divendres, 24 de febrer del 2006
Aquí RàdioBertran
Aquí RàdioBertran. Emissora lliure del Principat. Emetem en periode proves
Donem pas a la lectura d’una postal que, a més d’encoratjar-nos amb les emissions, ens fa aquest petit relat que creiem d'interès general
«(...) i, recordo com si fós ara, la visita que vàrem fer al poble (...) i molt especialment a l’ermita. L’ermita de sant Joaquim. Ens acompanyava el mossèn, un vellet molt simpàtic, que duia (esgrimia?) un bastó de roure. Hi havia un to d’orgull en les seves paraules quan ens va ensenyar la pintura de l’ermita. «Representa» deia «a sant Joaquim contemplant la seva filla Maria. Com podeu veure, santa Anna no apareix. Era a netejar els bolquers. Però encara representa més: representa el moment que sant Joaquim fa donació del seu nom a la seva filla. Com sabeu, els pares donen el nom als seus fills, sinó, aquests no en tindrien de nom. Doncs bé aquest és el moment que l’immaculat dóna el nom a l’immaculada, cosa que, per altra banda, ha portat molta cua entre els prelats llegits, cosa de la qual, si algú me'n pregunta ni així, tastarà aquest bastó»
La postal acaba donant salutacions per dues persones que no sap del cert si encara resideixen a Vilabertran: una tal Maite i una tal Carme
Donem pas a la lectura d’una postal que, a més d’encoratjar-nos amb les emissions, ens fa aquest petit relat que creiem d'interès general
«(...) i, recordo com si fós ara, la visita que vàrem fer al poble (...) i molt especialment a l’ermita. L’ermita de sant Joaquim. Ens acompanyava el mossèn, un vellet molt simpàtic, que duia (esgrimia?) un bastó de roure. Hi havia un to d’orgull en les seves paraules quan ens va ensenyar la pintura de l’ermita. «Representa» deia «a sant Joaquim contemplant la seva filla Maria. Com podeu veure, santa Anna no apareix. Era a netejar els bolquers. Però encara representa més: representa el moment que sant Joaquim fa donació del seu nom a la seva filla. Com sabeu, els pares donen el nom als seus fills, sinó, aquests no en tindrien de nom. Doncs bé aquest és el moment que l’immaculat dóna el nom a l’immaculada, cosa que, per altra banda, ha portat molta cua entre els prelats llegits, cosa de la qual, si algú me'n pregunta ni així, tastarà aquest bastó»
La postal acaba donant salutacions per dues persones que no sap del cert si encara resideixen a Vilabertran: una tal Maite i una tal Carme
Aquí RàdioBertran
Aquí RàdioBertran. Emissora lliure del Principat. Emetem en periode proves
Benvolguts oïdors: avui la redacció de l’emissora té el plaer d’encetar una nova secció anomenada «Relats (o contes) de VilaBertran» arran d’un text que ens ha enviat un dels nostres oïdors. Escolteu
«Digueu-me Nathan. Sóc de Gaza. Després d’un temps d’adaptació (aprendre l’idioma, trobar col·locació, habituar-me als costums) una de les coses que més em va xocar de VilaBertran va ser el fet que tots els seus habitants es tracten entre ells com a cosins. En les converses, per exemple, és corrent sentir: «Tinc un cosí que..» o «Sí, es tracta del meu cosí que...» fins que un dia, lligant caps, vaig descobrir que el grau de parentesc que s’atribuïen no era real... almenys com l’entenem els de Gaza. Reconec que va ser una cosa que em va transbalsar durant molt de temps. No era veritat—no ho podia ser— que a la vila tothom fós cosí de tothom.
Recordo un dia que, intentant esbrinar les pregones raons d’aquest enigma per al qual no m’havien estat condedides llums, em vaig sorprendre a mi mateix rient d’un pensament que vaig tenir: «L’avantatge que tothom es digui cosí de tothom és que qualsevol pot dir per exemple: “El meu cosí l’alcalde...” i sentir-se important i molt satisfet després d’haver-ho dit...
Però no us explicaria això si no hagués estat per això que ara ve
Una vegada, els del mas on treballo, em van donar tres dies de festa i, obsessionat pel tema («Arreu d’aquest país la gent és cosina de tothom?») vaig voler visitar algun altre indret.
