Bon any a tota la família !
Us preguntareu qui sóc ?
Descendència Pau Vallverdú. Em varen posar Marta
el violí del Nasi
Benvolguda Maite
Déu n’hi do
La darrera cosa que et vàrem sentir dir: « El tema és la consciència ! »
I ens vàrem posar a treballar com a desesperats per saber quina cosa podia ser això de la consciència
Ja que en els moments que ens ho vas dir ens semblava que ens deies que havíem de posar toda la carne-consciència en el asador-consciència...
Ni un moment — ens repetíem al llarg del dia i de la nit — ni un moment que no sigui consciència...
I teníem la consciència com sobredimensionada i tot de tant conscient com la teníem
I la teníem pensant en qui havíem de pensar — ¿ Com podíem ser en veritat conscients de res si deixàvem de ser conscients d’aquell a qui tan estimàvem ?
En una de les moltes coses que vaig gosar penjar al blog referents a la consciència hi ha unes imatges de Giotto.
A «La traició de Judes» els apòstols aparèixen amb una aura al cap. Es distingeixen clarament
Quan tornava de l’Ametlla pensava en això si em posava a pensar en «els cosins» (et al.). Havia tingut ocasió de veure el grup de gent a la sortida del tanatori de Granollers i també a l’Ametlla des de dalt les escales, i la visió era clara. Com no dir que en la imatge de cadascú de nosaltres no hi havia una lluissor especial ?
En arribar a casa m’hagués posat a l’ordinador a fer una glossa de l’« aura » de cadascú de nosaltres. Les veia molt nítides totes. Allò que tu vas saber expressar de manera « forta » : « Un pensament per a... ». I no ho vaig fer, això de posar-me a escriure, perquè vaig considerar que era massa fàcil, massa evident ( « L’aura de l’Oriol: ta-ta-ta... » ) I també, potser, perquè allò que em dominava era l’aura de l’Ignasi. « Sóc ple de l’Ignasi » vaig esciure a un recó d’un paper a la feina, l’endemà.
Això de l’aura, però, qui ho ha sabut plasmar de manera diàfana ha estat, una vegada més, la Maria Carme amb la seva nadala, per no parlar dels seus vaixells...
I això de l'Ignasi crec que ningú superarà les silenciones, però molt grans paraules d'en Mingu...
Si reflexiono en les coses que ens has donat des del Nadal de l’any passat no sabria què dir ni en quina quedar-me per parlar-te’n
Potser, però, perquè és la més propera, em quedaria amb aquesta « crida a la consciència » que ens has fet. En moments com « aquells » (a partir d’ara, doncs, i per coherència, ja cap altre moment no pot no ser conscient) no s’hi valia a estar adormit de res en absolut. En moments com aquells allò que s’esqueia com a única cosa possible era estar ben desvetllats i conscients
Em va sembla una crida forta, semblant a la que donaria el cap d’una manada que se sent amenaçada per nombrosos perills en l’època que els continents se separaven: « A partir d’ara, tot recte endavant ! » « A partir d’ara, tot recte conscients ! »
— Pom-pom, toc-toc, cnok-knoc
— ¿ Qui hi ha ?
— Sóc sant Nicolau que obro la porta de les festes amb clau...
( Aquesta estrofa d'una cançó me la va recordar al vespre, a casa, molt afectada, la Mercè, contemplant el recordatori )
MGM: Moltes Gràcies Maite !
( Ja em perdonaràs que et respongui al blog però és que avui s’enduen l’ordinador i les seves cent vint gigues de treballs a la UVI i aquests dies molt probablement no disposaré del correu com cal. Fins ara ! )
( PS: jo em pensaria seriosament allò del teu text; recorda: « El tema és... » )
«viviu sempre contents»
(1Tes 5,16)
de la Segona Lectura del III Diumenge d'Advent
i, de la Primera Lectura, d'Isaïes (Is, 61, 10), com si ens ho digués el Nasi:
«Aclamo el Senyor ple de goig,
la meva ànima celebra el meu Déu,
que m'ha mudat
amb vestits de victòria,
m'ha cobert
amb un mantell de salvació,
com el nuvi coronat amb la diadema,
com la núvia adornada amb joiells»