Bon any a tota la família !
Us preguntareu qui sóc ?
Descendència Pau Vallverdú. Em varen posar Marta
Molts records !!
dissabte, 31 de desembre del 2005
divendres, 30 de desembre del 2005
dijous, 29 de desembre del 2005
dimecres, 28 de desembre del 2005
dimarts, 27 de desembre del 2005
Sant Joan
Avui, el dia tercer dels dotze dies de Nadal, el de les tres gallines franceses, és el sant del Joan. Ara té 11 anys. Ahir al matí, després d'escollir aquesta fotografia per posar-la aquí, em va dir que a la dreta del seu cap, on hi ha una mica de forat a la roca, hi tenia que posar un pessebre. No he trobat el moment de fer-ho, potser quan copiï aquell poema que va sortir al Cavall Fort..
En la fotografia, per la zona de l'Aragó on és presa, us podeu imaginar sense apartar-vos gaire de la realitat que l'esquena del Joan és a tocar amb la del Jordi, però en l'altre vessant del Pirineu.
dilluns, 26 de desembre del 2005
Plou.
Molt.
Enmig de l´Atlantic deu ser una verdadera tempesta.
Desde la terrassa es veu a la mar la cortina de pluja que baixa del cel.
Al Cortijo-corral (per Nadal cada ovella al seu corral) es una maravella.
Totes les plantes somriuen i brillen totes les fulles.
Jo, pensan com un mariner, m´he fet un bon café en una tassa grossa per escalfar les mans, el cos, i l´ánim, i vinga galetes i xocolata.
Molt.
Enmig de l´Atlantic deu ser una verdadera tempesta.
Desde la terrassa es veu a la mar la cortina de pluja que baixa del cel.
Al Cortijo-corral (per Nadal cada ovella al seu corral) es una maravella.
Totes les plantes somriuen i brillen totes les fulles.
Jo, pensan com un mariner, m´he fet un bon café en una tassa grossa per escalfar les mans, el cos, i l´ánim, i vinga galetes i xocolata.
diumenge, 25 de desembre del 2005
dissabte, 24 de desembre del 2005
Pessebre pirinenc
Aquest any el pessebre de casa se'n ha anat al santuari del Montgarri (Val d'Aran).
Oh !, bell avet...
Arbre de Nadal que els nens de la Llar d'infants de Guardiola van regalar a la Imma, la seva cuinera.
divendres, 23 de desembre del 2005
Nadala dels mariners
Hi ha una nadala popular valenciana, que en la tornada de les estrofes referint-se al nen Jesús diu:
"Ros de panolla,
rovellet d'ou,
pètal d'on brolla,
gota de rou."
Panolla = panotxa de blat de moro. Rou = rosada.
Després la tornada canvia i fa:
"Vela llatina,
quiet somniar,
vol de gavina,
pel ribamar."
Bon Nadal! a tothom especialment a la Mama Noëla (que ha tret el nas pel bloc amb les seves reivindicacions) i als qui sou lluny de casa!
Caldo amb carn de les 4 ordes mendicants
Popularment es deia que per fer un bon caldo calia posar carn de les 4 ordes mendicants, això és:
Vadella
Xai
Porc
Gallina.
dijous, 22 de desembre del 2005
pessebre incomplet
Moltes felicitats a tots
Hem posat de postal una imatge que feia molts anys que no es podia veure. Ha sortit a la llum fa pocs dies en ocasió de la restauració que han començat a la Capella de les Santes Espines de l’església de Santpedor. La Mª Carme hi va pujar (a 15 metres d’alçada) per posar uns vidres trencats d’un vitrall. El Mingu jr. la va acompanyar i va poder fer unes quantes fotografies.
Un pessebre incomplet. Potser la Verge Maria està en un racó descansant. No es veu en l’escena i això la fa el personatge principal perquè el trobem a faltar.
Com aquest any trobem a faltar especialment els que hi son però no els veiem.
Recordo especialment la figura del Pitu i la Carmen resant al primer banc on es quedaven després d’anar a combregar a la església de l’Hospital. Per tres vegades els vaig poder veure en la mateixa actitud concentrada de pregària densa. Li vaig comentar al Gonzalo com m’agradaria poder tenir la fotografia d’aquella escena que m’ha quedat gravada i sempre em retorna al pensament al final de cada missa quan anem a combregar.
Combregar.
Nadal i festes de família.
