dijous, 24 de gener del 2008

dimecres, 16 de gener del 2008

Blog de l'Oriolet

Eis família doneu una ullada al blog de l’Oriolet de segur en gaudiu!

TOC TOC


Nasi : felicitats pels teus 50 anys !!

Maite.

dimecres, 9 de gener del 2008

per si calen els silencis.. (i 11)

Amb signes a fi que ni els eloqüents ni els retòrics ni els prolífics, amb signes molt críptics va dir d’amagat la frase coneguda, un memorial de sortida va dir, és una cosa santíssima el lampadari, és un estat perpetu les oliveres. Aquest és el pou, aquesta és la taula que hi ha al seu davant a aquest lloc li convé santedat aleshores cantà aquest càntic : brolla pou canteu-li que prínceps excavaren que notables van foradar!

dimarts, 8 de gener del 2008

diumenge, 6 de gener del 2008

En aquest dia alegre de Reis, però de regust una mica trist per allò del sant-tornem-hi, hem rebut d'en Joan Ordi aquest text que us copio avui, millor que demà o demà passat, doncs potser ens pot ajudar a viure aquests últims dies de Nadal amb més optimisme filosòfic :)

En tornar de les vacances de Nadal, un professor de filosofia va reprendre les classes sense contemplacions intentant mostrar als alumnes que tota pregunta sempre pressuposa determinats implícits. Per exemple, si preguntem a un amic «Com et trobes?», podem pressuposar que fa mala cara. Un dels alumnes, però, no acabava d’entendre ni l’exemple ni què volia dir el professor. Com que demanava més explicacions, el professor li va contestar:

- Recordes la pregunta que ha fet la Mariona al començament de la classe?
- Quina?
- La que deia: «Per què després de les vacances sempre hem de tornar a classe?»
- Ah, sí.
- Doncs aquesta pregunta sembla descansar en l’implícit que l’esbarjo, el descans i el divertiment són fins per ells mateixos.

L’alumne encara va entendre menys aquest segon exemple de la teoria. Raó per la qual el professor va passar a citar Aristòtil, amb l’esperança que, amb una autoritat tan acreditada, el tema resultés decidit:

«La felicitat no està, doncs, en el divertiment. Seria realment absurd que el fi de l’home fos divertir-se, com si calgués passar tota la vida preocupat i patint molt per a esbargir-se. Tot ho elegim, per dir-ho així, amb vista a una altra cosa llevat de la felicitat, que és el fi últim. Per tant, afanyar-se i patir per divertir-se és una actitud nècia i molt infantil. En canvi, esbargir-se a fi d’afanyar-se més, com deia Anacarsis, sembla prou assenyat. El divertiment és una mena de repòs. Com que no podem treballar contínuament, ens cal reposar. Per tant, el repòs no és un fi, ja que reposem amb vista a l’activitat.»

Aristòtil, Ètica nicomaquea, 10,6

No cal dir que, a la Mariona, no li agradava Aristòtil i que l’altre estudiant va continuar tan perplex com abans.

i encara hi va afegir...

dotze timbalers

En el dia dotzè de Nadal, el meu amor de debò em va enviar


dissabte, 5 de gener del 2008

divendres, 4 de gener del 2008

dijous, 3 de gener del 2008

novè dia de Nadal

(Serà reemplaçat automàticament pel dibuixet del Santi enseguida que ens arribi)

per si calien els silencis.. (10)

(un altre text per "consolar-nos", si és el cas -segons sembla ser que ho és- de que el Santi no té oportunitat de fer-nos arribar la il·lustració del nové dia de Nadal. Que és com dir: una "recompensa" a un altre petit "holocaust")

El paradís — sota les seves màscares amoroses, cosmològiques, històriques, religioses — comporta abandonar tota possessió i, una de les expressions sense dubte més fortes es troba en el cant catorze d'un poema: «Amb tot el meu amor m’ofereixo en holocaust». La recompensa de la gràcia il·luminant no es fa esperar. Un sol error d’apreciació i seria el masoquisme místic, però no: el paradis en Dant és demostració i raóRao perduda de la poesia ?

dimarts, 1 de gener del 2008

cap d'any a Rasquera

pedra seca
Vem arribar a Rasquera a les quatre, quarts de cinc. El Pere ja ens esperava amb moltes ganes d'ensenyar-nos casa seva, el Telecentre, Miravet, el poble, l'església.. però, és clar, no hi podia haver temps per a tot.

