dilluns, 31 d’octubre del 2005
diumenge, 30 d’octubre del 2005
dissabte, 29 d’octubre del 2005
10 anys
Avui, la MªCarme i el Mingu hem estat buscant fotografies del pare. En teníem unes quantes per posar aquí, però al final hem escollit aquesta tan.. tan.. -com ho diríem?- tan.. flipant?
El company es deia Lluís Maria Puig. En recordem la fesomia i que era una persona molt de gresca, però no recordem detalls. Xevi, Pere, doneu-nos un cop de mà!
Avui fa 10 anys que el pare és al cel i segur que n'han muntat alguna..
divendres, 28 d’octubre del 2005
dijous, 27 d’octubre del 2005
La hostelería, tota, però sobretot la de temporada, te un cantó fosc, cutre.
Es paga malament, es fan quinze o més hores de feina, les preguntes que el cambrer fá a la cuina son “qué hay de la carta, qué no hay i que quieres que te venda”, el que vols que et vengui, és la recomenaciò, i que normalment, -clar que hi ha excepcións- es un producte que ja está al límit.
Per fora, a la sala, es tot molt bonic, pero al darrera hi ha bastanta caca.
Al personal, al menjar del personal, ens posen, també normalment, les coses que si no ja s´hauríen de tirar, i t´agafa una desgana....perque ho saps.
Be, es pura informació, no es lamentarse perque gácies als deus!
Sobre una part del tema, en vaig fer unes quantes fotos, aquesta és una no massa dura.
dimarts, 25 d’octubre del 2005
"un descobriment de persona"
Il·lustració de Picanyol del conte popular "El fraret de l'escala" recollit per Joan Amades i adaptat per Francesc Boada
Ahir a la nit al anar a dormir, encara em donava voltes al cap el que acabaves de dir, Xevi: "una agenda viva". I vet-ho aquí que, com molts de nosaltres, suposo, em vaig posar a llegir una estona i va passar que el que vaig llegir va ser això que us copio, del llibre del monjo Agustí Altisent, aquell que ja us havia recomanat en una entrada al blog del 22 de Juliol:
«El dia 26 d’octubre, Déu i els seus àngels em van tirar a terra a mi i a una escala de fusta en la qual m’havia enfilat, des d’una alçada de gairebé tres metres. Vam caure jo i l’escala, amb estrèpit, en un instant d’angoixa. Tenia els peus entre dos escalons i vaig anar a petar a terra. En un primer moment, unes fiblades ininterrompudes de dolor m’ascendien deis peus, fins al punt d’haver d’ajaure’m al llit. Es calmen una mica. Passen dues hores de dolor alleujat i suportable i aleshores comença un dolor i un desemparament desfermats. Dic que m’han d’auxiliar; ho fan i em porten de seguida a Tarragona. Allà em veuen dos metges (un dels quals, nascut a Manresa, un descobriment de persona). Radiografies. No, no m’he trencat res. Però hematomes, inflor, dolor en caminar i dolor en no caminar. Em recepten unes pastilles, una pomada i em recomanen, abans que res, descans; i tornem al monestir.»
(...)
«Com n’és, de meravellós, tenir dos peus! Doncs, i les mans? Quins dos instruments hàbils, plàstics i expressius! I així successivament. Gran cosa es tenir dos peus. Si me’n manques un diria: gran cosa es que en tingui un. Si hagués quedat tolit hauria d’haver sabut adonar-me que es una gran cosa tenir ulls, orelles, braços i mans; cosa gran i meravellosa. Hauré d’estar mes al cas a partir d’ara i saber apreciar mes delicadament tots els detalls del meu ésser i de la meva vida, que fins ara he usat i viscut com si la meva persona l’hagués comprat com un prêt-à-porter: que no valia gran cosa, però que era totalment meva; un vestit fet servir, però indiscutiblement pagat. No, no: tinc, i per sorpresa, coses meravelloses. Meravelloses i, com a tals, fràgils. Haig de cuidar-les, però abans que res haig d’agrair-les. Al·leluia per tenir dos peus!»
Fins aquí la cita d'Agustí Altisent. L'article és de l'any 1984, i tot em fa pensar que aquest metge de Manresa eres tú Xevi. Pots recordar si un dia, demà farà 21 anys, vas atendre un monjo que havia caigut d'una escala des de tres metres d'alçada? I si veu parlar, com va anar?
Els caramels
Cliqueu aquí per compartir-ho (ballar-ho) amb mi
Ah, i no dic qui m'ho va regalar perquè tenim espies !
Ah, i no dic qui m'ho va regalar perquè tenim espies !
Per l'Ignasi
Sobirà budista Jayavarmanb VII. Finals del segle XII. Museu nacional de Phnom Penh
Com a contraimatge dels «retrats de caràcter» modulats per la violència, estigmatitzats per la resolució, petrificats pel cinisme que, fins fa poc, trovàvem a gairebé totes les monedes, d’aquesta imatge el primer que en direm és que
Somriu.
Somriu més enllà de l’actitud de somriure.
Mostra.
Mostra la possibilitat de ser tocat per tot allò que s’esdevé davant seu.
Mostra que aquesta possibilitat pot ser immanent.
I la mostra en estat pur.
Comunica.
Comunica una joia multiplicada.
Multiplicada perquè irradia d’una participació amb el «seu amic», el seu íntim, el seu coexistent sagrat, més enllà...
Més enllà de totes les convencions, més enllà de qualsevol reflex mímic.