El Gonzalo em va respondre, i m’agrada que les seves paraules puguin ser el text de la nostra felicitació:
«Lo mismo que te pasa a ti con la imagen que te gustaría tener de Pitu y Mamá rezando, me sucede a mí con unos cuantos momentos especiales que me esforcé especialmente en grabar en mi memoria. Fueron momentos especialmente intensos y alegres con un "ambiente" probablemente similar al del de la oración juntos.
Son imágenes en las que Pitu y Mamá están juntos y se sonríen o simplemente se aprecia su complicidad en pequeños detalles, pero sobre todo, son imágenes de unión y apoyo incondicional. Es algo que experimenté con frecuencia y con mucha intensidad y gozo los últimos meses, y parte de la lección que me queda.»
Moltes felicitats a tots.
dimecres, 21 de desembre del 2005
Nadala (3)
Un que se les heu amb alguna cosa és algú
que en fa ús
que la produeix
que la cultiva
que s’hi abandona
que s’hi deixa perdre
que l’emprèn
que la porta a terme
que la realitza
que l’aclareix
que l’aconsegueix
que l’averigua
que l'interroga
que la contempla
que la determina
que sap quan la deixa de fer
quan en fa omissió
quan hi renuncia
quan reposa d’ella
Ocupar-se d’una cosa no té res a veure amb sentir aflicció tristesa o alegria
Ocupar-se d’una cosa vol dir témer i desviure’s per aquesta cosa que, ella mateixa i davant dels nostres propis ulls, es dóna a conèixer, es mostra, fa patent de què parla el seu dir com a forma eminent que té, aquesta cosa, de compareixença
Que un tingui cura d’una cosa és a causa de la tendència a la proximitat que tindrà aquesta mateixa cosa
Un pot heure-se-les, per exemple, amb alguna cosa com ara aquest poema de Nadal
que en fa ús
que la produeix
que la cultiva
que s’hi abandona
que s’hi deixa perdre
que l’emprèn
que la porta a terme
que la realitza
que l’aclareix
que l’aconsegueix
que l’averigua
que l'interroga
que la contempla
que la determina
que sap quan la deixa de fer
quan en fa omissió
quan hi renuncia
quan reposa d’ella
Ocupar-se d’una cosa no té res a veure amb sentir aflicció tristesa o alegria
Ocupar-se d’una cosa vol dir témer i desviure’s per aquesta cosa que, ella mateixa i davant dels nostres propis ulls, es dóna a conèixer, es mostra, fa patent de què parla el seu dir com a forma eminent que té, aquesta cosa, de compareixença
Que un tingui cura d’una cosa és a causa de la tendència a la proximitat que tindrà aquesta mateixa cosa
Un pot heure-se-les, per exemple, amb alguna cosa com ara aquest poema de Nadal
John Denver
John Denver. Ens el va presentar (ens va fer escoltar les seves cançons) el Xevi fa.. uns quants anys, quan ell estudiava a Barcelona i a Saragossa. Alguna vegada quan anavem a veure'l, ens portava a les botigues de discs i ens feia sentir el Bridge Over Troubled Water de Simon i Garfunkel, o el Leaveing on a Jet Plane, de John Denver, que li parlava dels seus continus canvis de lloc..
John Denver va morir en accident viatjant amb la seva avioneta el 12 d'Octubre de 1999. Si cliqueu a la fotografia potser podreu sentir aquesta cançó de Nadal que, tal com ell explica, va compondre pensant en el seu fill Zachary. La lletra ja la enganxaré en un comment quan tingui una estona.
diumenge, 18 de desembre del 2005
Advent 4
«L'Esperit Sant vindrà sobre teu
i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;
per això el fruit que naixerà serà sant
i l'anomenaran Fill de Déu»
(Lluc, 1, 35)
de l'Evangeli del IV Diumenge d'Advent
dissabte, 17 de desembre del 2005
Ja que va de Carmel (caramel) la cosa, us en explico algunes de íntimes.
Aquesta la guardava per el final dels finals.
Aquí, al Cortijo, hi ha una petita ornacina –com es diu en català?- dedicada a la marededéu del Carme.
Jo la cuido i li poso flors. No us la volia ensenyar perquè hem fa vergonya, però, ja que ha sortit el tema aquí la teniu.
No la podreu veure perque avui flikr no pita. será un altre dia.
però segueixo.
2ª La seqüència de la columna es estrictament real, podeu observar que la llum de la columna i la llum de la imatge es idèntica, llum de migdia, es a dir, son dos dies diferents a la mateixa hora.
