diumenge, 31 de desembre del 2006
Tonteria
Aquest matí m'ha donat per buscar un sinònim a la paraula "tonteria" i — oh sorpresa — he descobert que era castellana !
Així és com he corregut cap al diccionari castellà-català de S. Albertí de 1961 i m'he trobat — entre d'altres paraules — amb " bajanada "
Com sigui, però, que no em feia del tot el pes, he tornat altre cop al diccionari de sinònims de S. Pey de l'any 1970 i he buscat l'esmentada paraula
No us creureu el què he trobat :
" Bajanada " : Bajania, bajaneria, niciesa, ximpleria i.... bertranada !
Ja tenim lema, he pensat ( tot i que el de ARDNAM AROF no està gens malament ... )
I ho he pensat arran de la cordial i filosòfica nadala que a tots ens va enviar la Maite, el to de la qual tan em feia pensar en aquella altra que ens va enviar, ara fa segles — érem tan joves ! — on hi havia una fotografia d'una planta
Allà va començar... la " bertranada " !
( Crec que algú de nosaltres, al blog, ha utilitzat més d'una vegada aquesta paraula )
Per la meva part ja he començat les indagacions
A la fonda de Vilabertran de les Cintes m'han dit que probablement per les dates que la volem fer, no hi cabrem
Les reserves allà, pel que sembla, les fan d'eó en eó : això vol dir que ja hem fet tard ...
N'hi ha un alte, però, de Vilabertran, amb el qual encara no m'ha donat temps a posar-m'hi en contacte
És a l'Empordà, és allà on va néixer en Ramon Muntaner — el de les " Cròníques " : cosa llenguatge, ja sabeu — i a més té una magnífica basílica del romànic més heavy que mai s'hagi fet
Mmmm : hem menjar ànec ... bombons ... paella ... cuixa de senglar ... i, a Vilabertran ... ¿ què ens donaran ?
Així és com he corregut cap al diccionari castellà-català de S. Albertí de 1961 i m'he trobat — entre d'altres paraules — amb " bajanada "
Com sigui, però, que no em feia del tot el pes, he tornat altre cop al diccionari de sinònims de S. Pey de l'any 1970 i he buscat l'esmentada paraula
No us creureu el què he trobat :
" Bajanada " : Bajania, bajaneria, niciesa, ximpleria i.... bertranada !
Ja tenim lema, he pensat ( tot i que el de ARDNAM AROF no està gens malament ... )
I ho he pensat arran de la cordial i filosòfica nadala que a tots ens va enviar la Maite, el to de la qual tan em feia pensar en aquella altra que ens va enviar, ara fa segles — érem tan joves ! — on hi havia una fotografia d'una planta
Allà va començar... la " bertranada " !
( Crec que algú de nosaltres, al blog, ha utilitzat més d'una vegada aquesta paraula )
Per la meva part ja he començat les indagacions
A la fonda de Vilabertran de les Cintes m'han dit que probablement per les dates que la volem fer, no hi cabrem
Les reserves allà, pel que sembla, les fan d'eó en eó : això vol dir que ja hem fet tard ...
N'hi ha un alte, però, de Vilabertran, amb el qual encara no m'ha donat temps a posar-m'hi en contacte
És a l'Empordà, és allà on va néixer en Ramon Muntaner — el de les " Cròníques " : cosa llenguatge, ja sabeu — i a més té una magnífica basílica del romànic més heavy que mai s'hagi fet
Mmmm : hem menjar ànec ... bombons ... paella ... cuixa de senglar ... i, a Vilabertran ... ¿ què ens donaran ?
dissabte, 30 de desembre del 2006
Preparant l’àpat de cap d’any
Aquesta foto és de la cuixa de seglar que ens han donat uns caçadors del poble. Es veu que en cacen molts, perquè els boscos estan molt deixats i no tenen predadors.Ara tenim un problema: com la cuinarem?
Haurem de preparar un altre àpat festiu...
Encara sort que en una estada al Pirineu vam conèixer uns éssers molt petits anomenats “Manairons” o “Minairons” que sempre estan treballant i no es cansen mai. Quan els trobes diuen: Què farem? Què direm? I no paren.
Els direm que ens ajudin.
No els podem veure, però són tan menuts que viuen en un canonet de guardar agulles de cosir que vam trobar a l’entrada de casa Gassia, que ara és la seu de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu d'Esterri. En el canonet hi ha dues paraules: ARDNAM AROF, que suposem és el seu lema.