Realitza.
Realitza l’obertura al món en l’absència de món.
Contagia.
Contagia una inclinació cap al voler del no-voler.
Pel seu estat de no-pesantor, per la seva propensió a la ressonància, aquesta mirada és, pròpiament, l’evangeli realitzat
Suscita, anima, saluda...
Jo, un dia la vaig sentir i «vaig estar molt content» no seria dir-ho tot.
Si ara em fós donat de donar-te un tresor, Ignasi, seria el d’aquesta mirada.
Suscita, anima, saluda
Et saluda. No la sents ?
Santi
dilluns, 24 d’octubre del 2005
Roure del Mas Moió amb Taj Mahal
Per a undenaltros que un dia va somniar fer-se una cabanya dalt d'aquest roure i que avui completa la 58ena volta al sol.
Per molts anys!!!, Santi (o: Per moltes voltes!!!)
Per molts anys!!!, Santi (o: Per moltes voltes!!!)
diumenge, 23 d’octubre del 2005
L'ORIOLET!!!!
Bertranejus!!: La Marteta esta ja preparant la “canastilla” que en català deu esser la cistelleta! avia’m qui li regala la cançó de bressol mes tendra !!!
dissabte, 22 d’octubre del 2005
Peter Paul and Mary
Dijous a la nit, a casa vem veure una cinta de vídeo del concert que van fer Peter Paul and Mary per celebrar els 25 anys del grup. La cinta la vem trobar, de saldo, per casualitat. Alguns dels nostres fills que estaven amb nosaltres, escoltaven embadalits. Si puc, la passaré a CD per qui la vulgui. Val la pena tenir-la.
Si cliqueu a la fotu, podreu veure i sentir -si hi ha sort i la cosa xuta- com canten Puff, el drac màgic.
dimecres, 19 d’octubre del 2005
"el retorn a la terra"
"El retorn a la terra". Aquest és el títol d'una col·lecció de dibuixos que deu fer cosa d'un any va començar a sortir a Cavall Fort. L'autor dels dibuixos es diu Manu Lacernet, amb la col·laboració de Jean-Yves Ferri. A Dargaud ja han publicat tres llibres. Tal com podeu veure a la mostra, els dibuixos son una delícia.
Ja fa dies que tenia ganes de presentar-vos-els al blog, però el comment de la Mima d'ahir, m'ha decidit a fer-ho de seguida. És la història d'una parella que decideix anar a viure en un poblet petit de França, deixant la gran ciutat. Al poble, s'enfronten a les maneres de fer diferents i a la gent força rude que allí hi ha. No deixen enrere ni els ordinadors (és el primer que desempaqueten al arribar), ni el mòbil, ni la tele. Els agrada trucar als amics i descriure'ls l'ambient bucòlic en el que viuen.
Més endavant, en el segon i el tercer llibre, la Mariette espera primer un fill i després un altre. Ella sembla com que encaixi molt més naturalment en el nou ambient; ell en canvi, encara que li agrada lluïr amb els amics de la seva vida al camp, te més problemes d'adaptació i passa força por.
dimarts, 18 d’octubre del 2005
haikú
Quan era intel·ligent les persones em demanaven consell
sobre la seva vida
Ara que ja no ho sóc la gent me'n dóna sobre la meva
Per ser un haikú feliç, però, li falta una proposta
I doncs, aquesta manca ¿ podria ser la proposta que falta ?
Pere
sobre la seva vida
Ara que ja no ho sóc la gent me'n dóna sobre la meva
Per ser un haikú feliç, però, li falta una proposta
I doncs, aquesta manca ¿ podria ser la proposta que falta ?
Pere
Un elogi indescriptible
Avui la jefa, la Charo, m'ha dit (estem a les acaballes de la feina i ens fem comentaris així, resums de la refotuda temporada), que algunes companyes i companys (precisament els que més admiro) li han dit que soc un personatge que enamoro.
Ho hauré de pensar, peró, d'entrada, i com a fi de feina, es bonic, no?
Pere
Ho hauré de pensar, peró, d'entrada, i com a fi de feina, es bonic, no?
Pere
dilluns, 17 d’octubre del 2005
Més regals
Sembla que la bona estrella no ens deixa. Quina setmana! El vaixell d’en Xevi, en Pere «solar», en Martí, les Teresines i avui l’Imma.
No tot, però, s’acaba aquí. Avui m’ha escrit la Sessé. M’ha retornat un text que li vaig demanar que em corregís i, com que la cosa no té secrets, us transcric el missatge:
«Santi, he «corregit» els poemes de «El tema és el llenguatge» només pel que fa a l'ortografia, la morfosintaxi, la puntuació (els punts i a part no els hi he posat, ho he deixat tal com ho tenies) i, només en algun cas, al lèxic.
»Com pots comprovar, gairebé no hi ha correccions.
»No t'ho he enviat fins avui perquè aquesta setmana l'he tinguda molt complicada. Per una banda, la feina (exàmens, correccions i reunions extres) i per l'altra, complicacions familiars (entre d'altres, la meva mare s'ha trencat el fèmur i l'han haguda d'ingressar per operar-la).
»He hagut de fer una lectura molt ràpida. Vull tornar-m'ho a llegir més a poc a poc per gaudir-ne.