Explicació: com a vigilant, he de rendir comptes del temps que abandono el lloc a vigilar, es a dir, tinc, com a màxim, una hora o dues per estar fora, també per això no puc fer fotos d’altres indrets, temps just per comprar o menjar. Es una de les raons que m’impedeix fer d’altres fotos del poble. Faig, necessariament un recorregut “habitual”.
3ª M’agrada i m’emociona la foto del Pitu amb la bici, però, per la meva peculiar i especial implicació en el retrat, en les imatges de persones, no podia obrir la pàgina del blog sense posar-me a plorar.
M’agrada que hi sigui, però necessito veure-la quan en tinc la disposició afectiva adequada.
Sempre hi penso –es evident-, però la meva afectivitat malaltissa no suportava l’impacta sobtat de la cara així, de cop i d’entrada.
Es com el Nasi, m’agraden les guitarres blaves i les barquetes, però no podria evitar que m’embargues tot el cor, tota la presència d’ànim que necessito per tirar endavant, veure de cop la seva cara, com la mare, o com el pare.
No tenía cap manera de fer una imatge o un text per donar-me oportunitat de tirar mes avall i buscar la imatge del Pitu quan vulgues de una manera digne.
Per això vaig penjar les fotos de l’homenatge que el poble de Zahara de los Atunes feia a la seva patrona, la mara de deu del Carme.
4ª Santi, tinc, entre núvols, molts records del carrer Camèlies, allà vas tenir el teu primer estudi gràfic –si no m’equivoco- i, hi passava cada dia quan es va morir la meva amiga Leonor camí de l’hospital.
Aquesta la guardava per el final dels finals.
Aquí, al Cortijo, hi ha una petita ornacina –com es diu en català?- dedicada a la marededéu del Carme.
Jo la cuido i li poso flors. No us la volia ensenyar perquè hem fa vergonya, però, ja que ha sortit el tema aquí la teniu.
No la podreu veure perque avui flikr no pita. será un altre dia.
però segueixo.
2ª La seqüència de la columna es estrictament real, podeu observar que la llum de la columna i la llum de la imatge es idèntica, llum de migdia, es a dir, son dos dies diferents a la mateixa hora.
Explicació: com a vigilant, he de rendir comptes del temps que abandono el lloc a vigilar, es a dir, tinc, com a màxim, una hora o dues per estar fora, també per això no puc fer fotos d’altres indrets, temps just per comprar o menjar. Es una de les raons que m’impedeix fer d’altres fotos del poble. Faig, necessariament un recorregut “habitual”.
3ª M’agrada i m’emociona la foto del Pitu amb la bici, però, per la meva peculiar i especial implicació en el retrat, en les imatges de persones, no podia obrir la pàgina del blog sense posar-me a plorar.
M’agrada que hi sigui, però necessito veure-la quan en tinc la disposició afectiva adequada.
Sempre hi penso –es evident-, però la meva afectivitat malaltissa no suportava l’impacta sobtat de la cara així, de cop i d’entrada.
Es com el Nasi, m’agraden les guitarres blaves i les barquetes, però no podria evitar que m’embargues tot el cor, tota la presència d’ànim que necessito per tirar endavant, veure de cop la seva cara, com la mare, o com el pare.
No tenía cap manera de fer una imatge o un text per donar-me oportunitat de tirar mes avall i buscar la imatge del Pitu quan vulgues de una manera digne.
Per això vaig penjar les fotos de l’homenatge que el poble de Zahara de los Atunes feia a la seva patrona, la mara de deu del Carme.
4ª Santi, tinc, entre núvols, molts records del carrer Camèlies, allà vas tenir el teu primer estudi gràfic –si no m’equivoco- i, hi passava cada dia quan es va morir la meva amiga Leonor camí de l’hospital.
divendres, 16 de desembre del 2005
El que son les coses.....
Ahir vaig anar a prendre cafè a la terrassa desde on es veu la torre del guaita dels núvols.
Hi havia uns treballadors muntant una columna (no els vaig ni preguntar perquè era) i, en conya vaig fer la foto tot pensant “mira, així es devia construir el Partenón”.
Avui hi he tornat i, oh sorpresa!, m’he trobat amb això:
Ahir vaig anar a prendre cafè a la terrassa desde on es veu la torre del guaita dels núvols.
