Rocker va ser el concert d'ahir del Justo el Cesc i els pecadors de la taula rodona
Fotografia Albert Manyà

suggerència

El Pere ens acaba de suggerir aquesta paella galesa, a casa seva. Diu que també hi ha una barbacoa on podriem fer unes butifarres i “morcilla” d'arròs i de ceba, i uns pollastres casolans, i un vi sec...............

Algun "cavaller" ja li ha respost que estaria disposat a fer-li de cuiner, sempre -això sí- que la taula fos rodona de veritat...............

—Els meus treballs, estimat amic, no fan ni fu ni fa als pagesos. Davant de l’artesania, aquests homes no tenen pas el cor gaire tendre.

Petons de pagès

fonts de vilabertran

Una floreta (una mica tardana) a sant Josep per tots els Joseps de part d'un altre Josep : el Pla

Aquest diumenge una mica rúfol de març em trobo sant Josep al cafè, a punt d’acabar la partida de cartes que ha fet amb els amics. En la petita tertúlia de fusters, serrallers, ferrers, basters i paletes del poble, sant Josep és una figura considerada. És home discret i de molta experiència. Els objectes que fabrica són una mica matussers i d’un ajust una mica precari; però són sòlids i ferms. És un fuster de pagès. Si juga a cartes és per distreure’s; ho fa sense apassionament. En sortir de l’establiment, em pregunta amb la cara llarga i trista què fan els artesans els dies de festa.

—I ara, què farem?

—Podríem anar a menjar quatre bunyols, què li sembla? —li dic amb un gran respecte—. Avui és diumenge...

—Sí senyor, no me’n parlis! Avui és diumenge. Quan no sé què fer m’avorreixo.

—Fa una tarda plàcida i tranquil·la. Caminarem una estona. Podrem collir uns espàrrecs. No li agraden els espàrrecs, a la senyora Maria? Després, menjarem un bunyol en qualsevol masia.

—Però, fill meu, vols dir que no somnies? On són els bunyols antics? Què s’han fet els bunyols d’altres dies?

—Però vostè deu tenir influència. Deu tenir molts amics en el terme. Els seus treballs són apreciats per la ruralia.

—Els meus treballs, estimat amic, no fan ni fu ni fa als pagesos. Davant de l’artesania, aquests homes no tenen pas el cor gaire tendre. Per altra part, prefereixen vendre els ous i la farina que fer bunyols. Però en quin món vivim? No series pas una mica poeta?

—Com és possible que el sol fet d’haver-li insinuat com hauria estat d’agradable anar a menjar quatre hunyols el porti a utilitzar la paraula «poesia»?

—La poesia consisteix, estimat amic, a desitjar l’impossible, a aspirar a menjar bunyols quan no hi ha lunyols. La poesia és cosa de la imaginació i de la fantasia. És la il·lusió del que no existeix més que en la vaguetat del pensament. Els bunyols que conegué-rem ja no existeixen. La misèria i la sacarina els hart fets passar avall inexorablement.

—Li diré, de tota manera, que el què s’assemblà més a menjar bunyols quan no n’hi ha és parlar-ne, a condició, és clar, de parlar-ne poèticament.

—Sí senyor. Això és exacte. I aquesta és precisament la considerable, la meravellosa utilitat de la poesia. Quan et diguin que la poesia no és útil, que no serveix de res, que és una mera activitat decorativa, ja te’n pots riure. No els creguis. La poesia és almenys tan útil, potser més útil que la cuina.

—Si no hi ha bunyols, doncs, parlem-ne!

—Un moment! Potser convindria no caure, ara, en l’extrem oposat. El to just i enraonat és el més adient. Encara que els sants tinguem fama de viure de l’aire del cel, no creguéssiu pas que semblant afirmació és una veritat literal. No. Més substanciós és menjar bunyols que discórrer sobre aquestes llaminadures hipotèticament.

—Jo també ho crec.

—I fas molt bé de creure-ho. Et diré a més a més que, si et conserves en aquesta creença, no hi perdràs res.