»Fins aviat, Sessé»
No tot, però, s’acaba aquí. Avui m’ha escrit la Sessé. M’ha retornat un text que li vaig demanar que em corregís i, com que la cosa no té secrets, us transcric el missatge:
«Santi, he «corregit» els poemes de «El tema és el llenguatge» només pel que fa a l'ortografia, la morfosintaxi, la puntuació (els punts i a part no els hi he posat, ho he deixat tal com ho tenies) i, només en algun cas, al lèxic.
»Com pots comprovar, gairebé no hi ha correccions.
»No t'ho he enviat fins avui perquè aquesta setmana l'he tinguda molt complicada. Per una banda, la feina (exàmens, correccions i reunions extres) i per l'altra, complicacions familiars (entre d'altres, la meva mare s'ha trencat el fèmur i l'han haguda d'ingressar per operar-la).
»He hagut de fer una lectura molt ràpida. Vull tornar-m'ho a llegir més a poc a poc per gaudir-ne.
»Fins aviat, Sessé»
diumenge, 16 d’octubre del 2005
Regals de tardor
L'endemà de Santa Teresa...
Sens dubte la pluja ha estat el millor regal d'aquesta tardor, però també ens ha portat altres regals que he mirat d'ajuntar en aquesta foto i que m'agradaría compartir amb valtros, per celebrar que he donat 52 "voltes al sol"
Una forta abraçada a tots: cosins,cosines,germà i espies.
Sens dubte la pluja ha estat el millor regal d'aquesta tardor, però també ens ha portat altres regals que he mirat d'ajuntar en aquesta foto i que m'agradaría compartir amb valtros, per celebrar que he donat 52 "voltes al sol"
Una forta abraçada a tots: cosins,cosines,germà i espies.
levanta los brazos, Mima..
..y ponte esta noche a bailar
que la nuestra es agua de río
mezclada con mar.
FELICITATS! PER MOLTS ANYS!!
MªCarme, Isabel i Mingu
que la nuestra es agua de río
mezclada con mar.
FELICITATS! PER MOLTS ANYS!!
MªCarme, Isabel i Mingu
(a la fotografía el fons és d'un foulard fet al camidelsfils)
dissabte, 15 d’octubre del 2005
TERES
de la fotografia que va fer l'Uri a l'Ametlla
Felicitats a la Tere i a la Maite. Totes dues, amb la vostra "determinada determinació" i els vostres "ànims animosos" féu honor a la vostra santa patrona
També hem de felicitar la Mercè, la Pepis i la Carme (i la Montse!), doncs recordo que la mare explicava com, quan a casa seva hi havia sant o aniversari, les quatre germanes rebien regal "per no fer diferències". Si algú en sap més detalls, que ho expliqui..
divendres, 14 d’octubre del 2005
Quan la Mima diu...
Quan la Mima diu "vigília de santa Teresa" ¿ diu el que diu ?
Demà, quan vagi cap a Segur, hi pensaré. Avui encara no. Avui no felicitaré ni a la Maite ni a la tia. No
Demà, quan vagi cap a Segur, hi pensaré. Avui encara no. Avui no felicitaré ni a la Maite ni a la tia. No
dijous, 13 d’octubre del 2005
Martí 24
14 d'octubre, vigília de Santa Teresa.
El Martí treu el nas per primer cop al blogg, en fa 24 i ja se sap que aquest és el lloc de tots els aniversarisdelmón.
AH!,SALAU!!!
El Martí treu el nas per primer cop al blogg, en fa 24 i ja se sap que aquest és el lloc de tots els aniversarisdelmón.
AH!,SALAU!!!
dues fotografíes
Aquesta és la que ens ha enviat l'Uri, bonica i espectacular, en una presentació de Power Point de les que més han circulat pel món durant l'any:
I aquesta altra, qua la he fet el Pere a Zahara de los Atunes i que tot just ha començat a circular aquest matí. La ha enviat per a la Maria, que fa col·lecció de fotografíes de núbols:
I aquesta altra, qua la he fet el Pere a Zahara de los Atunes i que tot just ha començat a circular aquest matí. La ha enviat per a la Maria, que fa col·lecció de fotografíes de núbols:
dimecres, 12 d’octubre del 2005
dilluns, 10 d’octubre del 2005
Avís per a navegants
Ahir data històrica en la construcció del barco...... tots els dies tenen la seva historia però la de ahir es una data per anotar al quadern de bitàcora...
!!! La primera dormida a bordo ¡¡¡¡¡ ...... va ser el Dito.....
Des de fa tres dies he començat a vestir la proa (part de davant per els terrícoles) i allà las formes corbes s’accentuen i fan que t’hagis de trencar molt el “ tarro “ per aconseguir folrar be les parets, has de fer un munt de plantilles amb llistons abans de tallar els panels de fusta definitius
.... tot son formes irregulars...
La primera foto
es mostrar-vos el petit caos que tinc muntat......i per davant del suport del pal major es veu l’interior de la proa encara sense llitera.......
Ahir, diumenge.... vaig estar folrant parets de la cambra de proa i vaig construir una llitera a la banda de bavor (esquerra per els terrícoles)..... a mig dia el Dito va venir al barco no se be si amb intencions de ajudar-me o només valorar els progressos... el fet es que li va agafar un atac de son d’aquells que agafen als estudiants a qualsevol hora , i amb l’excusa de provar la llitera es va estirar i va quedar clapat a l’instant.... jo vaig aprofitar per fer la foto històrica
des del “tambucho” (obertura que hi ha a coberta a mode de finestra del sostre) de proa.....
