la meva ànima magnifica el senyor
i celebra el Déu que em salva
dóna gràcies al Senyor
que s’ha revelat als senzills
i els ha donat aigua fresca
en una galleda rosa
dimecres, 31 de gener del 2007
diumenge, 28 de gener del 2007
Hola cosins i cosines. Una vegada més com ja va sent habitual les cosines Bertran s'han reunit.
Aquesta vegada ha estat en ple hivern, un dia d'especial fred però molt lluminós a casa la Montse, a St Quirze del Vallès. La Montse sovint està de mudances, es veu que li va això dels canvis. Abans quant el franquisme era conegut el lloc per Sant Quirico. La cosina Imma passa per Manresa carregada d'empanada i canelons casolans made in pau-mañà fets al Pla el Penedès. Vins i cava de la bodega d'un tal Ventura, coneixes bé, Santi ?.....recull la cosina M Carme per Manresa. Venen ambdues per l'antiga carretera de Manresa-Terrassa amb el clio de la M Carme, de color blanc, matrícula de Tarragona. La Mima encara no ha posat mai els peus a casa la cosina Montse. La cosina Maite, procedent de l'Ametlla del Vallès, hi fa cap amb un pastís de Can Moncau, amb dues espelmes, amb els números 3 i 8, per tal de no desaprofitar l'ocasió i celebrar el darrer aniversari de la Marta. La cosina Marta, perduda per un Sabadell que cada dia es confon més amb St Quirze truca i diu "estoy perdia, perdia, mi amol...". No m'estranya que és perdés tot buscant la única i futura gran via d'unió, interceptada per les obres d'ampliació de l'avinguda Arraona.
A aquest pas haurem de fer trobades intercomarcals més freqüents doncs al ritme dels canvis en el paisatge "no trobarem en el camí per on fem els nostres primers passos, les molles de pa que van deixant els ocellets per arribar als llocs on algú ens espera amb el foc a terra encès".
Aquesta vegada ha estat en ple hivern, un dia d'especial fred però molt lluminós a casa la Montse, a St Quirze del Vallès. La Montse sovint està de mudances, es veu que li va això dels canvis. Abans quant el franquisme era conegut el lloc per Sant Quirico. La cosina Imma passa per Manresa carregada d'empanada i canelons casolans made in pau-mañà fets al Pla el Penedès. Vins i cava de la bodega d'un tal Ventura, coneixes bé, Santi ?.....recull la cosina M Carme per Manresa. Venen ambdues per l'antiga carretera de Manresa-Terrassa amb el clio de la M Carme, de color blanc, matrícula de Tarragona. La Mima encara no ha posat mai els peus a casa la cosina Montse. La cosina Maite, procedent de l'Ametlla del Vallès, hi fa cap amb un pastís de Can Moncau, amb dues espelmes, amb els números 3 i 8, per tal de no desaprofitar l'ocasió i celebrar el darrer aniversari de la Marta. La cosina Marta, perduda per un Sabadell que cada dia es confon més amb St Quirze truca i diu "estoy perdia, perdia, mi amol...". No m'estranya que és perdés tot buscant la única i futura gran via d'unió, interceptada per les obres d'ampliació de l'avinguda Arraona.
A aquest pas haurem de fer trobades intercomarcals més freqüents doncs al ritme dels canvis en el paisatge "no trobarem en el camí per on fem els nostres primers passos, les molles de pa que van deixant els ocellets per arribar als llocs on algú ens espera amb el foc a terra encès".
Una vegada totes reunides comença un intens intercanvi de reconeixements i atencions mútues : "com em trobes" "quina bona pinta aquest menjar", "que guapa estàs" "t'agraden les ulleres que m'he comprat" "no vas massa poc abrigada" "ara portes el cabell llarg o curt" (.......) regalets per totes, detallets d'aquests que hem après que les nostres mares sabien i saben fer- se. Mitjons, guants, joies, clauers, ninos, blocs de notes, etc..... sempre anem trobant detalls per a dir : és que he pensat en vosaltres. I els detalls són per a ús personal. Fins ara no s'ha donat això de regalar un biberó perquè tota la tribu s'alimenti. La tribu s'alimenta sola. Per tant, aquests espais o trobades de cosines són més que espais de dedicació, atenció i nodriment de la la nostra persona. Però durant tota l'estona compartida, ahir fins ben tard a les 9 del vespre...anem repassant-vos a tots. I us tenim ben presents, a prop.
