Cançó per a un aniversari

Cançó dedicada a la iaia Fina

"Ilustración de portada : Pedro Maria Manubens Bertran / El coneixeu?

BON DIA de santtt Mònicaaaa !!! :)

anjoooo :)

nena!!!

la font

JardinersDelMonQueJardineu

els peus al riu

A Pineta, quan entres al riu, l'aigua que baixa de les muntanyes, que són allà mateix, és molt freda i et fa mal als peus. Pots comptar fins a deu o fins a vint, però ben aviat has de sortir amb un mal intens que, a mi, em fa sentir la realitat del patiment, nítid i dur com les pedres del riu, abans i per sobre de qualsevol pensament. Al cap d'una estona pots tornar a entrar-hi i anar-te aclimatant. Primer mig minut, després un minut, i al final, quan has entrat i sortit unes quantes vegades, ja no fa mal. Qui sap si en les malalties doloroses --ara ja puc pensar-- arriba un moment en que la sensibilitat es va acomodant al problema i fins i tot pot gaudir-ne com es gaudeix d'una passejada riu amunt i riu avall..

quatre dies a Pineta

Ahir vem tornar de Pineta. No vem veure l'eclipsi doncs aquella nit hi havia el cel ennuvolat i, el que és més greu, no sabíem que hi hagués eclipsi :)

A la foto, d'esquerra a dreta: el Lluc, el Linus, la MªCarme (no sé si la coneixeu), el Mingu (que ahir, per fi, va treure la pedra, al·leluia, al·leluia), el Nicu, la Isabel amb cantimplora, el Joan, el Roman (el marit de la Montse), el Romà, la Montse (la germana de la Isabel), i a sota la Maria i el Mingu sense cantimplora.

Vem fer una excursió a la vall de Barrosa i una altra des del llac d'Oredon fins al llac d'Aubert, a França. També vem visitar l'església de santa Eulàlia, a Itxavierre, i la de Saint Lary que ja coneixeu. En aquesta església, on el rector organitza tot un seguit de concerts durant les nits d'estiu, vem poder assistir al concert que va fer Camille Devillers. Va ser molt bonic; per la seva veu i per les lletres de les seves cançons, per com toca la guitarra i pels acompanyaments (violoncel, guitarra acústica solista i percusions africanes, tots tres delicadíssims).

Vem dormir els quatre dies en la "borda" que es veu al darrera, que és ben a prop del lloc on solem acampar cada any. Aquest any, però, vem preferir estar resguardats de la pluja. La borda, petita, era tota per a nosaltres; la lloguen de l'alberg Jordi Turull, que és al costat (3,75 € per persona i dia).

Demà passat tornem a marxar, si Déu vol, ara deu dies, a Tramacastilla.

Petons a tots.

L'eclipse de lluna des de Mas Moió

Ahir l'Albert i la Nadala van venir a sopar a Mas Moió i amb un trípode improvisat van aconseguir aquesta imatge.

...vell, bell i deliciós ofici de vitraller...

des del Penedès: FELICITATS!!!
(Biombo modernista del museu Orsay de París)

catorze d'agost

la VESTIA com si de festa anés sempre:
amb flaire a farigola,
fou la flor del seu JARDÍ.

(retalls d'aquarel·la i de poema: Carme Manubens)

Josep i Wendi ja tinc la pamelaaaaa!!!!!!!!!

Dissenyant faldilles amb la Maite

Mònica i Xevi, proa i popa :)

TBertran

article a "Q"

«En el centenari d’una de les joies de l’arquitectura de la nostra ciutat, la Casa Lluvià d’Ignasi Oms i Ponsa, la Delegació del Bages-Berguedá del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ha volgut retre-li homenatge en forma de concurs de pintura. Per assolir èxit va oferir dos premis molt importants: 2.100 euros ¡ 900 euros. Resultat: la sala d’exposicions curulla, amb vint-i-quatre obres, sense selecció.

Des de la perspectiva actual, el modernisme sembla un pastís. És lógic, predomina
el sumptuós sobre el funcional. Cal dir, per ser justos, que és un deis estils més emblemàtics de la cultura occidental moderna, íntimament identificat amb la societat que el va veure néixer: poderosa, culta, sofisticada, amb fruïció malaltissa per furgar en el subconscient, lloc que Freud va assenyalar com la matriu de tots els problemes humans. Però a desgrat de les angoixes occidentals en les quals estaven immersos, van gaudir la vida amb plaer extraordinari. Una frase adjudicada a Oscar Wilde avalua exactament el que van arribar a ser: «Un cadàver exquisit i putrefacte».