La dormida va durar uns tres quarts d’hora i al despertar el tio estava feliç
........no s’havia assabentat dels meus dels meus sorolls tallant fusta i polint-la..... Va ser la primera dormida al barco ..... a deshores , però històrica !!!!!!
Per la tarda vaig seguir treballant fins que es va fer fosc
i ja no m’hi veia prou be a la llum dels fanalets.....
Quan recollia per marxar, desprès de un dia de feina profitós e HISTÒRIC , al anar a tancar els portillos (finestres) del camarot de proa vaig veure la lluna saludant-me
i vaig pensar que us ho explicaria ..... el Pitu ja ho sap.....
!!! La primera dormida a bordo ¡¡¡¡¡ ...... va ser el Dito.....
Des de fa tres dies he començat a vestir la proa (part de davant per els terrícoles) i allà las formes corbes s’accentuen i fan que t’hagis de trencar molt el “ tarro “ per aconseguir folrar be les parets, has de fer un munt de plantilles amb llistons abans de tallar els panels de fusta definitius
.... tot son formes irregulars...
La primera foto
es mostrar-vos el petit caos que tinc muntat......i per davant del suport del pal major es veu l’interior de la proa encara sense llitera.......
Ahir, diumenge.... vaig estar folrant parets de la cambra de proa i vaig construir una llitera a la banda de bavor (esquerra per els terrícoles)..... a mig dia el Dito va venir al barco no se be si amb intencions de ajudar-me o només valorar els progressos... el fet es que li va agafar un atac de son d’aquells que agafen als estudiants a qualsevol hora , i amb l’excusa de provar la llitera es va estirar i va quedar clapat a l’instant.... jo vaig aprofitar per fer la foto històrica
des del “tambucho” (obertura que hi ha a coberta a mode de finestra del sostre) de proa.....
La dormida va durar uns tres quarts d’hora i al despertar el tio estava feliç
........no s’havia assabentat dels meus dels meus sorolls tallant fusta i polint-la..... Va ser la primera dormida al barco ..... a deshores , però històrica !!!!!!
Per la tarda vaig seguir treballant fins que es va fer fosc
i ja no m’hi veia prou be a la llum dels fanalets.....
Quan recollia per marxar, desprès de un dia de feina profitós e HISTÒRIC , al anar a tancar els portillos (finestres) del camarot de proa vaig veure la lluna saludant-me
i vaig pensar que us ho explicaria ..... el Pitu ja ho sap.....
Xevi
El pardal
El pardal
(Al meu pare)
poema de William Carlos Williams
amb el qual obrim la secció "poemas solicitados".
A Pedro esperando le haya gustado
Aquest pardal
que ve a descansar a la meva finestra
és una veritat més
poètica que natural.
La seva veu,
els seus moviments
els seus hàbits —
la delectança amb la qual
belluga les ales
a la pols —
en donen testimoni;
ben cert que ho fa
per espolsar-se els polls,
però d’alleujament
esclata en
piulades vibrants —
més properes
a la música
que a cap altra cosa.
On sigui que vagi
quan arriba la primavera,
per carrerons
o prop de palaus,
deplega
com qui no fa res
el seu desvarieg.
S’inicia en un ou,
el seu sexe l’engendra:
¿ Hi pot haver res més petulant,
res més inútil ?
¿ Alguna cosa de la qual
més ens n’ufanem ?
La majoria de vegades ens porta
a la perdició.
Ni el gall jove, ni el corb
amb les seves veus tan arrogants
poden superar
la insistència
de la seva piulada !
Una vegada
a El Paso
cap al capvespre
vaig veure — i vaig sentir ! —
deu mil pardals
que arribaven
del desert
a passar la nit. Omplien els arbres
d’un jardinet. La gent fugia
( ensordida ! )
dels seus excements
i deixava els llocs buits
als llargadaixos
que hi havia
prop de la font. La seva imatge
és tan familiar
com la de l’aristocràtic
unicorni, llàstima
que no es mengi més civada
avui en dia
per a fer-li la vida
més fàcil.
Si bé
la seva petitesa,
l’agudesa dels seus ulls,
la rapidesa del seu bec,
en resum, la seva belicositat,
asseguren la seva supervivèncvia —
per no parlar
de la seva nombrosa
descendència.
Fins i tot els japonesos
el coneixen
i l’han pintat
amb simpatia
i comprensió profondes,
també en els seus trets
menys cridaners.
Res menys
subtil
que els seus festeigs.
S’ajup
davant la femella,
arrossega les ales,
ballant un vals
estira el cap enrera —
i crida !
simplement. Un xivarri
espantós.
Amb quina fermesa es neteja
el bec
tot fregant-lo
a un tauló !
La mateixa que posa en tot
allò que fa. Amb les seves celles
de color de coure
fa la impressió
de ser sempre
un triomfador— i, malgrat això,
una vegada vaig veure
a la femella de la seva espècie
aferrada amb decisió
al llindar
d’una canonada,
mentre l’atrapava
per la corbata,
per retenir-lo
mut,
submís
i suspès damunt els carrers de la ciutat
fins que
va acabar amb ell.
¿ Amb quin
objecte ?
Va seguir penjada
perplexa
davant el seu triomf.
Vaig riure amb ganes.
Allò que va triomfar
—pràctic fins a la
mort—
va ser el poema
de la seva existència;
un flocall de plomes
esclafat contra el terra
les ales simètricament desplegades,
com si volés,
el cap inert,
el pit negre
indesxifrable,
tan sols una efigie de pardal,
hòstia seca,
com dient,
i dient-ho
elegant,
sense rancúnia:
Aquest vaig ser jo,
un pardal.