—Gràcies pel consell. Així, doncs, què farem?

—Mala cara quan morirem.

—I mentrestant ens haurem d’acontentar amb el que es presenti...

—No hi ha més remei. Els bunyols casolans eren exquisits, excel·lents. Els de confiteria sempre ho foren menys; els d’ara són irrecognoscibles. Per al meu gust són massa greixosos, i, en molts dels que venen, s’hi sent massa l’oli. Espolvorejats amb sucre, fan una crosta excessivament confitera, rnassa artificiosa. Els casolans es feien amb la flor de la farina i ous frescos. El llevat era de bona classe. Eren una mica secs. No eren excessivament dolços. Tota la nostra confiteria, tota la nostra rebosteria, peca d’un excés de dolçor, d’una superabundància d’almívar. I encara: la dolçor natural és tolerable; la dolçor artificiosa és indigesta. Els bunyols casolans donaven gust a beure. Els agraciava un vinet rosat i sec.

—És curiós!

—Què és el que trobes curiós?

—Que a un sant li agradi el vi sec.

—No ho diguis a ningú; sobretot no diguis que jo t’ho he dit, però el millor vi, per als bunyols, és el vi sec. Malgrat l’origen eclesiàstic del bunyol i de la tendència de l’estament sacerdotal a la beguda dolça, no convé acompanyar aquest llamí amb garnatxes, malvasies o misteles. Almenys al meu entendre. No s’ha de passar la mesura en res. Això és un principi de fuster. Tingues present que aquestes llaminadures s’originaren en l’època dels grans dejunis i per reforçar una mica la situació tan prima dels estómacs del temps. I ara ja ho veus: aquests dejunis han estat suprimits perquè farien el mateix efecte que ploure sobre mullat. Però el reforç també se n’ha anat al cel.

—D’aquest sant temps de Quaresma, què en quedarà, al pas que anem?

—Ens quedarà el perfum de les violetes, els espàrrecs de marge, l’olor seca de l’espígol, el sorollet de les aigües fresques, el vent humit, el pas dels núvols blancs sobre el blau tendre... Un sant, què podria demanar més?

Els pastorets de la primavera al Penedès

ei ! ei ! pssit si estic aquí, siiii !!! mireu béeee, aquí siii aquí, ostres no hem veieu?? pssit...pssit...si!! ara, ara,siiiii , si !!

ostres, el vent s'ha m'ha endut les olleres, cartxus!!!!

petoneets

Del Papà de les nostres Mamàs

Gràcies Santi i Nani i Pere i Pitu i Maite i Toto i Mima i Xevi i Nasi i Mingu i Oriol i MªCarme i Carles i Marta i Cesc i ...

un treballa amb el que té

Un treballa amb el que té. Això és clar. Amb el que no té mai no podria fer res

Un no té... càmera digital, per exemple, però aquí, a la feina, tinc un escanner magnífic que també elabora imatges magnífiques

Imatges de l’Espluga ( « a l’espluga de les onades—diuen els mariners—és on es veuen les sirenes » ). Imatges d’un aspecte, d’un trocet de l’Espluga. De la pedra que vaig trobar mentre esperava. En forma part de tot plegat

La crònica comença quan sona el despertador a l’hora de sempre. Poc després obro el portal, com sempre, i m’encamino cap a l’estació

La primera sorpresa és el dia de vent que fa. Això provoca que els carrers estiguin deserts i només se senti — i com ! — el ròssec de les fulles, papers i plàstics ballant en cercle a la cruïlla de Casp i Girona una dansa especial

La segona sorpresa és la llum. D’això no me n’adono fins que no arribo a l’alçada de Gran Via. Allà, mirant cap a la plaça de Tetuan, hi veig la primera llum que despunta, el primer símptoma del canvi d’estació. ¿ Quan temps fa que no el veia, el dia, amb aquesta llum, a aquesta hora ? La primavera ja és a prop. Aquesta és una molt bona notícia que també els portaré. Aquesta notícia queda reafirmada una mica més amunt, al carrer Diputació : la llum allà ja era molt més intensa i havia passat molt poc temps. Aquesta llum, que veia augmentada al carrer de Consell de Cent, ja era... imparable

