diumenge, 29 d’octubre del 2006
gracies Carmeta !!!! una bona currada
He iniciat la tasca del vernís aquest cap de setmana.....per aixó he demanat la ajuda d'una professional.... la Carme...... ens hem fotut una bona currada..... gràcies ...bon dia per fer-ho...suposo que el "Parete" també hagués disfrutat.....
divendres, 27 d’octubre del 2006
dimecres, 25 d’octubre del 2006
el Quico Palomar
Una aquarel·la d´en Quico Palomar a qui aprecio molt.
Es un personatge de la Barcelona profunda,
Va col·laborar a “tribu”, un grup que va fundar i dirigir en Santi Arisa.
Un accident el va deixar fora de mercat, mig “sonadet”.
Canta molt be i fa unes versions de cançons conegudes en les que les lletres –inventades per ell- tenen molt suc. Passa que mai no n´acaba cap.
Es passeja pels carrers cantant i venen les seves aquarel·les i dibuixos, per 1 o 3 euros.
Una vegada me'l vaig trobar a Madrid.
En tenía moltes, ja que, cada vegada que tenía uns diners, les hi comprava. Només una cada vegada i el preu el posava jo.
Aquesta es una MENA d´autorretrat.
Es un personatge de la Barcelona profunda,
Va col·laborar a “tribu”, un grup que va fundar i dirigir en Santi Arisa.
Un accident el va deixar fora de mercat, mig “sonadet”.
Canta molt be i fa unes versions de cançons conegudes en les que les lletres –inventades per ell- tenen molt suc. Passa que mai no n´acaba cap.
Es passeja pels carrers cantant i venen les seves aquarel·les i dibuixos, per 1 o 3 euros.
Una vegada me'l vaig trobar a Madrid.
En tenía moltes, ja que, cada vegada que tenía uns diners, les hi comprava. Només una cada vegada i el preu el posava jo.
Aquesta es una MENA d´autorretrat.
divendres, 6 d’octubre del 2006
Tinta de lluna
Ahir a la nit, la Núria va arribar esverada a casa : « —Que no ho heu vist ? » « —Què ? » « —La lluna ! »
Efectivament, des del pati interior de la mansarda lluïa nitida, elèctrica, quasi plena, espectacular
Així és que va anar a buscar la càmera digital i va fer una fotografia, però amb... flaix !
Això va comportar dues coses
La primera, una sèrie d’exclamacions que van sortir de molts balcons i finestres que venien a dir : « mira, hi ha algú que l'ha fotografiada ! »
Utilitzant el famós mètode de l’exageració poètica, podríem dir, per fer-nos entendre, que era tot el barri que estava mirant... una mica més amunt... cap un mateix lloc : — Fantàstic ! Grandiós ! Estimulant ! No trobeu ?
La segona cosa, i no menys important, va ser que la Núria va repetir la foto sense flaix
Jo, que ja sóc una mica curt de vista, la vaig veure borrosa però inspiradíssima. Els teulats iluminats i el perfil perfectament retallat dels edificis i la lluna ! Quina preciositat !
Li vaig dir, però, que l’hauria de repetir amb un suport que mantingués la càmera ben fixa ja que forçosament amb el llarg temps d’exposició que havia necessitat la càmera, ella ( la Núria ) havia fet, si més no, tres o quatre respirades
Aleshores vaig veure com feia unes proves, de les quals em va ensenyar la tercera
Al visor de la càmera apareixia dibuixada tremolosament la paraula « n u r i a »
« Què et sembla — va dir — d’això en podríem dir tinta de lluna, oi ? »
Efectivament, des del pati interior de la mansarda lluïa nitida, elèctrica, quasi plena, espectacular
Així és que va anar a buscar la càmera digital i va fer una fotografia, però amb... flaix !
Això va comportar dues coses
La primera, una sèrie d’exclamacions que van sortir de molts balcons i finestres que venien a dir : « mira, hi ha algú que l'ha fotografiada ! »
Utilitzant el famós mètode de l’exageració poètica, podríem dir, per fer-nos entendre, que era tot el barri que estava mirant... una mica més amunt... cap un mateix lloc : — Fantàstic ! Grandiós ! Estimulant ! No trobeu ?
La segona cosa, i no menys important, va ser que la Núria va repetir la foto sense flaix
Jo, que ja sóc una mica curt de vista, la vaig veure borrosa però inspiradíssima. Els teulats iluminats i el perfil perfectament retallat dels edificis i la lluna ! Quina preciositat !
Li vaig dir, però, que l’hauria de repetir amb un suport que mantingués la càmera ben fixa ja que forçosament amb el llarg temps d’exposició que havia necessitat la càmera, ella ( la Núria ) havia fet, si més no, tres o quatre respirades
Aleshores vaig veure com feia unes proves, de les quals em va ensenyar la tercera
Al visor de la càmera apareixia dibuixada tremolosament la paraula « n u r i a »
« Què et sembla — va dir — d’això en podríem dir tinta de lluna, oi ? »
Subscriure's a:
Missatges (Atom)