El poble que vaig triar tenia casino i al primer dia ja em vaig fer amb els que jugaven al dòmino i liaven picadura.
A mida que anava agafant confiança els explicava coses de Gaza fins que en un moment donat, per parlar d’algú de VilaBertran em vaig sorprendre a mi mateix dient: «El meu cosí, en Xavier, que és a la Índia...» i em vaig recordar de quan vaig fer-me a mi mateix aquell acudit de «El meu cosí l’alcalde»
Vaig notar el ressò fort que dins meu tenien les paraules «El meu cosí Xavier» i ho deia com si, efectivament, ho fós de cosí meu, i la cosciència d’aquest fet m’engrandia, em feia important, i em donava una seguretat que abans desconeixia, i l’èmfasi que vaig posar en les paraules que vaig dir a partir d’aleshores devia ser tant especial que vaig notar com tots van deixar el joc per venir a escoltar-me, bocabadats, amb les cigarretes penjant dels llavis, com els parlava dels meus cosins...
Ai coi, vailet, téns una família prou curiosa...i redena que sou molts !
Benvolguts oïdors: avui la redacció de l’emissora té el plaer d’encetar una nova secció anomenada «Relats (o contes) de VilaBertran» arran d’un text que ens ha enviat un dels nostres oïdors. Escolteu
«Digueu-me Nathan. Sóc de Gaza. Després d’un temps d’adaptació (aprendre l’idioma, trobar col·locació, habituar-me als costums) una de les coses que més em va xocar de VilaBertran va ser el fet que tots els seus habitants es tracten entre ells com a cosins. En les converses, per exemple, és corrent sentir: «Tinc un cosí que..» o «Sí, es tracta del meu cosí que...» fins que un dia, lligant caps, vaig descobrir que el grau de parentesc que s’atribuïen no era real... almenys com l’entenem els de Gaza. Reconec que va ser una cosa que em va transbalsar durant molt de temps. No era veritat—no ho podia ser— que a la vila tothom fós cosí de tothom.
Recordo un dia que, intentant esbrinar les pregones raons d’aquest enigma per al qual no m’havien estat condedides llums, em vaig sorprendre a mi mateix rient d’un pensament que vaig tenir: «L’avantatge que tothom es digui cosí de tothom és que qualsevol pot dir per exemple: “El meu cosí l’alcalde...” i sentir-se important i molt satisfet després d’haver-ho dit...
Però no us explicaria això si no hagués estat per això que ara ve
Una vegada, els del mas on treballo, em van donar tres dies de festa i, obsessionat pel tema («Arreu d’aquest país la gent és cosina de tothom?») vaig voler visitar algun altre indret.
El poble que vaig triar tenia casino i al primer dia ja em vaig fer amb els que jugaven al dòmino i liaven picadura.
A mida que anava agafant confiança els explicava coses de Gaza fins que en un moment donat, per parlar d’algú de VilaBertran em vaig sorprendre a mi mateix dient: «El meu cosí, en Xavier, que és a la Índia...» i em vaig recordar de quan vaig fer-me a mi mateix aquell acudit de «El meu cosí l’alcalde»
Vaig notar el ressò fort que dins meu tenien les paraules «El meu cosí Xavier» i ho deia com si, efectivament, ho fós de cosí meu, i la cosciència d’aquest fet m’engrandia, em feia important, i em donava una seguretat que abans desconeixia, i l’èmfasi que vaig posar en les paraules que vaig dir a partir d’aleshores devia ser tant especial que vaig notar com tots van deixar el joc per venir a escoltar-me, bocabadats, amb les cigarretes penjant dels llavis, com els parlava dels meus cosins...
Ai coi, vailet, téns una família prou curiosa...i redena que sou molts !
dijous, 23 de febrer del 2006
JA SOM A CASA
Es així de gran i màgic ,com el mar , lo que em viscut !!de moment per a tots vosaltres aquesta foto
tan plena de tot allò que volem explicar-vos,
però que sens fa difícil fer,
però que intentarem fer-ho!!!!
Petons!!
Quines històries ens portaran?