Vaig fer tot allò que vaig poder,
adéu
(Al meu pare)
poema de William Carlos Williams
amb el qual obrim la secció "poemas solicitados".
A Pedro esperando le haya gustado
Aquest pardal
que ve a descansar a la meva finestra
és una veritat més
poètica que natural.
La seva veu,
els seus moviments
els seus hàbits —
la delectança amb la qual
belluga les ales
a la pols —
en donen testimoni;
ben cert que ho fa
per espolsar-se els polls,
però d’alleujament
esclata en
piulades vibrants —
més properes
a la música
que a cap altra cosa.
On sigui que vagi
quan arriba la primavera,
per carrerons
o prop de palaus,
deplega
com qui no fa res
el seu desvarieg.
S’inicia en un ou,
el seu sexe l’engendra:
¿ Hi pot haver res més petulant,
res més inútil ?
¿ Alguna cosa de la qual
més ens n’ufanem ?
La majoria de vegades ens porta
a la perdició.
Ni el gall jove, ni el corb
amb les seves veus tan arrogants
poden superar
la insistència
de la seva piulada !
Una vegada
a El Paso
cap al capvespre
vaig veure — i vaig sentir ! —
deu mil pardals
que arribaven
del desert
a passar la nit. Omplien els arbres
d’un jardinet. La gent fugia
( ensordida ! )
dels seus excements
i deixava els llocs buits
als llargadaixos
que hi havia
prop de la font. La seva imatge
és tan familiar
com la de l’aristocràtic
unicorni, llàstima
que no es mengi més civada
avui en dia
per a fer-li la vida
més fàcil.
Si bé
la seva petitesa,
l’agudesa dels seus ulls,
la rapidesa del seu bec,
en resum, la seva belicositat,
asseguren la seva supervivèncvia —
per no parlar
de la seva nombrosa
descendència.
Fins i tot els japonesos
el coneixen
i l’han pintat
amb simpatia
i comprensió profondes,
també en els seus trets
menys cridaners.
Res menys
subtil
que els seus festeigs.
S’ajup
davant la femella,
arrossega les ales,
ballant un vals
estira el cap enrera —
i crida !
simplement. Un xivarri
espantós.
Amb quina fermesa es neteja
el bec
tot fregant-lo
a un tauló !
La mateixa que posa en tot
allò que fa. Amb les seves celles
de color de coure
fa la impressió
de ser sempre
un triomfador— i, malgrat això,
una vegada vaig veure
a la femella de la seva espècie
aferrada amb decisió
al llindar
d’una canonada,
mentre l’atrapava
per la corbata,
per retenir-lo
mut,
submís
i suspès damunt els carrers de la ciutat
fins que
va acabar amb ell.
¿ Amb quin
objecte ?
Va seguir penjada
perplexa
davant el seu triomf.
Vaig riure amb ganes.
Allò que va triomfar
—pràctic fins a la
mort—
va ser el poema
de la seva existència;
un flocall de plomes
esclafat contra el terra
les ales simètricament desplegades,
com si volés,
el cap inert,
el pit negre
indesxifrable,
tan sols una efigie de pardal,
hòstia seca,
com dient,
i dient-ho
elegant,
sense rancúnia:
Aquest vaig ser jo,
un pardal.
Vaig fer tot allò que vaig poder,
adéu
Una vegada se'm va presentar un àngel
Hildegard von Bingen. "Scivias". "La creació de l'ànima". Il·lustració del Rupertsberger Codex
-Per a il·lustrar el quart comment-
Bon dia, blog, sóc en Pere
Una vegada se'm va presentar un àngeI em va dir —de debò—: « Sóc l'àngel del llenguatge, de la paraula i del misteri ».
« No et creguis res del que dic» va dir «perquè no és res més que paraules».
Aleshores, desanimat, jo li vaig preguntar: «—Tan sols paraules ? »
I em va respondre: « —Tu mateix ».
« Jo mateix» es una paraula... »
« —Sóc una paraula ? »
« —Tu mateix », va repetir.
Vaig insistir i, perseverant, li vaig preguntar: « —I els meus germans, les meves companyes, els meus amics, els meus cosins, les coses que he sentit, que he viscut i que m'han emocionat, conformat, destruït i fet feliç... ¿ tan sols són paraules ? »
« —Tu mateix » va tornar a dir.
Apunt d'arrencar el vol el vaig agafar per les ales i li vaig dir: « —Digues una paraula, tan sols una sola punyetera paraula que pugui resumir totes aquestes coses!». « —Deixa'm anar » va dir, « deixa'm viure i volar » i, quan li vaig alliberar les ales, em va dir: « —Gràcies »
Bon dia, blog, sóc en Pere
Una vegada se'm va presentar un àngeI em va dir —de debò—: « Sóc l'àngel del llenguatge, de la paraula i del misteri ».
« No et creguis res del que dic» va dir «perquè no és res més que paraules».
Aleshores, desanimat, jo li vaig preguntar: «—Tan sols paraules ? »
I em va respondre: « —Tu mateix ».
« Jo mateix» es una paraula... »
« —Sóc una paraula ? »
« —Tu mateix », va repetir.