Hi havia uns treballadors muntant una columna (no els vaig ni preguntar perquè era) i, en conya vaig fer la foto tot pensant “mira, així es devia construir el Partenón”.
Avui hi he tornat i, oh sorpresa!, m’he trobat amb això:
dijous, 15 de desembre del 2005
dimecres, 14 de desembre del 2005
Benvolguda Maite
el violí del Nasi
Benvolguda Maite
Déu n’hi do
La darrera cosa que et vàrem sentir dir: « El tema és la consciència ! »
I ens vàrem posar a treballar com a desesperats per saber quina cosa podia ser això de la consciència
Ja que en els moments que ens ho vas dir ens semblava que ens deies que havíem de posar toda la carne-consciència en el asador-consciència...
Ni un moment — ens repetíem al llarg del dia i de la nit — ni un moment que no sigui consciència...
I teníem la consciència com sobredimensionada i tot de tant conscient com la teníem
I la teníem pensant en qui havíem de pensar — ¿ Com podíem ser en veritat conscients de res si deixàvem de ser conscients d’aquell a qui tan estimàvem ?
En una de les moltes coses que vaig gosar penjar al blog referents a la consciència hi ha unes imatges de Giotto.
A «La traició de Judes» els apòstols aparèixen amb una aura al cap. Es distingeixen clarament
Quan tornava de l’Ametlla pensava en això si em posava a pensar en «els cosins» (et al.). Havia tingut ocasió de veure el grup de gent a la sortida del tanatori de Granollers i també a l’Ametlla des de dalt les escales, i la visió era clara. Com no dir que en la imatge de cadascú de nosaltres no hi havia una lluissor especial ?
En arribar a casa m’hagués posat a l’ordinador a fer una glossa de l’« aura » de cadascú de nosaltres. Les veia molt nítides totes. Allò que tu vas saber expressar de manera « forta » : « Un pensament per a... ». I no ho vaig fer, això de posar-me a escriure, perquè vaig considerar que era massa fàcil, massa evident ( « L’aura de l’Oriol: ta-ta-ta... » ) I també, potser, perquè allò que em dominava era l’aura de l’Ignasi. « Sóc ple de l’Ignasi » vaig esciure a un recó d’un paper a la feina, l’endemà.
Això de l’aura, però, qui ho ha sabut plasmar de manera diàfana ha estat, una vegada més, la Maria Carme amb la seva nadala, per no parlar dels seus vaixells...
I això de l'Ignasi crec que ningú superarà les silenciones, però molt grans paraules d'en Mingu...
Si reflexiono en les coses que ens has donat des del Nadal de l’any passat no sabria què dir ni en quina quedar-me per parlar-te’n
Potser, però, perquè és la més propera, em quedaria amb aquesta « crida a la consciència » que ens has fet. En moments com « aquells » (a partir d’ara, doncs, i per coherència, ja cap altre moment no pot no ser conscient) no s’hi valia a estar adormit de res en absolut. En moments com aquells allò que s’esqueia com a única cosa possible era estar ben desvetllats i conscients
Em va sembla una crida forta, semblant a la que donaria el cap d’una manada que se sent amenaçada per nombrosos perills en l’època que els continents se separaven: « A partir d’ara, tot recte endavant ! » « A partir d’ara, tot recte conscients ! »
— Pom-pom, toc-toc, cnok-knoc
— ¿ Qui hi ha ?
— Sóc sant Nicolau que obro la porta de les festes amb clau...
( Aquesta estrofa d'una cançó me la va recordar al vespre, a casa, molt afectada, la Mercè, contemplant el recordatori )
MGM: Moltes Gràcies Maite !
( Ja em perdonaràs que et respongui al blog però és que avui s’enduen l’ordinador i les seves cent vint gigues de treballs a la UVI i aquests dies molt probablement no disposaré del correu com cal. Fins ara ! )
( PS: jo em pensaria seriosament allò del teu text; recorda: « El tema és... » )
dilluns, 12 de desembre del 2005
diumenge, 11 de desembre del 2005
Advent 3
«viviu sempre contents»
(1Tes 5,16)
de la Segona Lectura del III Diumenge d'Advent
i, de la Primera Lectura, d'Isaïes (Is, 61, 10), com si ens ho digués el Nasi:
«Aclamo el Senyor ple de goig,
la meva ànima celebra el meu Déu,
que m'ha mudat
amb vestits de victòria,
m'ha cobert
amb un mantell de salvació,
com el nuvi coronat amb la diadema,
com la núvia adornada amb joiells»
dissabte, 10 de desembre del 2005
Per Molts Anys!, Jordi.