Curosament i amorosament a prop
Curosament i amorosament a prop
I fins aquí algunes breus pinzellades. Les fotos us donaran més informació de la alegria -alhora que serietat- de la festa....... Tot és possible amb les cosines Betran. De la A a la Zeta elles també saben allò de que El tema és el llenguatge....i escriuen una història sense deixar-se cap lletra de l'abecedari català...i si cal indú....som nosaltres les il·lustres il·lustrades Bertran.... Gràcies i esperem comptar aviat amb tots i totes... Us hi voleu apuntar ???? Nosaltres us hi volem.....Petons
Maite.
dijous, 25 de gener del 2007
divendres, 19 de gener del 2007
rierols
en les seves ones petites
hi juga la llum del sol..
picarols,
rieuets que riuen,
son els rierols..
hi juga la llum del sol..
picarols,
rieuets que riuen,
son els rierols..
Oficina del registre d’entrades
Vilabertran. Tramitació de la instància 729.234/a
Instància en la qual s’hi troba la següent petició
Els sotasignants ( ... ) La questió és que el senyor de Montblanc ha decidit que se n’anava a formar part d'un altre espai, un espai que encara, des d’aquí, no podem saber massa com pot ser ... tot i que intentem imaginar-lo o, si més no, dir-lo
L'avi de Montbanc — un avi molt amic de l’avi Jaume, olleres de molta graduació — el nom del qual també era Antoni, — va estar uns dies, pocs, contemplant els seus companys i companyes i sembla que no el va convèncer del tot això d’haver de passar gaire més temps dintre d'aquelles parets, ja que a ell, allò que més li agradava era passejar, caminar, olorar — ah, aquest brot de farigona, ah, aquells matolls de romaní — i mirar els ocells — els de debò, no els de mentida — i per sobre de tot, esperar ... esperar algú que en arribar li preguntés : —Bon dia Antoniu, què tal ? —Fins on heu caminat, fins on heu arribat, avui ?
És per això que, en compliment del nostre deure de vilabertranecs com cal i, atès que el mal que va provocar la caiguda d’Antoni l’honora en molt, ja que va ser motivat quan va voler ajudar una àvia i va fer per manera que no quedés esclafada per les portes de l’ascensor, us demanem, Nasi i Pitu, que tingueu a bé de tenir-ne molta cura i de rebre’l com cal
No dubtant que això que aquí demanem serà concedit, sense més es despedeixen molt atentament, etc. ( segueixen les signatures, la data i el segell del registre d’entrada de l’ajuntament de Vilabertran )
Instància en la qual s’hi troba la següent petició
Els sotasignants ( ... ) La questió és que el senyor de Montblanc ha decidit que se n’anava a formar part d'un altre espai, un espai que encara, des d’aquí, no podem saber massa com pot ser ... tot i que intentem imaginar-lo o, si més no, dir-lo
L'avi de Montbanc — un avi molt amic de l’avi Jaume, olleres de molta graduació — el nom del qual també era Antoni, — va estar uns dies, pocs, contemplant els seus companys i companyes i sembla que no el va convèncer del tot això d’haver de passar gaire més temps dintre d'aquelles parets, ja que a ell, allò que més li agradava era passejar, caminar, olorar — ah, aquest brot de farigona, ah, aquells matolls de romaní — i mirar els ocells — els de debò, no els de mentida — i per sobre de tot, esperar ... esperar algú que en arribar li preguntés : —Bon dia Antoniu, què tal ? —Fins on heu caminat, fins on heu arribat, avui ?
És per això que, en compliment del nostre deure de vilabertranecs com cal i, atès que el mal que va provocar la caiguda d’Antoni l’honora en molt, ja que va ser motivat quan va voler ajudar una àvia i va fer per manera que no quedés esclafada per les portes de l’ascensor, us demanem, Nasi i Pitu, que tingueu a bé de tenir-ne molta cura i de rebre’l com cal
No dubtant que això que aquí demanem serà concedit, sense més es despedeixen molt atentament, etc. ( segueixen les signatures, la data i el segell del registre d’entrada de l’ajuntament de Vilabertran )
dijous, 18 de gener del 2007
dimecres, 17 de gener del 2007
dimarts, 16 de gener del 2007
Un ram de ginesta per a sant Antoni
I
La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta hermosura,
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencata a córrer avall.