Vaig insistir i, perseverant, li vaig preguntar: « —I els meus germans, les meves companyes, els meus amics, els meus cosins, les coses que he sentit, que he viscut i que m'han emocionat, conformat, destruït i fet feliç... ¿ tan sols són paraules ? »
« —Tu mateix » va tornar a dir.
Apunt d'arrencar el vol el vaig agafar per les ales i li vaig dir: « —Digues una paraula, tan sols una sola punyetera paraula que pugui resumir totes aquestes coses!». « —Deixa'm anar » va dir, « deixa'm viure i volar » i, quan li vaig alliberar les ales, em va dir: « —Gràcies »
Paraules de dona, I.
Un relat senzill i planer per començar
Ser dona avui és una condició difícil. A l’Associació de Dones per la Igualtat de Cerdanyola, he conegut molts relats esgarrifosos de dones que m’han fet obrir els ulls a una realitat injusta i cruel. Afortunadament aquesta no és la realitat de totes.
Homes i dones som diferents fisiològicament en molts aspectes. En alguns dels nostres òrgans està la base d’aquesta diferència. I, la cultura en la que vivim, afegeix altres diferències en valors i conductes. M’adono que les dones, en general, estem preocupades pel nostre creixement personal i estem en la dura batalla per aconseguir la igualtat. Tan de bo. Moltes vegades, ni nosaltres mateixes sabem què és la igualtat ni sabem com s’exercita. Ens fem grans, els nostres fills comencen a volar del niu i volem posar sempre paraules allà on els homes posen silencis i pauses. Les paraules deixades anar en l’aire, o enquistades dintre, no reboten i allà apareix una falla profunda on el seu oblit és la pitjor de les medicines.
Nosaltres, les dones, estem fent una feina pertinaç per a fer-nos escoltar i hem d’aprendre a redescobrir-nos. Per això, no us estranyeu, homes, que ens agradi tant la recerca de la nostra identitat, que només podem construir amb el mirall que són els altres (homes i dones). M’identifico amb la necessitat de creixement personal. Tracto de justificar-la, i personalment dubto de si la recerca constant del jo de veritat i el jo teatral, és pecat, el pecat de la vanitat. Però quan parlo amb d’altres dones de la meva edat o més joves m’adono que totes les que aprenen més ràpidament són les més pecadores de vanitat.
Fins aquí, aquesta primera aproximació des del món de la dona.
Tracto d’obrir una possible línia de debat —"El tema és..."— amb persones com vosaltres que sou sensibles a la connexió entre les emocions, els sentiments i la raó, ja que sé que d'aquesta manera les meves paraules —"promesa infinita"— no cauen en l'oblit
Gràcies
Maite
Ser dona avui és una condició difícil. A l’Associació de Dones per la Igualtat de Cerdanyola, he conegut molts relats esgarrifosos de dones que m’han fet obrir els ulls a una realitat injusta i cruel. Afortunadament aquesta no és la realitat de totes.
Homes i dones som diferents fisiològicament en molts aspectes. En alguns dels nostres òrgans està la base d’aquesta diferència. I, la cultura en la que vivim, afegeix altres diferències en valors i conductes. M’adono que les dones, en general, estem preocupades pel nostre creixement personal i estem en la dura batalla per aconseguir la igualtat. Tan de bo. Moltes vegades, ni nosaltres mateixes sabem què és la igualtat ni sabem com s’exercita. Ens fem grans, els nostres fills comencen a volar del niu i volem posar sempre paraules allà on els homes posen silencis i pauses. Les paraules deixades anar en l’aire, o enquistades dintre, no reboten i allà apareix una falla profunda on el seu oblit és la pitjor de les medicines.
Nosaltres, les dones, estem fent una feina pertinaç per a fer-nos escoltar i hem d’aprendre a redescobrir-nos. Per això, no us estranyeu, homes, que ens agradi tant la recerca de la nostra identitat, que només podem construir amb el mirall que són els altres (homes i dones). M’identifico amb la necessitat de creixement personal. Tracto de justificar-la, i personalment dubto de si la recerca constant del jo de veritat i el jo teatral, és pecat, el pecat de la vanitat. Però quan parlo amb d’altres dones de la meva edat o més joves m’adono que totes les que aprenen més ràpidament són les més pecadores de vanitat.
Fins aquí, aquesta primera aproximació des del món de la dona.
Tracto d’obrir una possible línia de debat —"El tema és..."— amb persones com vosaltres que sou sensibles a la connexió entre les emocions, els sentiments i la raó, ja que sé que d'aquesta manera les meves paraules —"promesa infinita"— no cauen en l'oblit
Gràcies
Maite
divendres, 7 d’octubre del 2005
Els «Apophtegmata Patrum Aegyptorum»
Entre el pare del desert i el seu àngel o doble («se li assemblava») neix un espai de reflexió en el qual la comunió informativa s’hi instal·la sense condicions. Salvant les distàncies (1486) Carlo Crivelli ens descriu aquest espai de reflexió en la seva obra "L’Anunciació"
Els «Apophtegmata Patrum Aegyptorum» ens donen el relat probablement més antic de la llegenda de sant Antoni Abat. Diu així:
"Un dia que Antoni, ja vellet, al desert, es trobava en baixa forma amb un humor trist i afligit per pensaments ombrívols i rancuniosos, es dirigí a Deu amb aquestes paraules: « Senyor, voldria la meva salvació, però aquests pensaments que avui em tenen no l’admeten de cap manera. Què puc fer en aquesta situació tan desagradable ? Com obtenir de nou la salut, la salvació, la guarició ? » Un cop expressat aquest lament es va aixecar, va sortir a l’aire lliure i veié un home que se li assemblava. Estava assegut i treballava i, al cap d’una estona, deixava el treball i es posava a pregar i després, altre cop, s’asseia de nou i seguia trenant una corda i encara un altre cop s’aixecava i pregava de nou: en veritat es tractava d’un àngel del Senyor enviat per donar-li instrucció i confiança. I va sentir l’àngel com li deia: « Fes-ho així i obtindràs salut i salvació » Antoni, després de sentir-lo s’omplí de joia i de coratge, i tan bon punt es va posar a fer allò que li va dir l’àngel va sentir-se guarit »"
ANIVERSARI CASAMENT ISABEL I MINGU
MIREU COM VOL L'ISABEL SORPRENDRE AL MINGU! AMB QUIN DOMINI ESTÀ PINTANT EL SEU RETRAT A COPS DE "RODILLO" COM SI HO HAGUÉS FET SEMPRE!