Gràcies a ells podem muntar mogudes com la de Nadal. Per tant els elogis que hem llegit en alguns comentaris del blog són per a ells, ja els hi farem arribar.
Des del Penedès
dijous, 28 de desembre del 2006
dimecres, 27 de desembre del 2006
bombons de Nadal
A la fotografia, el Pere, el Xevi, els bombons de Nadal i el telèfon del Xevi..
Per als qui no hi éreu he d’aclarir que el Xevi va tenir la bona idea d’activar l’altaveu del telèfon i així vem poder parlar tots alhora –en el moment de fer la fotu estàvem parlant- amb els de Pamplona.
També va ser un dia esplèndit. Gràcies, MªCarme !
dilluns, 25 de desembre del 2006
diumenge, 24 de desembre del 2006
Advent 4
Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces:
«Ets beneïda entre totes les dones
i és beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?»
(Lc 1, 41)
de l'Evangeli del IV diumenge d'Advent
«Ets beneïda entre totes les dones
i és beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?»
(Lc 1, 41)
de l'Evangeli del IV diumenge d'Advent
divendres, 22 de desembre del 2006
diumenge, 17 de desembre del 2006
Advent 3
«ho repeteixo: viviu contents !»
(Fl 4, 4)
de la Segona Lectura de la missa del III Diumenge d'Advent
dissabte, 16 de desembre del 2006
Crònica andalusa
Per part del pare de la Isabel també hi ha una bona colla de tiets doncs eren set germans, però entre uns i altres tan sols hem pogut visitar cinc tiets i vuit o nou cosins. Molts han mort ja.
Hem estat a Sevilla, Algecires, Ceuta, Málaga i Granada, i a més de poder estar amb ells, ens han acompanyat a veure esglésies (a la Isabel i a mi ens agrada), monuments, racons que ells coneixen millor que ningú i paisatges, doncs teníem llogada una "furgona colorà" estupenda.
A mi no m'ha agradat gens l'experiència d'anar en avió. És com anar muntat en una bomba volant. Quina aprensió. Soc poruc.
La família, podeu comptar. Ha estat tot molt bonic.
A vosaltres aquests noms no us diran res, però jo vull deixar constància de l'agraïment que els devem a un cosí que es diu Víctor i la seva germana Mariángeles, a un altre cosí que es diu Nacho i la seva germana Anamari, a la seva mare la Afriquita, a una cosina que es diu Maribel i als seus pares, Isabel i Álvaro, a una altra cosina que es diu Gema i als seus pares que es diuen Paco i Mariquita, a una tieta que es diu Luisa i a la seva filla que es diu igual, i sobretot, a uns cosins de la mare de la Isabel, els que ens van fer recórrer tooot Sevilla i ens van atiborrar de menjar, que es diuen Paco i Carmen.
També hem deixat uns àlbums fotogràfics fets amb Picasa a http://picasaweb.google.es/mingumanubens i un blog a http://deunaaotrapunta.blogspot.com
Quina pallissa..
divendres, 15 de desembre del 2006
dimecres, 13 de desembre del 2006
a l'autobús
Quina sort, ser simpàtic. Encomanar alegria. El Nicolau, mentre buscàvem un lloc per anar a dinar, va tenir aquest acudit:
"Hi havia un home tan antipàtic, tan antipàtic, tan antipàtic, que quan anava a dinar al Pans & Company, tan sols li donaven Pans"
(a la fotu, en primer terme a mà dreta, d'esquena, la Carmen, cosina de la mare de la Isabel. Al costat del Linus, el Paco, que és el marit de la Carmen. Ens van fer caminar per tot Sevilla fins deixar-nos esgotats)
dimarts, 12 de desembre del 2006
diumenge, 10 de desembre del 2006
Advent 2
Càntic de pelegrinatge
Quan el Senyor renovà la vida de Sió,
ho crèiem un somni.
La nostra boca s'omplí d'alegria,
de crits i de rialles.
Els altres pobles es deien:
«És magnífic el que el Senyor fa a favor d'ells!»
És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem!
(fragment del Salm 125)
de les lectures de missa del Segon Diumenge d'Advent
Quan el Senyor renovà la vida de Sió,
ho crèiem un somni.
La nostra boca s'omplí d'alegria,
de crits i de rialles.
Els altres pobles es deien:
«És magnífic el que el Senyor fa a favor d'ells!»