II
La mar estava alegre, aquest migdia:
tota era brill i crit i flor d'escuma,
perquè feia molt sol i el vent corria.
Al lluny se veia un gran mantell de bruma.
Damunt les ones, amb les veles dretes,
les barques hi brincaven com cabretes.
III
Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Ni un núvol en el cel... ni un alè d'aire...
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.
Joan Maragall
La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta hermosura,
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencata a córrer avall.
II
La mar estava alegre, aquest migdia:
tota era brill i crit i flor d'escuma,
perquè feia molt sol i el vent corria.
Al lluny se veia un gran mantell de bruma.
Damunt les ones, amb les veles dretes,
les barques hi brincaven com cabretes.
III
Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Ni un núvol en el cel... ni un alè d'aire...
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.
Joan Maragall
diumenge, 14 de gener del 2007
dimecres, 10 de gener del 2007
el cometa de sant Francesc
El seu nom de veritat, es veu que és "C/ 2006 P1 McNaught" -com el B 612, oi ?
El Linus va saber que es podia veure aquests dies a les hores de la sortida o de la posta del sol, així que ahir a la tarda va agafar la màquina i va anar a fer unes quantes fotus. Jo no l'he vist encara, però m'ha explicat el Linus que no es veu tan gran com a la fotografia, ja que l'ermita de sant Francesc era lluny d'on la va fer i va posar el zoom a tope..
cal 4
A moltes viles antigues hi ha uns portals de pedra per on s'entrava a la població antigament. A Santpedor conservem tres d'aquests portals. En un d'aquests portals, als costats i per sobre hi ha Cal Quatre, una casa antiga on hi havia viscut la Isabel quan era petita. Fa com un tunel curt, d'uns tres metres de llarg per tres d'ample. En una de les habitacions de la casa, la Isabel alguna vegada treia un totxo de terra i veia a sota els qui passaven pel portal.
Als costats del portal hi ha dues espitlleres, una a cada costat.
L'Ernest de Cal Quatre, que és un pagès amic nostre (l'avi d'un Ferriol de qui us he parlat alguna vegada), cada any fa dues escenes del pessebre en aquestes espitlleres. Les d'aquest any son especialment boniques. Aquesta que podeu veure a la fotografia reprodueix una de les fonts que hi ha al poble, la de la Plaça de la Font. És una font que va quedar sota terra ja fa anys, quan van fer un carrer "modern" a sobre. De tan en tant, una vegada a l'any o així, organitzen unes visites guiades pel poble i aleshores, en aquest indret es pot entrar per una porta i, amb uns llums que han col·locat allí, s'hi pot veure el que encara encara hi queda de la font.
Com insinua el Santi, enyorem una mica, és veritat, aquella època en que la vida tampoc era fàcil, però encara no era moderna..
divendres, 5 de gener del 2007
c de la m
Hola a tots!!!! I Bon Any!!!!!
Us volia haber escrit des de Cuba, on hem anat a passar les festes de Nadal per conèixer la família del Wilfredo i perque ells ens coneguessin, però les coses allà no són tant fàcils. Fa gràcia, perque tenen una expressió que la repeteixen constantment que és "no es facil, mi amol, tu ya sabes...." i és que realment no ho tenen fàcil. Tot està deteriorat, els cotxes es passen la vida fent maniobres per evitar els batxes, això si no han de recollir el tubo d'escape que s'ha caigut pel camí....., els apagons de llum, tot i que menys, segueixen existint, l'aigua s'acaba i poden deixar barris fins a 20 dies sense aigua.... tots els racons estan plens de cassoles i galledes amb aigua, per si un cas....el menjar del racionament no arriba quan ha d'arribar i és poc variat.... i un llarg etc que et fa adonar de les comoditats que tenim i que no ens n'adonem fins que ens falten.
I amb tot i això, l'experiència ha estat genial i totes aquestes petiteses (bé, petiteses per uns dies, m'imagino que per tota la vida "no serien fàcils...") queden més que compensades pel gran afecte rebut per part de familiars i amics! I l'Oriol s'hi ha trobat com peix a l'aigua.