Avui el Joan farà campana. Vindrà amb nosaltres a buscar a la Maite i la MªCarme a l'aeroport. Amb la diferència horària, no tenim del tot clar si arribaran cap allà les set del matí o a un quart d'una del migdia. Per si de cas hem quedat que quan arribin a París faran una trucada.
Diuen que venen carregades d'històries meravelloses per explicar. Ja li feia falta al blog, que se'ns estava quedant mig pansit..
Visca !!!
diumenge, 19 de febrer del 2006
Avui, a casa..
ha vingut el Pere i hem estat una estona tots plegats
demà cap al Perelló altra vegada
bona cacera amb el teu Winchester, germà !
dissabte, 18 de febrer del 2006
KOCHIN - APARICIONS!!!!
NEMASTE!!!
PER AQUELLS QUE NO HO SABEU, US RECORDEM, LA PARAULA NEMASTE, SIGNIFICA HOLA I ADEU EN TELUGO. BUENO ...PER COMENSAR LA M CARME I JO ENCARA NO SABEM SI ES TALEGO O TALUGO O TELUGO, O EGIPCI...
PERO EL QUE ES SEGUR ES QUE NOMAS-TE ARRIVAR A ESMORSAR.....EN EL NOSTRE PRIMER DIA D'AVENTURA EN SOLITARI I MENTRE PRENIEM LES TORRADES AMB MANTEGA TOT BARREJAN-LES AMB EL PENSAMENT DE SI EL XEVI I LANNA ESTAVEN APUNT D'ARRIVAR A TO SPAIN, DE COP EL COR MA DONAT " CALAMBRE" I SEGUIDAMENT UN BOT A LA CATALANA MARAMEVA!! EL XEVI I L'ANNA ENTRAVEN PER LA PORTA DEL MENJADOR!!! APARICION!!! SAVEU? ELS HI HAN DONAT UN MUNT DE CALERONS A CANVI DE QUE AGAFESIN EL VOL VIA CASA EL DIA DE DEMA AMB TOT LO QUE COMPORTA ESTADA DE TOT UN DIA I NIT A UN HOTEL DE PRIMERA PERO NO DE PRIMERA INDIGA SINO DE PELICULA AMERICANA! HEY!!!!!
L,altre aparicio del dia, quan hem arribat a Kochin, ens hem quedat sense plasa d,hotel i que fotem , doncs seure i meditar......de sobte ha aparegut una furgoneta amb dos monges de la congregacio de Mare Teresa de Calcuta i va i alla que m,hi llenso i amb el meu angles dic : hay have a big problem....... total que hem pujat a la furgo i ens han dut a Ca la Linda i aqui estem escrivint, un lloc barat 300 rupies dia que si multipliqueu per 3 el resultat es en pessetes.....jajjajajajaj... Molta calor xafogosa, estem en un lloc de mar !!!!, els ventiladors a tope..aire acondicionat !!! res de res... molts guiris, italians i aqui es un centre de ioga i d,espirutualitat, es respira un ambient de guiris joves i no tant, estressats i farts de la vida occidental....pero molta botiga de cose lindas (LINDA)........
I sabeu a cada moment estem dient la M Carme i jo : aixo li encantaria al Santi, i a la Mima, i al Mingu, i a la Isabel, i a tots els fills Mingus/Isabel...i a la Tere i a la Marta...bueno els que no hem nombrat tambe...o sigui que som bertrans a tope i ja us vam dir que us portem al cor...
Bueno ..I JO NO VEIGUEU SAVEU LO QUE ES VIATGAR AMB UNA PROFESORA DE PROFESORS!!!..... MECAXINS!!!!:)
BUENO AQUI JA BONA NIT! FINS AVIAT!
PETONETS!
PER AQUELLS QUE NO HO SABEU, US RECORDEM, LA PARAULA NEMASTE, SIGNIFICA HOLA I ADEU EN TELUGO. BUENO ...PER COMENSAR LA M CARME I JO ENCARA NO SABEM SI ES TALEGO O TALUGO O TELUGO, O EGIPCI...