És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem!
(fragment del Salm 125)
de les lectures de missa del Segon Diumenge d'Advent
divendres, 8 de desembre del 2006
diumenge, 3 de desembre del 2006
Advent 1
«En aquells dies, en aquell temps, faré néixer al llinatge de David un rebrot bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem.
I a ell l'anomenaran "El-Senyor-és-el-nostre-bé"»
I a ell l'anomenaran "El-Senyor-és-el-nostre-bé"»
(Jeremies 33, 14-16)
de la primera lectura del Primer Diumenge d'Advent
divendres, 1 de desembre del 2006
advent
Ahir després de dinar estava pensant que havia de fer la fotu -gràcies Mima, ets un sol- i el Joan em va donar la ocasió. Sembla preparada però no ho és.
dijous, 30 de novembre del 2006
diumenge, 26 de novembre del 2006
mandarines
Les mandarines: un del primers drets del nen reconegut a tot arreu.
Quan érem petits, podíem no tenir altres coses, però les mandarines.. s’havien fet per a nosaltres. Fins al punt que no teníem ben clar si la classe feia olor de mandarina o eren les mandarines, que feien olor de col·legi..
dilluns, 20 de novembre del 2006
Mes sobre Rasquera
Fa temps que estic elaborant una teoria que em permeti definir els graus de ciutadania necessaris per esdevenir ciutadà adoptiu de Rasquera
No és fàcil, no us pensséssiu. Cada matí, quan arribo a la plaça de sant Josep Oriol, hi penso
Quan tingui alguna conclusió ja us ho faré saber
Com sigui, però, que crec haver setit que un ciutadà il·lustre d'aquest lloc — en Pere — és amic de Manu Chao, us envio això que avui he rebut
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano. Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey.Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa . El seny implica seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora». La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia.
El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».
Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: «Para Manu i Antoni, afectuosament». Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra».
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao Músico, escritor y periodista. Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés.
Artículo aparecido en La Voz de Galicia
— Tius, quina sort tenim, oi ?
No és fàcil, no us pensséssiu. Cada matí, quan arribo a la plaça de sant Josep Oriol, hi penso
Quan tingui alguna conclusió ja us ho faré saber
Com sigui, però, que crec haver setit que un ciutadà il·lustre d'aquest lloc — en Pere — és amic de Manu Chao, us envio això que avui he rebut
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano. Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey.Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa . El seny implica seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora». La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia.
El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».
Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: «Para Manu i Antoni, afectuosament». Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra».
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao Músico, escritor y periodista. Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés.
Artículo aparecido en La Voz de Galicia
— Tius, quina sort tenim, oi ?
dissabte, 18 de novembre del 2006
L'alegria de l'Abnet i l'Ashenafi
L'Abnet és una nena de 6 anys. L'Ashenafi és un nen de cinc. Són d'Etiopia. Suposem que estan tan contents perquè han trobat uns pares l'Assumpta, germana del Jordi i el seu marit Josep. Enhorabona a tots!.
diumenge, 12 de novembre del 2006
a Rasquera...
A Rasquera som uns vuit-cents habitants. Hi ha una associació de dones, un local de ball, una associació cultural, una sala de lectura, un cementiri preciós i ben cuidat, una banda municipal, una oficina de correus que només te una noia que ens coneix a tots per el nom, un forn de pastissets, unes mares que fan panellets, uns homes que cacen i s’ho reparteixen, una distribució de tres classes de brossa, una partida de guinyot a les tres de la tarda, una família de set nanos que l´ajuntament va contractar al seu pare per fer la recollida de brossa, i a la seva mare per fer un parell d´hores de neteja a l´ajuntament..........
No hi ha radio, com a Vil.la-Bertran, però tot arribarà.
No hi ha radio, com a Vil.la-Bertran, però tot arribarà.
dijous, 2 de novembre del 2006
deixar-se modelar
Hola a tots. Segueixo a bon ritme amb el barco... Necessitaba donar forma corba a unes fustes .... els que saben em van explicar el modus i vaig posar-ho en pràctica...
Primer poses els llistons al menys un dia en aigua..perque s'empapin i s'estovin bé...
Passades les 24 hores que la fusta ja està ben empapada la moldejas entorn de una ànima, en el meu cas un tub de ferro de 12 cm de diàmetre -un tros de ferro que ha sobrat de l'estructura del barco...la fusta es deixa doblegar... i la subjectes bé amb uns serjants (no sé com es diu en català)...i les deixes 24 a secar
Han passat 24 hores més i arrives al barco i treus els serjants i penses que farà la fusta.....