Alegria de pujar al tren. Tal com vaig anar per primera vegada a Montblanc

Alegria dels noms de les estacions. Al seient del darrera una mestra viatja amb el seu nebot cap a Lleida i se sap tots els noms de les estacions que recita com una lletania, per activa i per passiva, endavant i endarrera, cada vegada que el tren s’atura.En arribar a Valls sentir aquests noms com una delícia, com qui sent el nèctar d’aquestes paraules : « Picamoixons, Vilaverd, La Riba, Montblanc... »

Alegria de renonèixer els gorgs, i les carreteres, allà a baix, molt petites que amb el tiet Jordi tantes vegades havíem fet quan ens acompanyava a Picamoixons per agafar el tren

Heu de saber que els viatgers, al tren, en arribar a Montblanc tots s’aixequen dels seus seients per veure l’espectale de la vila tan ben emmurallada i... restaurada... potser massa i tot

Alegria de reconeixer camins—per allà hi havia l’hort—aquest és el carrer per on, des de l’hort, al capvespre, amb el carro, olors de cebes i tomàquets, travessàvem la via, per tornar, el carro amb el fanalet d'oli encès

Alegria : com un que torna a veure l’Anton, el Maties, el Josep, l’Andrea i el vell Pepis, cosí de l’avi

Alegria de la proximitat : la propera estació

La gent dreta a la finestra no em deixa veure allò que tan nítidament jo ja veig en aquests moments i em conformo a mirar cap a la dreta : Prenafeta, La Guàrdia, Solivella, la serra del Tallat, els molins eòlics que la darrera vegada no hi eren

Alegria de l’Espluga. Pensat en la Mercè. El sindicat — ¡ ull de llebre ! Ajudat a baixar una maleta. Sentit les « paraules » : « Gràcies, moltes gràcies »

Ràpidament, un bar. Estava defallit de tantes emocions. Esmorzar de « ganivet i forquilla » : entrepà de pernil i un got de vi. Pel diari comarcal m’assabento d’una notícia important: aviat serà sant Josep Oriol

Seguir. Pujar el carrer major cap a l’hostal del Senglar. Alegria de la font a mà dreta, font de Sant Domingo (sic)

Alegria d’enfilar la carretera que porta a Poblet. Alegria de la creu

L’espera

La pedra

L’haver de pensar en la tornada. Sempre és el mateix. Ja m’hi vaig acostumant. Un treballa amb allò que té

Baixar al poble. Comprar carquinyolis i riflacis... obligat !

Alegria de trobar la Nadala Manubens i l’Albert que jo em pensava que era l’Uri

Alegria de l’ermita ! Aquella aigua !

Alegria del Xevi i en Pere

A Vilabertran les coses són així, els dic ...

Alegria d’estar aquí, li dic a en Pere, i veure això tan bell i tan gran com un... que se’n despedeix

L’entrevista laboral, dins els límits de la puntualitat : a un quart de cinc. A les sis, a casa, ja treballava. Es tractava d’elaborar un projecte de maqueta en el qual, entre altres coses, la grafista que hi haurà de treballar, pugui abocar el text i que aquest flueixi al llarg de les cent seixanta quatre pàgines de la maqueta

Les mans, aquelles mans de l’Anton, descalç, un peu a l’aigua, els pantalons per sota els genolls, els seus inolvidables cops de càvec dirigint l’aigua per les regues de les tomaqueres exactament com flueix el text per aquesta maqueta que abans de la redacció d'aquesta crònica que us he fet ja és en mans de qui me la va demanar

Gràcies, avi

fotus

Hem penjat un álbum de Fotus de la visita a Poblet i el dinar

Per obrir l'álbum s'ha de clicar a l'enllaç de més amunt i després, per entrar-hi, fer clic a la fotografia del grup. Hi veureu un botó que diu "proyección de diapositivas", que va bé per anar-les veient l'una darrera l'altra.