PERO EL QUE ES SEGUR ES QUE NOMAS-TE ARRIVAR A ESMORSAR.....EN EL NOSTRE PRIMER DIA D'AVENTURA EN SOLITARI I MENTRE PRENIEM LES TORRADES AMB MANTEGA TOT BARREJAN-LES AMB EL PENSAMENT DE SI EL XEVI I LANNA ESTAVEN APUNT D'ARRIVAR A TO SPAIN, DE COP EL COR MA DONAT " CALAMBRE" I SEGUIDAMENT UN BOT A LA CATALANA MARAMEVA!! EL XEVI I L'ANNA ENTRAVEN PER LA PORTA DEL MENJADOR!!! APARICION!!! SAVEU? ELS HI HAN DONAT UN MUNT DE CALERONS A CANVI DE QUE AGAFESIN EL VOL VIA CASA EL DIA DE DEMA AMB TOT LO QUE COMPORTA ESTADA DE TOT UN DIA I NIT A UN HOTEL DE PRIMERA PERO NO DE PRIMERA INDIGA SINO DE PELICULA AMERICANA! HEY!!!!!
L,altre aparicio del dia, quan hem arribat a Kochin, ens hem quedat sense plasa d,hotel i que fotem , doncs seure i meditar......de sobte ha aparegut una furgoneta amb dos monges de la congregacio de Mare Teresa de Calcuta i va i alla que m,hi llenso i amb el meu angles dic : hay have a big problem....... total que hem pujat a la furgo i ens han dut a Ca la Linda i aqui estem escrivint, un lloc barat 300 rupies dia que si multipliqueu per 3 el resultat es en pessetes.....jajjajajajaj... Molta calor xafogosa, estem en un lloc de mar !!!!, els ventiladors a tope..aire acondicionat !!! res de res... molts guiris, italians i aqui es un centre de ioga i d,espirutualitat, es respira un ambient de guiris joves i no tant, estressats i farts de la vida occidental....pero molta botiga de cose lindas (LINDA)........
I sabeu a cada moment estem dient la M Carme i jo : aixo li encantaria al Santi, i a la Mima, i al Mingu, i a la Isabel, i a tots els fills Mingus/Isabel...i a la Tere i a la Marta...bueno els que no hem nombrat tambe...o sigui que som bertrans a tope i ja us vam dir que us portem al cor...
Bueno ..I JO NO VEIGUEU SAVEU LO QUE ES VIATGAR AMB UNA PROFESORA DE PROFESORS!!!..... MECAXINS!!!!:)
BUENO AQUI JA BONA NIT! FINS AVIAT!
PETONETS!
divendres, 17 de febrer del 2006
RàdioBertran, 17 de Febrer
Ahir després de dinar -aquí- o al vespre -allí-, van establir nova connexió els nostres corresponsals desplaçats a la Índia.
Segueixen molt bé i animats. El Xevi i l'Anna tornen avui o demà. La Maite i la MªCarme marxen en avió cap a Bangalore, des d'allí visitaran la zona del sud, prop de les illes Maldives i aniran a una reserva natural. Hi estaran tres dies i tres nits. Després, altra vegada cap a Anantapur amb avió i últims dies fins al 23 de Febrer que serà, si Déu vol, el dia de retorn a casa.
Segueixen molt bé i animats. El Xevi i l'Anna tornen avui o demà. La Maite i la MªCarme marxen en avió cap a Bangalore, des d'allí visitaran la zona del sud, prop de les illes Maldives i aniran a una reserva natural. Hi estaran tres dies i tres nits. Després, altra vegada cap a Anantapur amb avió i últims dies fins al 23 de Febrer que serà, si Déu vol, el dia de retorn a casa.
diumenge, 12 de febrer del 2006
RàdioBertran (internacional) en emisió de proves
Hem tingut la oportunitat d'establir connexió amb alguns dels nostres corresponsals:
Diuen els de la Índia que tot és un descobriment. La moral molt alta. Tenen dificultat per accedir a un ordinador que els permeti redactar i enviar les seves cròniques. Reben trucades de mòbil i poden enviar missatges, però no rebre’ls. Pel que fa la higiene, després que una senyora que seia al davant de la MªCarme es maregés al bus, tragués el cap per la finestra i canviés de lloc el que havia menjat (del seu estómac al braç desprevingut que la MªCarme tenia fora la finestreta), ja es veuen amb cor de superar-ho tot.