!!!!!! ha funcionat !!!!!!! oh maravella ...retires els serjants i la fusta té una forma corba preciosa...... còpia de l'ànima que li havies posat
quina guapada, no us sembla ?
i quina disfrutada la meva ..... aprenent tantes coses mentres construeixes un somni....
Gràcies per llegir-ho.......... necessitava explicar-vos-ho
diumenge, 29 d’octubre del 2006
gracies Carmeta !!!! una bona currada
He iniciat la tasca del vernís aquest cap de setmana.....per aixó he demanat la ajuda d'una professional.... la Carme...... ens hem fotut una bona currada..... gràcies ...bon dia per fer-ho...suposo que el "Parete" també hagués disfrutat.....
divendres, 27 d’octubre del 2006
dimecres, 25 d’octubre del 2006
el Quico Palomar
Es un personatge de la Barcelona profunda,
Va col·laborar a “tribu”, un grup que va fundar i dirigir en Santi Arisa.
Un accident el va deixar fora de mercat, mig “sonadet”.
Canta molt be i fa unes versions de cançons conegudes en les que les lletres –inventades per ell- tenen molt suc. Passa que mai no n´acaba cap.
Es passeja pels carrers cantant i venen les seves aquarel·les i dibuixos, per 1 o 3 euros.
Una vegada me'l vaig trobar a Madrid.
En tenía moltes, ja que, cada vegada que tenía uns diners, les hi comprava. Només una cada vegada i el preu el posava jo.
Aquesta es una MENA d´autorretrat.
divendres, 6 d’octubre del 2006
Tinta de lluna
Ahir a la nit, la Núria va arribar esverada a casa : « —Que no ho heu vist ? » « —Què ? » « —La lluna ! »
Efectivament, des del pati interior de la mansarda lluïa nitida, elèctrica, quasi plena, espectacular
Així és que va anar a buscar la càmera digital i va fer una fotografia, però amb... flaix !
Això va comportar dues coses
La primera, una sèrie d’exclamacions que van sortir de molts balcons i finestres que venien a dir : « mira, hi ha algú que l'ha fotografiada ! »
Utilitzant el famós mètode de l’exageració poètica, podríem dir, per fer-nos entendre, que era tot el barri que estava mirant... una mica més amunt... cap un mateix lloc : — Fantàstic ! Grandiós ! Estimulant ! No trobeu ?
La segona cosa, i no menys important, va ser que la Núria va repetir la foto sense flaix
Jo, que ja sóc una mica curt de vista, la vaig veure borrosa però inspiradíssima. Els teulats iluminats i el perfil perfectament retallat dels edificis i la lluna ! Quina preciositat !
Li vaig dir, però, que l’hauria de repetir amb un suport que mantingués la càmera ben fixa ja que forçosament amb el llarg temps d’exposició que havia necessitat la càmera, ella ( la Núria ) havia fet, si més no, tres o quatre respirades
Aleshores vaig veure com feia unes proves, de les quals em va ensenyar la tercera
Al visor de la càmera apareixia dibuixada tremolosament la paraula « n u r i a »
« Què et sembla — va dir — d’això en podríem dir tinta de lluna, oi ? »
Efectivament, des del pati interior de la mansarda lluïa nitida, elèctrica, quasi plena, espectacular
Així és que va anar a buscar la càmera digital i va fer una fotografia, però amb... flaix !
Això va comportar dues coses
La primera, una sèrie d’exclamacions que van sortir de molts balcons i finestres que venien a dir : « mira, hi ha algú que l'ha fotografiada ! »
Utilitzant el famós mètode de l’exageració poètica, podríem dir, per fer-nos entendre, que era tot el barri que estava mirant... una mica més amunt... cap un mateix lloc : — Fantàstic ! Grandiós ! Estimulant ! No trobeu ?
La segona cosa, i no menys important, va ser que la Núria va repetir la foto sense flaix
Jo, que ja sóc una mica curt de vista, la vaig veure borrosa però inspiradíssima. Els teulats iluminats i el perfil perfectament retallat dels edificis i la lluna ! Quina preciositat !