El passat estiu, al costat de la casacada de Gavarnie, vas dir que havies tingut un pensament per cadascun de la familia...
Feliços 54.
Feliços 54.
dijous, 8 de desembre del 2005
ocre i siena
Aprofitant l'espai més ampli que ens deixa -ni que sigui de moment- l'entrada de la barqueta del Nasi, m'ha semblat convenient deixar aquí, la primera de totes, aquesta fotu que ha sortit avui, de manera ben natural, quan li hem demanat a la tieta Tere que ens expliqués com feia els dibuixos que ens estava ensenyant (una felicitació de Nadal que, per com ha anat tot, no s'atreveix a enviar..)
Per a explicar-nos-ho, primer ha posat sobre la taula el dibuix que veieu, després les plomilles i al final les tintes (ocre i siena, doncs son els dos colors que sol combinar). Per pintar, aquarel·les i llapissos de colors.
Mentre anava posant a lloc els tinters i hi afegia la fulla de sota, ens ha explicat que al Nasi li agradava regalar-li els llapissos de colors i que això, ho feia sovint.
Sé que no t'enfadaràs, Nasi, si fem passar els dibuixos de la teva mare abans que les peces del teu violí i la teva guitarra. Primer de tot, per allò que va dir el Xevi tan ben dit, però també perquè tu ja estàs a lloc (has trucat i -a l'Evangeli ho diu ben claret- "a qui truca li obren") i ella encara no. I volem que no estigui trista. Volem que sàpiga que estem al seu costat. Vosaltres, "tots cinc", i nosaltres..
TOTS, VOLEM LA SEVA FELICITACIÓ DE NADAL, COM CADA ANY!!
dimecres, 7 de desembre del 2005
FÒRUM IV
Perquè com i quant i des de quant el santi porta o no barba?
NO VAL A MIRAR DICCIONARIS NI ÀLBUMS DE FOTOS!;)
NO VAL A MIRAR DICCIONARIS NI ÀLBUMS DE FOTOS!;)
Imma, felicitat !
Veig que l'ordinador encara no em va bé. Com a regal, per tant, et remeto a un text que et vaig dedicar els dies del teu aniversari, més que res perquè n'espigolis alguna frase i l'afegeixis al teu blog.
Eres la "mimada" de la iaia. N'estava molt de tu. Deu ser cosa de noms...
Ànims a tots (Nico inclòs)
Eres la "mimada" de la iaia. N'estava molt de tu. Deu ser cosa de noms...
Ànims a tots (Nico inclòs)
dimarts, 6 de desembre del 2005
dilluns, 5 de desembre del 2005
M'acaba de telefonar l'Imma
M'ha dit que l'Ignasi, avui a les vuit, diuen que s'ha mort
"Salutacions a tothom!"
"Salutacions a tothom!"
CONSCIÈNCIA (III)
Per puntualitzar l’expressió «la pericoresi del nostre primer amor» crec que calen unes paraules, no fos cas que ens confonguéssim i entenguéssim « Mon premier amour » del darrer hit-parade.
El nostre primer amor. Això ho tenim clar. Què el fa però tan clar? Que era una imatge previsualitzada per avançada. El primer amor ens remonta al primer amor de la mare el qual ens remonta fins a...
En aquest remuntar-se del nostre primer amor ens detindrem per uns moments en el moment en el qual Giotto va entendre aquesta pericoresi en el quadre « La salutació de sant Joaquim i santa Anna davant la porta d’Or» que escenifica allò que Santiago de la Vorágine va relatar a la « Llegenda daurada ». Escoltem.
Es gronxen l’un cap a l’altre i s’abracen protegint-se prudenment amb els braços: cadascú coneix el secret de l’altre. L’escena la tanquen dues aurèoles entron la parella com una expressió gràfica molt precisa de comunió esfèrica.
La cara de Joaquim s’avança una mica cap a la d’Anna, si bé la contribució masculina en aquest petó extraordinari és ben poca comparada amb la contribució femenina.
I és extraordinari perquè es tracta del petó amb el qual Joaquim accepta Maria, que ell no ha procreat, com la seva pròpia filla que és en camí; és un petó en el qual la resignació paternal bescanvia un engendrament per una salutació.
Joaquim abraça una mare que porta un fill d’origen desconegut. És a dir – i sens dubte – diví.