Avui son a un poble que es diu Puta.. alguna cosa més (tan sols els ha quedat aquesta primera part del nom). Estan fent provisió de braçalets de vidre per regalar a les amistats. Dormen les dues en una habitació per a elles soles. S’entenen amb la gent d’allà a base de gestos i les paraules d’anglès que poden recordar. Un exemple:
La MªCarme està interessada en comprar unes babutxes com unes que hi ha a la taula de la venedora, però les vol en color vermell en comptes de marró. Li diu:
-“red !”
La venedora treu un pot de tint vermell i les hi pinta allí mateix. Fa intenció d’emprovar-se-les i la venedora li diu:
-“tomorrow !”
Paga i se les endu. Sort de l’anglès que si no quan anés a la piscina l’estiu que ve encara tindria restes de vermell als peus..
Pel que fa al corresponsal de la zona mediterrània diu que aquesta tarda agafa un bus a les 14h 10’ i després un tren que el portarà de la punta sud a Barcelona on ja l’esperen alguns vells amics. Dimecres marxarà cap al Perelló. El seu equipatge: una motxilla i el portàtil. Per sort tenia l’escopeta de balins a reparar i així no haurà de donar massa explicacions o posar cara d’innocent per portar-la penjada a l’espatlla. També se’l notava engrescat amb el canvi.
La redacció (secció prosaica)
Diuen els de la Índia que tot és un descobriment. La moral molt alta. Tenen dificultat per accedir a un ordinador que els permeti redactar i enviar les seves cròniques. Reben trucades de mòbil i poden enviar missatges, però no rebre’ls. Pel que fa la higiene, després que una senyora que seia al davant de la MªCarme es maregés al bus, tragués el cap per la finestra i canviés de lloc el que havia menjat (del seu estómac al braç desprevingut que la MªCarme tenia fora la finestreta), ja es veuen amb cor de superar-ho tot.
Avui son a un poble que es diu Puta.. alguna cosa més (tan sols els ha quedat aquesta primera part del nom). Estan fent provisió de braçalets de vidre per regalar a les amistats. Dormen les dues en una habitació per a elles soles. S’entenen amb la gent d’allà a base de gestos i les paraules d’anglès que poden recordar. Un exemple:
La MªCarme està interessada en comprar unes babutxes com unes que hi ha a la taula de la venedora, però les vol en color vermell en comptes de marró. Li diu:
-“red !”
La venedora treu un pot de tint vermell i les hi pinta allí mateix. Fa intenció d’emprovar-se-les i la venedora li diu:
-“tomorrow !”
Paga i se les endu. Sort de l’anglès que si no quan anés a la piscina l’estiu que ve encara tindria restes de vermell als peus..
Pel que fa al corresponsal de la zona mediterrània diu que aquesta tarda agafa un bus a les 14h 10’ i després un tren que el portarà de la punta sud a Barcelona on ja l’esperen alguns vells amics. Dimecres marxarà cap al Perelló. El seu equipatge: una motxilla i el portàtil. Per sort tenia l’escopeta de balins a reparar i així no haurà de donar massa explicacions o posar cara d’innocent per portar-la penjada a l’espatlla. També se’l notava engrescat amb el canvi.
La redacció (secció prosaica)
dissabte, 11 de febrer del 2006
la marededéu de Lordes de la cuina
Abans de marxar a la Índia, la MªCarme, a més de fer un testament esbojarrat per un cas de "incident" en l’aterratge de l’avió, també ens va deixar aquest full de ruta:
La fotografia és d'una il·lustració que vem retallar d'una revista que vem agafar en una d'aquelles anades a encendre espelmes. La tenim emmarcada a la cuina.
Felicitats, Mercè i Santi.
A ella, mare de consol i mare que ens porta el sol, li demanem avui especialment que li prepari un bon camí -ple de llum i escalforeta- al Pere.
divendres, 10 de febrer del 2006
L,ATRACCIO
Aqui teniu un petit aperitiu amb imatges de la nostra estada a la India.
Despres de fer-vos una cronica llarga, internet se,ns ha penjat.
Seguirem escrivint. Tot oK !!!!
dijous, 9 de febrer del 2006
que os diem?