Li vaig dir, però, que l’hauria de repetir amb un suport que mantingués la càmera ben fixa ja que forçosament amb el llarg temps d’exposició que havia necessitat la càmera, ella ( la Núria ) havia fet, si més no, tres o quatre respirades
Aleshores vaig veure com feia unes proves, de les quals em va ensenyar la tercera
Al visor de la càmera apareixia dibuixada tremolosament la paraula « n u r i a »
« Què et sembla — va dir — d’això en podríem dir tinta de lluna, oi ? »
dijous, 28 de setembre del 2006
Visita a Vilabertran
(Notes del quadern de camp)
Trobo a terra, escrit a mà, en un paper, això:
Si por mi fuera
cada día
vendría a beber agua,
pura agua, agua pura.
Agua de limón,
agua que no se pide,
agua que te la dan,
de limón, mon, mon.
Fresca y ácida,
enorme y casi esdrújula,
como bésulos
como los bésulos de sol
Penso que li falta música, a aquesta cançoneta
Penso si hi haurà algú, en aquesta vila que es caracteritza pels seus músics, que algun dia en compondrà els acords
Trobo a terra, escrit a mà, en un paper, això:
Si por mi fuera
cada día
vendría a beber agua,
pura agua, agua pura.
Agua de limón,
agua que no se pide,
agua que te la dan,
de limón, mon, mon.
Fresca y ácida,
enorme y casi esdrújula,
como bésulos
como los bésulos de sol
Penso que li falta música, a aquesta cançoneta
Penso si hi haurà algú, en aquesta vila que es caracteritza pels seus músics, que algun dia en compondrà els acords
Visita a Vilabertran
(Notes del quadern de camp)
A les parets d’una colla de façanes seguides observo la repetició d’un cartell que anuncia uns cursets de dietètica. Hi ha dibuixos de cassoles, d’herbes de l’hort i de fruites
L’eslògan, la frase triada de reclam, amb una tipografia destacada, i en diagonal diu : « i tu, que menges ? »
Això que relato m’hagués passat per alt — m'hagués passat per alt la falta — si no fós perquè, en una de les façanes, hi havia un full en blanc enganxat a la paret en el qual hi havia escrit a mà, en diagonal i seguint el disseny dels cartells:
i, tu que menges, per què no en dones als que no poden menjar ?
A les parets d’una colla de façanes seguides observo la repetició d’un cartell que anuncia uns cursets de dietètica. Hi ha dibuixos de cassoles, d’herbes de l’hort i de fruites
L’eslògan, la frase triada de reclam, amb una tipografia destacada, i en diagonal diu : « i tu, que menges ? »
Això que relato m’hagués passat per alt — m'hagués passat per alt la falta — si no fós perquè, en una de les façanes, hi havia un full en blanc enganxat a la paret en el qual hi havia escrit a mà, en diagonal i seguint el disseny dels cartells:
i, tu que menges, per què no en dones als que no poden menjar ?
diumenge, 24 de setembre del 2006
Bona verema... preus baixos
Pagesos de Guardiola. Satisfets de la verema 06?... llàstima que el preu de compra del raïm continua baix.
Remolcs esperant descarregar els raïms als cellers Pep Pinyol de Guardiola.
Impressionant la quantitat de raïm que ha fet aquest cep de varietat "parellada" a la zona de l'Avellà (Font-rubí).Els ceps tenen les arrels molt fondes i la majoria ha pogut suportar la forta sequera d'enguany.
dissabte, 23 de setembre del 2006
divendres, 15 de setembre del 2006
probabilitat zero (del Linus, per al blog...)
"-Ostres! Sabeu què m'agradaria? Doncs fer una fotu d'una flor de neu mentre es pon el sol al darrere."
Llavors el Dani va dir:
"-Uuui, això és probabilitat zero
-Però és possible
-Sí, com tot en aquest món" I després d'estar una estona discutint vem deixar-ho estar...
Més tard, quan ja havíem fet un tros de baixada el sol ja es ponia i el Dani em va avisar:
"-Vinga Linus, que se't pont el sol, només et falta la flor de neu." I llavors el Guillem va saltar:
"-Vigila! Que la xafes!" I ens va ensenyar que als seus peus hi havia dues flors de neu, vaig estar una estona fent les fotus i vem continuar. Quina sort, eh!?
Linus
dilluns, 11 de setembre del 2006
11 setembre
ELS QUATRE PALS DE SANG
Jo tenia en la muntanya un castell emmerletat que n’era el rei de la serra i n’era el rei de la vall.