La illa és preciosa i té uns racons amb una riquesa paisatgística brutal. Vem conèixer un noi a l'avió que ens comentava que havia conegut una parella que es dedicaven a estudiar parcs natural d'arreu del món per després fer-ne llibres, i van flipar amb els parcs de Cuba, de lo ben conservats que els tenen i la quantitat que n'hi ha.
Passaré fotos..... no he tingut temps doncs tot just em vaig incorporar a la feina ahir.
Xevi, gràcies per escriure, m'encanta rebre les teves cròniques des de la India!!!!
Una abraçada molt forta i records!
Marta
Us volia haber escrit des de Cuba, on hem anat a passar les festes de Nadal per conèixer la família del Wilfredo i perque ells ens coneguessin, però les coses allà no són tant fàcils. Fa gràcia, perque tenen una expressió que la repeteixen constantment que és "no es facil, mi amol, tu ya sabes...." i és que realment no ho tenen fàcil. Tot està deteriorat, els cotxes es passen la vida fent maniobres per evitar els batxes, això si no han de recollir el tubo d'escape que s'ha caigut pel camí....., els apagons de llum, tot i que menys, segueixen existint, l'aigua s'acaba i poden deixar barris fins a 20 dies sense aigua.... tots els racons estan plens de cassoles i galledes amb aigua, per si un cas....el menjar del racionament no arriba quan ha d'arribar i és poc variat.... i un llarg etc que et fa adonar de les comoditats que tenim i que no ens n'adonem fins que ens falten.
I amb tot i això, l'experiència ha estat genial i totes aquestes petiteses (bé, petiteses per uns dies, m'imagino que per tota la vida "no serien fàcils...") queden més que compensades pel gran afecte rebut per part de familiars i amics! I l'Oriol s'hi ha trobat com peix a l'aigua.
La illa és preciosa i té uns racons amb una riquesa paisatgística brutal. Vem conèixer un noi a l'avió que ens comentava que havia conegut una parella que es dedicaven a estudiar parcs natural d'arreu del món per després fer-ne llibres, i van flipar amb els parcs de Cuba, de lo ben conservats que els tenen i la quantitat que n'hi ha.
Passaré fotos..... no he tingut temps doncs tot just em vaig incorporar a la feina ahir.
Xevi, gràcies per escriure, m'encanta rebre les teves cròniques des de la India!!!!
Una abraçada molt forta i records!
Marta
dijous, 4 de gener del 2007
Bons Reis (o Bons Mags)
Visca els tres reis d'Orient
que porten torrons a tota la gent
una botifarra per la meva mare
un got de ví pel meu padrí
un tros de pa pel meu garmà
un tall de coca per la meva boca
(el verset és d'origen popular, la imatge, apareguda al Full Diocessà d'aquesta setmana, és una miniatura del segle VIII del "Beat de Girona")
dimecres, 3 de gener del 2007
jeeps
Avui s'ha parlat de Jeep del Xevi. Ahir, un de nosaltres rebia aquesta imatge d'un Jeep que el Pere s'ha obtingut.
Evidentment, falten Jeeps. On son, sinó, el del Josep Mª, el de l'Oriol i el de la Montse? I el del Carles i el del Francesc, o el que li portaran els reis a l'Oriolet?
dimarts, 2 de gener del 2007
A les 21:57:10 El Xevi ha enviat m.s.m:
" Guay ja estic de cami a anantapur en el jeep.Aixo ja es la india a tope.Petons "
dilluns, 1 de gener del 2007
bon any
.JPG)
Avui a Toorredembarra el primer bany de l'any..... un bon moment per desitjar-vos a tots bon any..... aquesta nit volo cap a Anantapur.... ja enviare noticies..... petonsdiumenge, 31 de desembre del 2006
Tonteria
Aquest matí m'ha donat per buscar un sinònim a la paraula "tonteria" i — oh sorpresa — he descobert que era castellana !
Així és com he corregut cap al diccionari castellà-català de S. Albertí de 1961 i m'he trobat — entre d'altres paraules — amb " bajanada "
Com sigui, però, que no em feia del tot el pes, he tornat altre cop al diccionari de sinònims de S. Pey de l'any 1970 i he buscat l'esmentada paraula
No us creureu el què he trobat :
" Bajanada " : Bajania, bajaneria, niciesa, ximpleria i.... bertranada !