Anna saluda a qui, per amor a l’esdevenidor, ha renunciat a les seves pretensions d’engendrador.
Els seus perfils formen un cercle de felicitat comuna.
Evolucionen dins d’una esfera bipolar de reconeixement mutu, íntim i fonamentat en l’esperança compartida i en el projecte comú d’un temps acomplert.
En les seves expressions es dibuixa la complicitat de dues criatures molt properes, una davant la distinció de l’altre.
Amb el seu petó, Anna i Joaquim es reconeixen mútuament com vasos comunicants de missions i de destins eminents.
Tot al contrari d’allò que s’esdevé a « La traïció de Judes ». Escoltem.
Es corba en ell mateix com un bandit que roba allò que li havia estat ofert i que hauria estat seu si ho hagués sabut agafar.
La seva mirada sorda contrasta amb l’aura eminentment oberta de l’home-Déu.
Davant l’ensenyant de la llibertat, quitaessència de la reciprocitat inspiradora i de l’animació, Judes no coneix res més que la disposició cobejosa i les transaccions manipuladores.
Entre els dos perfils s’obra una cavitat en forma de calze.
Crist i Judes bescanvien una mirada en la qual no hi pot néixer cap vida en comú.
diumenge, 4 de desembre del 2005
Advent 2
«Nosaltres, tal com ell ens ha promès,
esperem un cel nou i una terra nova,
on regnarà la justícia»
(2Pe 3,13)
de la Segona Lectura del II Diumenge d'Advent
i també diu, una mica més amunt:
«Estimats, hi ha una cosa que no heu d'ignorar:
(2Pe 3,13)
de la Segona Lectura del II Diumenge d'Advent
i també diu, una mica més amunt:
«Estimats, hi ha una cosa que no heu d'ignorar:
per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia»
AVUI LA MARIA DOLÇA EN FA 13!!!!!!!!!!!!!!!!
SON PARE ENS PENJARÀ UNA FOTO OI?
PER MOLTS ANYS !!!!!!!!!!!
(vale! li hem fet la fotu amb la càmera que li acabàvem de regalar ara mateix, esmortzant al costat del Guillem)
dissabte, 3 de desembre del 2005
Felicitats 3
Moltes felicitats, Xevi.
Aquesta fotu la va fer el Xevi fill. N'hi ha una altra en la que es veu el Xevi fill amb la mare (la iaia), que la ve fer el Xevi pare, però aquesta és especial.
Per no trapitjar altra vegada la teva entrada, MªCarme, la he enganxat abans de la teva :)
Un petó amb l'emoció que em fa veure cares estimades.
Consciència (II)
1
La paraula grega «pericoresi» equival a la llatina de «communio». El concepte de pericoresi és un dels més arrelats en la nostra civilització. D’ell n’han sortit paraules com comunió o comunisme, en el sentit de voler dir com haurien de ser les relacions entre els humans. La pericoresi de l’evangeli segons sant Joan: « Jo sóc en el Pare i el Pare és en mi ». La pericoresi de Heidegger: « Ningú no és ell mateix i tots som els uns en els altres » La pericoresi del nostre primer amor
La tradició occidental està impregnada en darrer terme per aquest concepte
La paraula grega «pericoresi» equival a la llatina de «communio». El concepte de pericoresi és un dels més arrelats en la nostra civilització. D’ell n’han sortit paraules com comunió o comunisme, en el sentit de voler dir com haurien de ser les relacions entre els humans. La pericoresi de l’evangeli segons sant Joan: « Jo sóc en el Pare i el Pare és en mi ». La pericoresi de Heidegger: « Ningú no és ell mateix i tots som els uns en els altres » La pericoresi del nostre primer amor
La tradició occidental està impregnada en darrer terme per aquest concepte
Contemplar el misteri de la Trinitat, en aquest sentit, és tenir present la imatge última, la més alta o la millor a l’hora de pensar com hauria de ser, per excel·lència, una relació entre nosaltres
Hi ha un còdex medieval anomenat Rotschild Canticus en el qual, en vint-i-quatre vinyetes, s’explica d’una manera molt expressiva (tots els elements del llenguatge del còmic ja hi són per avançada) el misteri d’aquesta relació tri-unitària
Si cliqueu a la imatge de dalt, podreu veure una successió d’imatges en la que el mocador de la trinitat com es transforma progressivament passant de les imatges de proximitat personal a figures de rotació geomètrica
Subscriure's a:
Missatges (Atom)