Si teniu un compte de GMail, amb la última versió de Picasa podeu afegir-hi les vostres fotus, o fer un nou álbum (botó Àlbum Web i entrant el nom d'usuari undenosaltres i la clau que ja coneixeu..)

Aixòooo ess espectacleeeeee......

al cel hi havia paraules

Aries
Jo sóc

Taure
Jo tinc

Gèminis
Jo penso

Cranc
Jo sento

Lleó
Jo estimo

Verge
Jo analitzo

Escorpí
Jo desitjo

Balança
Jo equilibro

Sagitari
Jo veig

Capricorn
Jo utilitzo

Aquari
Jo sé

Peixos
Jo crec

Fins aqui els meus coneixements ( i desconeixements ) d'astrologia ( dic això de desconeixement perquè una cosa divertida d'observar és com s'ho fan, per exemple, els que equilibren: generalment desquilibrant i solen ser, possiblement i curiosament, els personatges més de tancar que hi ha a la roda: no m'agradaria estar en el seu lloc. Jo que per poc me'n vaig lliurar. Això que us acabo d'explicar, per exemple, seria el relat del meu dia de naixement: per pèls que no sóc balança, ja que vaig tenir l'honor de néixer el primer dia d'escorpí )

Com podeu imaginar, no em penso apuntar a cap curset, això és clar. Prou feina té un a mantenir les seves regues netes d'herbes i ben preses després dels aiguats d'aquests dies

Per dir-vos només que, si non e vero...

Els signes astrològics considerats com a paraules i, en cada signe, una de dominant

Un es mira el cel d'una altra manera

De la mateixa manera que algun dia hi veu especialment lluent Venus, l'estel resplendent del matí i pensa ¿ quants més com aquest n'hi haurà ?, de la mateixa manera, quan vaig veure l'esquema de més amunt, vaig tenir la fàctica sensació que al cel hi havia paraules i que, en tot cas, l'astrologia era la conjugació d'aquests verbs us he donat

Ja en vaig tenir prou. No em va interessar res més de l'astrologia. L'astrologia la vaig veure des d'aleshores, també, com un poema que es va fent, que l'anem fent en la successiva i diferent entonació que nosaltres donem a aquestes paraules

Aquests, una mica fatxendes si voleu, dotze "jos", no deixen de provocar un cert estremiment, no trobeu ? quan els sents dir, per exemple :

"jo veig, jo sé, jo crec..."

L'enxampa't intentava entrar a un de TotsElsJardinsDelMón

Dia Internacional de la dona treballadora i de les que treballaran! felicitats a TOTES!!

(FOTO-MAITE)

Flor Autòctona

L'escriba s'ha quedat petrificat perquè la Maite ha tornat!!

Elogi de Poblet

Anant la pàgina web de l’abadia de Poblet m’he informat que totes les visites són guiades, per tant, no cal que algú faci de cicerone; jo personalment no en sabria prou.
Els dissabtes hi ha una visita guiada a les 10 h. i una altre a les 12,30 h. (Una és molt d’hora i l’altra un pèl massa tard). Els escriuré un correu per negociar-ne una pel nostre grup a les 12 h. a un preu assequible. Ja us diré el què.

De Poblet conec l’explanada d’entrada al recinte i jo diria que és l’espai urbanitzat a l’aire lliure més bonic de Catalunya. Segurament Josep Pla (personatge més viatjat que jo) diria que és un dels espais humanitzats més inenarrables del planeta.
Sens dubte és un dels llombrígols de l’univers, llocs mítics on tot el que hi neix és bonic. Expliquen els savis (amb moltes arrugues), que... quan un lloc d’aquest apareix, les galàxies aturen per uns instants els seus incessants xocs i piquen l’ullet amb complicitat.

Gravat del 1801.

m.s.m. Maite a les 9:01 A.M.