Ja tenim lema, he pensat ( tot i que el de ARDNAM AROF no està gens malament ... )
I ho he pensat arran de la cordial i filosòfica nadala que a tots ens va enviar la Maite, el to de la qual tan em feia pensar en aquella altra que ens va enviar, ara fa segles — érem tan joves ! — on hi havia una fotografia d'una planta
Allà va començar... la " bertranada " !
( Crec que algú de nosaltres, al blog, ha utilitzat més d'una vegada aquesta paraula )
Per la meva part ja he començat les indagacions
A la fonda de Vilabertran de les Cintes m'han dit que probablement per les dates que la volem fer, no hi cabrem
Les reserves allà, pel que sembla, les fan d'eó en eó : això vol dir que ja hem fet tard ...
N'hi ha un alte, però, de Vilabertran, amb el qual encara no m'ha donat temps a posar-m'hi en contacte
És a l'Empordà, és allà on va néixer en Ramon Muntaner — el de les " Cròníques " : cosa llenguatge, ja sabeu — i a més té una magnífica basílica del romànic més heavy que mai s'hagi fet
Mmmm : hem menjar ànec ... bombons ... paella ... cuixa de senglar ... i, a Vilabertran ... ¿ què ens donaran ?
Així és com he corregut cap al diccionari castellà-català de S. Albertí de 1961 i m'he trobat — entre d'altres paraules — amb " bajanada "
Com sigui, però, que no em feia del tot el pes, he tornat altre cop al diccionari de sinònims de S. Pey de l'any 1970 i he buscat l'esmentada paraula
No us creureu el què he trobat :
" Bajanada " : Bajania, bajaneria, niciesa, ximpleria i.... bertranada !
Ja tenim lema, he pensat ( tot i que el de ARDNAM AROF no està gens malament ... )
I ho he pensat arran de la cordial i filosòfica nadala que a tots ens va enviar la Maite, el to de la qual tan em feia pensar en aquella altra que ens va enviar, ara fa segles — érem tan joves ! — on hi havia una fotografia d'una planta
Allà va començar... la " bertranada " !
( Crec que algú de nosaltres, al blog, ha utilitzat més d'una vegada aquesta paraula )
Per la meva part ja he començat les indagacions
A la fonda de Vilabertran de les Cintes m'han dit que probablement per les dates que la volem fer, no hi cabrem
Les reserves allà, pel que sembla, les fan d'eó en eó : això vol dir que ja hem fet tard ...
N'hi ha un alte, però, de Vilabertran, amb el qual encara no m'ha donat temps a posar-m'hi en contacte
És a l'Empordà, és allà on va néixer en Ramon Muntaner — el de les " Cròníques " : cosa llenguatge, ja sabeu — i a més té una magnífica basílica del romànic més heavy que mai s'hagi fet
Mmmm : hem menjar ànec ... bombons ... paella ... cuixa de senglar ... i, a Vilabertran ... ¿ què ens donaran ?
dissabte, 30 de desembre del 2006
Preparant l’àpat de cap d’any
Aquesta foto és de la cuixa de seglar que ens han donat uns caçadors del poble. Es veu que en cacen molts, perquè els boscos estan molt deixats i no tenen predadors.Ara tenim un problema: com la cuinarem?
Haurem de preparar un altre àpat festiu...
Encara sort que en una estada al Pirineu vam conèixer uns éssers molt petits anomenats “Manairons” o “Minairons” que sempre estan treballant i no es cansen mai. Quan els trobes diuen: Què farem? Què direm? I no paren.
Els direm que ens ajudin.
No els podem veure, però són tan menuts que viuen en un canonet de guardar agulles de cosir que vam trobar a l’entrada de casa Gassia, que ara és la seu de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu d'Esterri. En el canonet hi ha dues paraules: ARDNAM AROF, que suposem és el seu lema.
Gràcies a ells podem muntar mogudes com la de Nadal. Per tant els elogis que hem llegit en alguns comentaris del blog són per a ells, ja els hi farem arribar.
Des del Penedès
dijous, 28 de desembre del 2006
dimecres, 27 de desembre del 2006
bombons de Nadal
A la fotografia, el Pere, el Xevi, els bombons de Nadal i el telèfon del Xevi..
Per als qui no hi éreu he d’aclarir que el Xevi va tenir la bona idea d’activar l’altaveu del telèfon i així vem poder parlar tots alhora –en el moment de fer la fotu estàvem parlant- amb els de Pamplona.