La cúpula en la qual flairar els màxims efluvis d’aquella situació era Viena, capital de l’lmperi austro-húngar. La novel·la de Thomas Mann, Morta Venecia, i les pel·lícules biogràfiques, editades en vídeo, Alma Mahier, Klimt i Modigliani, ens ho poden fer entendre de manera molt didàctica.

Manresa no és Viena, nosaltres no tenim res a veure amb les classes cultes de l’lmperi austro-hongarés, però son, de la mateixa manera que aquelles gents, una societat decadent amb una metàstasis irreversible. En conseqüència un mort vivent, que no un cadàver exquisit!

La sensació de l’exposició era de pastisseria industrial, és a dir, alforrada, i en conseqüència barata, pel gaudi de paladars poc selectes. Era un exposició perfectament adequada a una societat com la nostra, que prefereix la quantitat a la qualitat i que embogeix per les aparences. En resum, tot això era d’esperar ja que un percentatge mínim d’obres provenien del superficial món de les pintures ràpides i, la resta, intentava penetrar en l’essència del fet modernista sense èxit. En totes elles, l’afany superava, amb escreix, la tècnica emprada; fins i tot en les obres premiades. La primera freda, calculada, descartiana com un mal dibuix tècnic; la segona, com un pastís mal cuit, va anar evolucionant fins a convertir-se en un autèntic pastis de pasta de full.

Una sola obra va extreure profit del model, la Casa Lluviá, amb técnica molt acurada, expressió lírica i simbolisme molt sensible, apropant-se a l’esperit modernista d’aquell entorn manresà tan especial. Potser perquè l’autora, Carme Manubens, hi va viure la seva infantesa.»

Manel Soteras Cruells

Article "Mirades de la Casa Lluviá - Exposició COAC, Manresa del 29 de Maig al 22 de Juny", publicat fa uns dies al número 12 de "Q", revista manresana de "creació artística i patrimoni cultural"

l’Atmella, La Rosa, Colors, Anys, Somriures, Records, Agraïments ,Petons ...i les nostàlgies al post de sota !! :)

la lluna a la teulada

Aquest és un dibuix del Cat Stevens. És en un conte tot fet de dibuixos que tenim a casa. Explica una història senzilla que és la que donava nom a l'àlbum "Teaser and the Firecat", el primer que vem conèixer del Cat Stevens. El llibre ens el van portar, com si fos un tresor, el Manel i la Clara, d'un viatge que van fer a Anglaterra; el Cat Stevens i el seu disc ens el van portar els cosins Arqué una tarda, a Manresa. Tan sols començar a sentir la primera cançó, aquella tant curteta, "The Wind", que començava dient "I listen to the wind, to the wind of my soul..", ja ens va deixar enamorats.

De la mateixa manera com la Maite i la Montse ens van portar el Cat Stevens, el Nasi ens va portar la Carole King, el Bob Dylan, el James Tylor.. I el Santi ens havia portat el Tigre de Tracy amb el William Saroyan al seu costat, l'avi Quim, el Marsupilami pintat a la vespa.. I el Pere i el Pitu el Georges Moustaki, el Paco Ibáñez.. I el Xevi Simon i Garfunkel, el John Denver.. La MªCarme el Van Gogh, el Chagall..

Tantes coses bones.. Una desfilada llarga llarga com la del "Benvinguts, passeu, passeu.." (de l'Oriol). Sí senyor, cada un de nosaltres ho pot dir allò de "casa meva és casa vostra". I com l'Hotel Califòrnia del Josep Maria, casa vostra és casa meva. A tots en l'han fet, la casa, i ens l'han anat omplint de regals que ens han caigut com la lluna a la teulada del dibuix o com el vaixell carregat vingut de l'Habana per a la Marta.

I van naixent noves cançons com les del Carles i el Francesc, com les carbasses de la Mima, que arriben per força cada estiu i no es poden amagar.

Felicitats al Pare carabasser

Els rosaris curts, però les carabasses grosses!

(carabassera a l'hort de mas Moió).

FELICITATS :)

Pianobarco per en Xevi

hard rock

Fa dies que té problemes amb una pedra al ronyó. Li ve de família, oi Xevi?, oi Pere?. Esperem que no hagi de passar el dia del seu sant a l'hospital. Com diu el Xevi: Sortirà, Mingu, i veuràs quin després..