...CLAR QUE DESPRÈS DE VINTINOSECUANTSANYS DE SER EL SEU ÀNGEL! JAJAJAJAJA
LES FLORETES I VIOLES AVUI PER A ELLS!!
FINS QUE LA MORT OS SEPARI! OSIGUI PER MOLTS ANYSSSSSSSSSS!!!!!!!!!!!!!!!!
...CLAR QUE DESPRÈS DE VINTINOSECUANTSANYS DE SER EL SEU ÀNGEL! JAJAJAJAJA
LES FLORETES I VIOLES AVUI PER A ELLS!!
FINS QUE LA MORT OS SEPARI! OSIGUI PER MOLTS ANYSSSSSSSSSS!!!!!!!!!!!!!!!!
dijous, 6 d’octubre del 2005
La ratio del llenguatge (Elogi del blog)
"No tinguis por"
Mathias Grünewaldt
Altar de Isenheim, part interior de l'ala externa
Hola blog
A vegades a mi no em va bé això de dirigir-me a una pluralitat. Em consola més saber que escric a una persona física, a una ánima concreta. Potser perquè la meva memòria o la meva evocació està molt precisament amb ell.
Volia dir-te que es un merder molt bonic aquest que has muntat sobre el llenguatge i sobre aquesta mena de llenguatge subliminal que són els àngels. Es molt difícil trobar un tema ric i d'interés general, que ens impliqui a tots, sobre el qual escriure. I que tingui fets, sentiments, vincles extensos i expresió literària.
Ho has aconseguit, blog!
Vaig estudiar —amb males notes— llatí, grec, dret romà, història del dret, filosofía i sé com n'és d'important la filología, l'origen, la formació, la promiscuitat i la interacció de les paraules —ara penso, però, que no devien ser tan dolentes, les notes, si encara recordo l'essencial...
Quants milers de paraules hem creat, entre tots els països, per definir, delimitar, coses, precisar sentiments, expresar emocións, descriure, ni que només sigui un paisatge o una observació. Quin privilegi, com quan vaig viure a Suissa, observar la gent que parlen totes aquelles llengües amb profunditat (i... no es barallen!).
Aprecío molt les vostres lectures, Maite, Mingu, i les maravelloses expresións del Xevi i la Ma. Carme. De debó que no tinc temps, però, no és gensmenys veritat que ho considero un tresor.
Ratio, al meu entendre, té alguna cosa de raó, i de proporció. Una mena de fil vermell que uneix totes les explicacións i motius possibles d'una cosa, números, emocions, sentiments...
Cordialment teu, Pere
dimecres, 5 d’octubre del 2005
La Belen y el Nacho dema s'entornen a E.E.U.U.
AGUR!!! PETONS!!!!
MANDA SEÑALES DE HUMO QUE "ELLAS NUNCA LLAMAN"
dimarts, 4 d’octubre del 2005
Aprofitant que tenim espies!
I continuant parlant d’àngels
jo en tinc dos,el de la guarda i el de la meva targeta
...dec ser afortunada!
El vitrall de la Seu de Manresa va ser una restauració i
a partir d’aquest el Santi va fer el disseny!
Santi recordes?
Espies: Aprofiteu a fer encàrrecs :
http://www.manubensvitrall.tk/
jo en tinc dos,el de la guarda i el de la meva targeta
...dec ser afortunada!
El vitrall de la Seu de Manresa va ser una restauració i
a partir d’aquest el Santi va fer el disseny!
Santi recordes?
Espies: Aprofiteu a fer encàrrecs :
http://www.manubensvitrall.tk/
Ja ho sabeu que tenim espies?
M’explico. Ahir va venir a dinar a casa la Marta (la Martetangeleta del meu anterior relat). Li vaig dir: «—Per cert, tu que en saps d’informàtica, et volia demanar un favor: que em baixessis una cançó. Veuràs. Dissabte vaig anar a veure els avis a Segur i mentre m’estava esperant, en el moment que començava a sortir el sol, per Ràdio Nacional, van tocar...» I ella va dir: «—Zorba el grec». I jo: «—I tu com ho saps?» I ella (crec que es va enrogir de galtes): «—És que ho he llegit al blog» I jo (para mis adentros): «—Tierra trágame» I ella: «—És veritat que et vas posar a ballar?» I jo (crec que vaig enrogir de galtes): «—Oh, i tant! —Tu no ho hauries fet ? » (Silenci dens en el transcurs del qual vaig pensar que allò que ella no sabia era amb qui havia ballat..., oi Pitu?)