Estic devant de Keops i Kefren a 100 metros una de l'altre entre una bateria de 50 autocars. Blocs de pedra de granit de color beig força calor vaig vestida amb la roba comprada a la R.D.T.

eclipse de lluna

Per cert...demà eclipse de lluna...es podrà veure be i a una hora prudent....
Informació a www.astroenlazador.com/article.php3?id_article=567

no som res......

Aquesta setmana, de dilluns a dijous he fet un curs d'astronomia aqui a Torredembarra. De 7 a 10 del vespre a una casa que hi ha vora el mar...una passada. He apres molt i disfrutat de debo.

La foto mostra un xoc entre dues galaxias, la NGC 2207 i la IC2163, no la hem fet al curs ..esta feta per el cometa Hubble.

Una galaxia (sabeu que la nostra es la via lactea) te -per terme mig- 100.000 milions d'estels ...si, cent mil milions.....

Es calcula que hi ha uns 100.000 milions de galaxies ....... si, tambe es la mateixa xifra...cent mil milions ....

La mes propera es Andromeda, es pot veure nomes amb prismatics...... i la mes llunyana es calcula que la tenim a 14.000 milions de anys llum...

Be..... pareu un moment a pensar-ho .... intenteu imaginar aquestes cantitats...... crec que ajuda a col.locarnos al lloc que ens correspon i a veure les coses en la dimensió que ens correspon.....

I parlant de pedres ...

Ahir la Maite ens enviava m.s.m. dient que avui vola al Caire, des de aquí i dels teus , petonets!!

pedra blanca

deia Agustí Altisent a "Reflexions d'un monjo"

«A les esglésies de Poblet, de Santes Creus, de Sénanque, de Le Thoronet i tantes altres dels primers cistercencs, la simplicitat de les formes ens porta a una comunió molt més alta que la de l'Art; perquè aquells monjos eliminaven tot el que era decoratiu i accessori per afirmar amb més força una Presència Única; a les seves esglésies, la pedra hi té la nuesa i la claredat de les pàgines de l'Evangeli, o (el que és el mateix) de l'ànima dels sants: s'hi veu Déu. Els homes que les van construir van deixar plasmada en la grandiosa pobresa de la pedra la seva passió de l'Infinit.»

Un text que a mi em recorda aquella carta d'Henri Caffarel ("cent cartes sobre la pregària", un llibret que debia conèixer bé l'Agustí Altissent) en la que parla de la capella de Ronchamp:

«A l'interior, al fons, pel costat de l'epístola, una capella. Imagineu una torre rodona de quatre metres de diàmetre, de quinze metres d'alçària (xifres aproximatives). Us hi trobeu en una completa indigència, amb els murs revestits d'una calç grisa i blanca amb fortes aspreses, sense ni la més petita decoració. La llum cau de dalt, però les obertures per on penetra són invisibles. A baix gairebé hi ha la penombra; de tota manera, l'esguard, tot aixecant-se progressivament, arriba a la intensa claror de dalt la torre. Podem imaginar que un bus, a uns quants metres de profunditat, deu experimentar una sensació semblant.
En aquesta capella, més austera que la cel·la d'un monjo, hi ha una sola cosa: al mig, davant vostre, un altar, gros bloc de pedra sense cap ornamentació i damunt el qual no s'ha col·locat res; la superfície superior és lleugerament més gran que la de baix, la qual cosa li imprimeix com un moviment, com una intenció d'enlairament (...) I heus aquí que en aquesta atmosfera com translúcida, en aquest lloc despullat, on res no afalaga la imaginació, ni la sensibilitat, ni la intel·ligència, ell percebé una irresistible invitació, que emanava d'aquell altar nu: un altar, però, no és fet per no portar res, és la taula de Déu, on l'home presenta les ofrenes i on Déu les acull i les consagra. I en aquella cel·la pobra, el meu amic no veié res més a presentar sobre l'altar sinó ell mateix.»

La fotografia és molt fosca. No sé si la pedra d'aquest altar de Ronchamp és blanca. A les imatges de Poblet que jo he vist les pedres son molt blanques. Com aquell blanc del Pitu a Pamplona..