També va ser un dia esplèndit. Gràcies, MªCarme !
dilluns, 25 de desembre del 2006
diumenge, 24 de desembre del 2006
Advent 4
Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces:
«Ets beneïda entre totes les dones
i és beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?»
(Lc 1, 41)
de l'Evangeli del IV diumenge d'Advent
«Ets beneïda entre totes les dones
i és beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?»
(Lc 1, 41)
de l'Evangeli del IV diumenge d'Advent
divendres, 22 de desembre del 2006
diumenge, 17 de desembre del 2006
Advent 3
«ho repeteixo: viviu contents !»
(Fl 4, 4)
de la Segona Lectura de la missa del III Diumenge d'Advent
dissabte, 16 de desembre del 2006
Crònica andalusa
Per part del pare de la Isabel també hi ha una bona colla de tiets doncs eren set germans, però entre uns i altres tan sols hem pogut visitar cinc tiets i vuit o nou cosins. Molts han mort ja.
Hem estat a Sevilla, Algecires, Ceuta, Málaga i Granada, i a més de poder estar amb ells, ens han acompanyat a veure esglésies (a la Isabel i a mi ens agrada), monuments, racons que ells coneixen millor que ningú i paisatges, doncs teníem llogada una "furgona colorà" estupenda.
A mi no m'ha agradat gens l'experiència d'anar en avió. És com anar muntat en una bomba volant. Quina aprensió. Soc poruc.
La família, podeu comptar. Ha estat tot molt bonic.
A vosaltres aquests noms no us diran res, però jo vull deixar constància de l'agraïment que els devem a un cosí que es diu Víctor i la seva germana Mariángeles, a un altre cosí que es diu Nacho i la seva germana Anamari, a la seva mare la Afriquita, a una cosina que es diu Maribel i als seus pares, Isabel i Álvaro, a una altra cosina que es diu Gema i als seus pares que es diuen Paco i Mariquita, a una tieta que es diu Luisa i a la seva filla que es diu igual, i sobretot, a uns cosins de la mare de la Isabel, els que ens van fer recórrer tooot Sevilla i ens van atiborrar de menjar, que es diuen Paco i Carmen.
També hem deixat uns àlbums fotogràfics fets amb Picasa a http://picasaweb.google.es/mingumanubens i un blog a http://deunaaotrapunta.blogspot.com
Quina pallissa..
divendres, 15 de desembre del 2006
dimecres, 13 de desembre del 2006
a l'autobús
Quina sort, ser simpàtic. Encomanar alegria. El Nicolau, mentre buscàvem un lloc per anar a dinar, va tenir aquest acudit:
"Hi havia un home tan antipàtic, tan antipàtic, tan antipàtic, que quan anava a dinar al Pans & Company, tan sols li donaven Pans"
(a la fotu, en primer terme a mà dreta, d'esquena, la Carmen, cosina de la mare de la Isabel. Al costat del Linus, el Paco, que és el marit de la Carmen. Ens van fer caminar per tot Sevilla fins deixar-nos esgotats)
dimarts, 12 de desembre del 2006
diumenge, 10 de desembre del 2006
Advent 2
Càntic de pelegrinatge
Quan el Senyor renovà la vida de Sió,
ho crèiem un somni.
La nostra boca s'omplí d'alegria,
de crits i de rialles.
Els altres pobles es deien:
«És magnífic el que el Senyor fa a favor d'ells!»
És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem!
(fragment del Salm 125)
de les lectures de missa del Segon Diumenge d'Advent
Quan el Senyor renovà la vida de Sió,
ho crèiem un somni.
La nostra boca s'omplí d'alegria,
de crits i de rialles.
Els altres pobles es deien:
«És magnífic el que el Senyor fa a favor d'ells!»
És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem!
(fragment del Salm 125)
de les lectures de missa del Segon Diumenge d'Advent
divendres, 8 de desembre del 2006
diumenge, 3 de desembre del 2006
Advent 1
«En aquells dies, en aquell temps, faré néixer al llinatge de David un rebrot bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem.
I a ell l'anomenaran "El-Senyor-és-el-nostre-bé"»
I a ell l'anomenaran "El-Senyor-és-el-nostre-bé"»
(Jeremies 33, 14-16)
de la primera lectura del Primer Diumenge d'Advent
divendres, 1 de desembre del 2006
advent
Ahir després de dinar estava pensant que havia de fer la fotu -gràcies Mima, ets un sol- i el Joan em va donar la ocasió. Sembla preparada però no ho és.
dijous, 30 de novembre del 2006
diumenge, 26 de novembre del 2006
mandarines
Les mandarines: un del primers drets del nen reconegut a tot arreu.