Primer vem entrar al bar del Víctor que ens va invitar a un cafè; allà hi havia també en Bernat, l'alcalde, capficat en una partida de domino que estava jugant amb tres o quatre persones més. Diria que si no va ser més efusiu era perquè ells dos acabaven de tenir una petita discussió en la que el Pere li reclamava una major seguretat ciutadana.. Ja hi haurà oportunitat un altre dia..

Després vem arrencar la nostra Transporter empenyent-la (ahir tenia mal dia, la pobre), cosa que ens va donar oportunitat de conèixer dos rasquerencs més, amables i bons empenyedors. Vem anar cap al tros del Pere. Un lloc molt bonic rodejat de pins i oliveres, potser alguna alzina i murs de pedra seca d’aquells que separen els camps. Vem entrar a la rulot i vem poder veure els tresors que allí hi té: les dues pipes, els dos diccionaris, les fotos i els dibuixos més estimats, l’estufa de butà, el lot frontal i les espelmes, la ràdio “a manovella” i els carregadors solars. Una mica més amunt hi viuen uns quants gossos que, moltes nits, diu el Pere, no el deixen dormir amb els seus lladrucs i gemecs. Se sent per tot arreu la bona olor de la farigola i el romaní que allí abunden. Les pedres són de colors blancs, negres i ocres-taronja, com la terra, que a mi em recorden Coll de Jou; el cel és net i l'aire pur, sempre en moviment com si fossin els molins de vent que allí hi ha, i no a l’inrevés, els qui li donen vida.

De seguida vem tornar al poble per comprar el que faltava per al sopar. Quan vem haver acabat van arribar el Xevi i la Mª Carme. Vem fer plegats una visita al Telecentre. Vem veure moltes fotos que té guardades a l’ordinador principal: a destacar una col·lecció bonica de veritat, en blanc i negre, sobre la jove banda musical del poble (al “Pot” en podeu veure una mostra). Més tard vem poder “re-conèixer” alguns components de la banda. De tan en tant entraven alguns xiquets del poble demanant si era obert. –Que no teniu ordinador, a casa?, els vaig demanar a un grupet de tres noies. –Sí, però és que a casa no hi ha internet, van contestar. Vem veure la mica d’exposició de retrats que allí hi té muntada el Pere, i també un quadre amb el poema de la molsa i el de les xancletes, del Santi. Al sortir ja començava de fer-se fosc.

Ens vem arribar a la casa de l’Antonio, aquella que havia rehabilitat el Pere i que ara està apunt de ser ocupada per uns nous propietaris. Vem encendre foc a l’estufa i vem preparar el sopar de cap d’any: entrepà de pernil o de formatge, croquetes, espàrrecs amb maionesa, patates fregides i ous Kinder. Va haver-hi intercanvi de regals i molta estona per xerrar. Va ser una conversa animada i sincera. El Xevi va tocar la guitarra i el Pere el va acompanyar amb la harmònica. El Joan va explicar alguns acudits. Ens va venir a visitar el Joan, un amic del Pere, caçador, que ens va ensenyar un porc senglar mort, enorme, que acabava d’arreplegar a la carretera. Algú el devia atropellar i ell el va recollir. Feia fred gros: la llenya que havia de durar fins l’any vinent es va acabar abans d’hora, cosa que va forçar un canvi de plans: així com teníem intenció de fer nit allí, vem haver de preparar-nos per marxar després de les campanades. Els vidres dels cotxes havien acumulat una capa compacta de glaç.

Les campanades les vem sentir a la plaça del poble. Jo diria que no érem més de cent persones. Allí tothom es coneix i al Pere tothom li té confiança. Vem ser presentats a força coneguts. El rellotge del campanar de l’església de sant “Domingo”, com la gent del poble, no s’està de filigranes i va per feina: va fer les seves dotze campanades pelades, de les de veritat, sense quarts ni avisos i va donar l’any per estrenat. Una última salutació als de prop i vem marxar de pressa abans no ens ruixessin amb cava..

La sensació al tornar –li vaig dir al Pere després en un SMS – em recordava la que em va quedar de petit quan vaig llegir el conte de la venedora de llumins. Com ens necessitem els uns als altres..! Si jo, si nosaltres i vosaltres ens podem aportar un plus d’escalfor, Pere.. Crec que ahir era el que tots desitjàvem..

el Nicu, el Mingu jr, la iaia i la Amelie

setè dia de Nadal

set cignes nedant