En ell mos pares guardaven, de llurs avis heretat, un panyo groc i vermell i llistat per quatre pals.
Mes el drap era d’or fi i los pals eren de sang, de la sang d’un noble comte el Pilós anomenat.
Ai, Castella castellana, no t’hagués conegut mai!
«El gonfanó de les barres», deien els uns en passar; altres deien: «El penó de les quatre llibertats.»
Perquè los pals eren quatre i eren quatre los senyals, essent cada barra un símbol, essent un nom cada pal.
Dret es deia lo primer, i lo segon Llibertat; Justícia era el nom del terç, Indústria lo nom del quart.
Ai, Castella castellana, no t’hagués conegut mai!
El pal del Dret trossejaren aquells que a Casp congregats a la llum quedaren cegos per les prèdiques d’un sant.
La barra de la Justícia, sota la llosa restà d’una tomba on se llegeix: «Carles de Viana aquí jau.»
I els canons de Felip Quint deixaren la Llibertat soterrada entre les runes de Barcelona fumant.
Ai, Castella castellana, no t’hagués conegut mai!
Si lo drap d’or de mos pares n’és avui un esvoranc, i en la torre del castell n’hi tinc el penó arborat;
si al peu dels merlets en runa sols ressonen entre planys les llastimeres esparses del trobador català;
si ja sols me’n queda un de mos quatre pals de sang, és per tu, la de les torres i dels lleons afamats.
Ai, Castella castellana, ai si em trenques el quart pal!
(Víctor Balaguer)
Jo tenia en la muntanya un castell emmerletat que n’era el rei de la serra i n’era el rei de la vall.
En ell mos pares guardaven, de llurs avis heretat, un panyo groc i vermell i llistat per quatre pals.
Mes el drap era d’or fi i los pals eren de sang, de la sang d’un noble comte el Pilós anomenat.
Ai, Castella castellana, no t’hagués conegut mai!
«El gonfanó de les barres», deien els uns en passar; altres deien: «El penó de les quatre llibertats.»
Perquè los pals eren quatre i eren quatre los senyals, essent cada barra un símbol, essent un nom cada pal.
Dret es deia lo primer, i lo segon Llibertat; Justícia era el nom del terç, Indústria lo nom del quart.
Ai, Castella castellana, no t’hagués conegut mai!
El pal del Dret trossejaren aquells que a Casp congregats a la llum quedaren cegos per les prèdiques d’un sant.
La barra de la Justícia, sota la llosa restà d’una tomba on se llegeix: «Carles de Viana aquí jau.»
I els canons de Felip Quint deixaren la Llibertat soterrada entre les runes de Barcelona fumant.
Ai, Castella castellana, no t’hagués conegut mai!
Si lo drap d’or de mos pares n’és avui un esvoranc, i en la torre del castell n’hi tinc el penó arborat;
si al peu dels merlets en runa sols ressonen entre planys les llastimeres esparses del trobador català;
si ja sols me’n queda un de mos quatre pals de sang, és per tu, la de les torres i dels lleons afamats.
Ai, Castella castellana, ai si em trenques el quart pal!
(Víctor Balaguer)
dimarts, 5 de setembre del 2006
divendres, 1 de setembre del 2006
Per fi, una postal des de Tramacastilla..
És que el correu, últimament, tarda a arribar..
Aquesta postal la vem comprar en una oficina d'informació que hi havia a l'estació del trenet d'Artouste, un tren petit que hi ha prop de Gabas i que arriba fins al llac d'Artouste
Tot això és a la vall d'Ossau, recent travessats a França pel Portalet. La muntanya que es veu dibuixada al fons és el Midi d'Ossau, una muntanya bonica de veritat.
El Guillem i l'Alba, amb el Pere, el Linus, el Nicolau, el Dani i l'Albert, per fi hi van poder pujar, al Midi d'Ossau (ja ho havien intentat l'any passat i l'anterior, però sempre havien trobat mal temps). Van sortir el dia abans i van dormir a la tenda, nosaltres -i la Maria, el Joan, el Josep i la Wendi- els vem anar a trobar l'endemà, després de fer una passejadeta pels llacs del voltant..
Fixeu-vos quins combinats de flors i molses que s'hi poden veure per allà:
I pensar que ja anem a tope de feina altra vegada..
sigh..!, que diria l'Snoopy
Subscriure's a:
Missatges (Atom)