Hola bona nit, ja hem sopat, hi ha una lluna fant[astica. us portem al cor. Es cert, que amb imatges no imopossible expressar tot el que es viu. per[o segueixo pensant amb la una formula per a fer-ho. I sabeu quina es la una de les maneres : insistir en que espai i temps no son sincronics segons els diferents paisos del mon. al Marroc, em semblava retornar a l' edat mitjana , aqui no hi ha edtat mitjana.....es un mon cultural diferent al nostre.....ho seguire intentant, hi ha formules.....perque, sense poder-hi estar, hi esteu...esclar que si....ja ens han picat els mosquits.....mengem arros per un tubo, i existeix el color : india. pero molts topics d ela India circulen per el mon, intentarem trencar-los per sentir que la el temps de la India ara no es massa diferent al nostre...malgrat les moltes diferencies. la miseria es miseria, pero l'alegria es alegria....i doncs tal com raja m;acomiado de vosaltres perque estem d'estarnquis....
petons..maite...
Que be.. aquestes dominen aixo del blog i puc enviar-vos una abrasada (amb c trencada no que no enb te aquest teclat).... ja han arrivat i crec que ja descansades tenen els ull oberts per tot lo que la India els volgui mostrar... que es molt .....petons. Xevi
petons..maite...
Que be.. aquestes dominen aixo del blog i puc enviar-vos una abrasada (amb c trencada no que no enb te aquest teclat).... ja han arrivat i crec que ja descansades tenen els ull oberts per tot lo que la India els volgui mostrar... que es molt .....petons. Xevi
ja son a lloc !
Aquest matí han trucat a casa a les 8 del matí i han dit:
HOOLA !!!
Eren la Maite, la Mª Carme i l'Anna des d'una cabina de telèfons . Ja son a lloc. Allí eren les 12 del migdia. Estaven molt contentes i envien records per a tothom. La Maite havia perdut la maleta i li havien d'enviar des de París.
dimecres, 8 de febrer del 2006
dimarts, 7 de febrer del 2006
LES FLORETES DE BACH
Manresa, 16:30.Aquí comença l'aventura. Els barrets ho diuen tot, van a conquerir
un continent nou en missió d'aire i d'aigua.
Fa un dia fred, a Manresa, però anticiclònic.
L'objectiu : descobrir les Índies. Us imagineu, l'època dels grans
descobriments ???? .... doncs igual.
Us garantim episodis interessants.
Todos a bordo: no se pierdan el próximo capítulo, señoras y señores.....apriétense
el cinturón...vamos a volar !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! pumba, pumba........
dissabte, 4 de febrer del 2006
De la Rambla de les flors a l'India
Hola!Aquesta foto és d’una de les primeres trobades de cosines. La Maite havia fet un treball fotogràfic amb els alumnes i coneixia totes les floristes de la Rambla, no parava de saludar-les mentre passàvem per allá, fins i tot una d’ elles, es va oferir per fer-nos la foto. He pensat que era adequada per acomiadar-vos.
Aquesta entrada al blog tan podría estar en el tema es el llenguatge, com en totselnaltrosdelmon, com en les5emes, oi?
El que vull, és desitjar-vos una molt bona estada a l’India. M’hagués agradat molt venir amb valtros, també la Montse i la Marta se’n deleixen... la pròxima vegada intentarem anar-hi detotestotes-totes! això sí, com veu dir, no us oblideu de dur-nos al vostre cor o a trossets a la butxaca esquerrra ... (la del cantó del cor).
Una abraçada
Mima.
dimecres, 1 de febrer del 2006
vist per sempre
«la neu poc ferma es neu molt bonica
queda a l´ánima
vist per sempre i no vist»
Abans no s'acabi de fondre la neu del tot, penjo aquesta fotografia d'un trocet de teulada de casa nostra que ja coneixeu. La fotu és feta el dissabte a migdia.
Els versos els va fer el Pere com a resposta de l'avís que li vaig enviar dient que nevava neu poc ferma que s'enduia la pluja. Després, a força d'insistir, vem tenir una de les nevades més estupendes que recordaran els nostres fills (ells encara no hi eren al 62..)
Per cert: a cal Manubens tots recordem una postal famosa que va enviar el Santi aquell any. Deia així: «fot un fred que pela i hi ha dos dits de neu !». Textual. Si de cas pot ser que encara no hi hagués l'espai abans del signe d'admiració
Subscriure's a:
Missatges (Atom)