Quan érem petits, podíem no tenir altres coses, però les mandarines.. s’havien fet per a nosaltres. Fins al punt que no teníem ben clar si la classe feia olor de mandarina o eren les mandarines, que feien olor de col·legi..
dilluns, 20 de novembre del 2006
Mes sobre Rasquera
Fa temps que estic elaborant una teoria que em permeti definir els graus de ciutadania necessaris per esdevenir ciutadà adoptiu de Rasquera
No és fàcil, no us pensséssiu. Cada matí, quan arribo a la plaça de sant Josep Oriol, hi penso
Quan tingui alguna conclusió ja us ho faré saber
Com sigui, però, que crec haver setit que un ciutadà il·lustre d'aquest lloc — en Pere — és amic de Manu Chao, us envio això que avui he rebut
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano. Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey.Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa . El seny implica seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora». La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia.
El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».
Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: «Para Manu i Antoni, afectuosament». Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra».
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao Músico, escritor y periodista. Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés.
Artículo aparecido en La Voz de Galicia
— Tius, quina sort tenim, oi ?
No és fàcil, no us pensséssiu. Cada matí, quan arribo a la plaça de sant Josep Oriol, hi penso
Quan tingui alguna conclusió ja us ho faré saber
Com sigui, però, que crec haver setit que un ciutadà il·lustre d'aquest lloc — en Pere — és amic de Manu Chao, us envio això que avui he rebut
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano. Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey.Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa . El seny implica seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora». La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia.
El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».
Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: «Para Manu i Antoni, afectuosament». Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra».
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao Músico, escritor y periodista. Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés.
Artículo aparecido en La Voz de Galicia
— Tius, quina sort tenim, oi ?
dissabte, 18 de novembre del 2006
L'alegria de l'Abnet i l'Ashenafi
L'Abnet és una nena de 6 anys. L'Ashenafi és un nen de cinc. Són d'Etiopia. Suposem que estan tan contents perquè han trobat uns pares l'Assumpta, germana del Jordi i el seu marit Josep. Enhorabona a tots!.
diumenge, 12 de novembre del 2006
a Rasquera...
A Rasquera som uns vuit-cents habitants. Hi ha una associació de dones, un local de ball, una associació cultural, una sala de lectura, un cementiri preciós i ben cuidat, una banda municipal, una oficina de correus que només te una noia que ens coneix a tots per el nom, un forn de pastissets, unes mares que fan panellets, uns homes que cacen i s’ho reparteixen, una distribució de tres classes de brossa, una partida de guinyot a les tres de la tarda, una família de set nanos que l´ajuntament va contractar al seu pare per fer la recollida de brossa, i a la seva mare per fer un parell d´hores de neteja a l´ajuntament..........
No hi ha radio, com a Vil.la-Bertran, però tot arribarà.
No hi ha radio, com a Vil.la-Bertran, però tot arribarà.
dijous, 2 de novembre del 2006
deixar-se modelar
Hola a tots. Segueixo a bon ritme amb el barco... Necessitaba donar forma corba a unes fustes .... els que saben em van explicar el modus i vaig posar-ho en pràctica...
Primer poses els llistons al menys un dia en aigua..perque s'empapin i s'estovin bé...
Passades les 24 hores que la fusta ja està ben empapada la moldejas entorn de una ànima, en el meu cas un tub de ferro de 12 cm de diàmetre -un tros de ferro que ha sobrat de l'estructura del barco...la fusta es deixa doblegar... i la subjectes bé amb uns serjants (no sé com es diu en català)...i les deixes 24 a secar
Han passat 24 hores més i arrives al barco i treus els serjants i penses que farà la fusta.....
!!!!!! ha funcionat !!!!!!! oh maravella ...retires els serjants i la fusta té una forma corba preciosa...... còpia de l'ànima que li havies posat
quina guapada, no us sembla ?
i quina disfrutada la meva ..... aprenent tantes coses mentres construeixes un somni....
Gràcies per llegir-ho.......... necessitava explicar-vos-ho
Subscriure's a:
Missatges (Atom)