Així que ja ho sabeu, Blogers-Un-A-Bertrans: encripteu-vos ben encriptats! Els vostres fills poden ser un espies molt perillosos. Poden descobrir allò més íntim de vosaltres mateixos. Un perill molt gran
dilluns, 3 d’octubre del 2005
Parlant d'àngels...
A la pregunta de com són els àngels en Joan em respongué ahir, a Santpedor, amb els dibuixos que podeu contemplar. Em va dir: «Véns aixi
i te’n tornes així».
Jo vaig pensar en la furgoneta groga. Venia d’una manera i efectivament me’n tornava de l’altre. Plena, molt ple de capses i d’altres coses precioses que no diré, i llarga, llarguíssima. I quan ja em va fer l’efecte que havia comprès, en Joanet encara va insistir i va fer el segon dibuix
mentre em deia: «Qui es pregunta per l’àngel, ja és àngel. Ho entens això ? I em va plegar i desplegar l'altre dibuixet amunt i avall, unes quantes vegades.
Com a conclusió del meu molt gratificant viatge —no us en diré res més per a no cansar-vos: no us parlaré ni del verd intens, roent, de tots els arbres d’ahir, ni de la plana immensa, una gran clariana, enmig del la qual hi ha els de Santpedor. Ni d’uns croissants fets de pa d’àngel que si en compres quatre en regalen un. No us parlaré tampoc de quatre mans també d’àngel remenant soft i hard com qui prepara el més saborós pastís del món —a jutjar pels resultats i m m e d i t a s de la destinatària, ho havia de ser molt, de bo. No us parlaré de la veu en "off" d’en Pere —un Pere. No us parlaré tampoc que els d’allà se saluden amb grans abraçades i petons, una mena de poble com els de l’edat mitjana en els quals, segons explica la història, a cada llar hi vivia un alquimista que feia or, i on la gent anava de casa en casa dient: «—Té, una mica del meu or», o «Un dia, quan et vagi bé, em telefones i quedem i m’ensenyes els teu or; m'han dit que és de gran puresa» No us vull cansar amb tonteries com aquestes.
Només per acabar, com sigui, però, que vull recomanar-vos vivament la visita a aquest lloc tant altament gratificant (de «Gratis» i de «Gràcia»), no em puc estar de recomanar-vos la millor ruta per a fer-ho.
Aquesta ruta comença al carrer de la Vall Fonollosa, 10, a Manresa.
A més de sorpreses molt agradables (això em fa pensar que encara no he vist el teu de pis, Mima. Els experts diuen que és el millor...) on cada cambra té la seva sorpresa —també els experts, en aquest cas, parlen de la mà directa de l’àngel— i on s’hi pren el MillorCafèDelMón. A la pregunta de com són les ales del àngels ella em va dir: «—Així. Té, veus aquesta peça? Ara imagina-la com un vitrall i veuràs les ales»
D'aquesta manera va començar ahir el meu dia. Santi
i te’n tornes així».
Jo vaig pensar en la furgoneta groga. Venia d’una manera i efectivament me’n tornava de l’altre. Plena, molt ple de capses i d’altres coses precioses que no diré, i llarga, llarguíssima. I quan ja em va fer l’efecte que havia comprès, en Joanet encara va insistir i va fer el segon dibuix
mentre em deia: «Qui es pregunta per l’àngel, ja és àngel. Ho entens això ? I em va plegar i desplegar l'altre dibuixet amunt i avall, unes quantes vegades.
Com a conclusió del meu molt gratificant viatge —no us en diré res més per a no cansar-vos: no us parlaré ni del verd intens, roent, de tots els arbres d’ahir, ni de la plana immensa, una gran clariana, enmig del la qual hi ha els de Santpedor. Ni d’uns croissants fets de pa d’àngel que si en compres quatre en regalen un. No us parlaré tampoc de quatre mans també d’àngel remenant soft i hard com qui prepara el més saborós pastís del món —a jutjar pels resultats i m m e d i t a s de la destinatària, ho havia de ser molt, de bo. No us parlaré de la veu en "off" d’en Pere —un Pere. No us parlaré tampoc que els d’allà se saluden amb grans abraçades i petons, una mena de poble com els de l’edat mitjana en els quals, segons explica la història, a cada llar hi vivia un alquimista que feia or, i on la gent anava de casa en casa dient: «—Té, una mica del meu or», o «Un dia, quan et vagi bé, em telefones i quedem i m’ensenyes els teu or; m'han dit que és de gran puresa» No us vull cansar amb tonteries com aquestes.
Només per acabar, com sigui, però, que vull recomanar-vos vivament la visita a aquest lloc tant altament gratificant (de «Gratis» i de «Gràcia»), no em puc estar de recomanar-vos la millor ruta per a fer-ho.
Aquesta ruta comença al carrer de la Vall Fonollosa, 10, a Manresa.
A més de sorpreses molt agradables (això em fa pensar que encara no he vist el teu de pis, Mima. Els experts diuen que és el millor...) on cada cambra té la seva sorpresa —també els experts, en aquest cas, parlen de la mà directa de l’àngel— i on s’hi pren el MillorCafèDelMón. A la pregunta de com són les ales del àngels ella em va dir: «—Així. Té, veus aquesta peça? Ara imagina-la com un vitrall i veuràs les ales»
D'aquesta manera va començar ahir el meu dia. Santi
Subscriure's a:
Missatges (Atom)