Ahir, altra vegada vem acompanyar el Pere a Coma de Vaca, després dels dos dies de descans que va tenir. Aquesta vegada sí que vem arribar al refugi. Vem pujar pel camí que surt del refugi d'Ull de Ter, passat Setcases. Ara s'hi arriba en cotxe doncs hi ha les pistes d'esquí al costat mateix. Un camí que potser ja coneixeu. Primer es puja en forta pendent fins al Coll de la Marrana. La primera foto que veiem és feta una mica més enllà. És el Mingu al costat d'un indicador de camins, que té alguna cosa a veure amb un dels seus últims maldecaps: les rutes. Al darrera una altra metàfora, les pedres..
Després d'aquest punt, el camí fa baixada tota l'estona. Anem seguint el curs del riu Fresser. Poc després d'aquesta mena de porta que es veu a la foto, passat un revolt del riu, ja es veu allà lluny, al fons de la vall, el refugi de Coma de Vaca. Hi havia un centenar de vaques. En Xavier, la persona que junt amb la seva dona, la Yolanda, es cuiden del refugi des de fa dotze anys, ens va explicar que el nombre de vaques que pasturen par allí sol ser quatre vegades més gran..
Era dissabte i hi havia força excursionistes. En un moment de descans, ens van atendre molt amablement. Vem aprofitar per fer la foto a la cuina. Després ens ven ensenyar el refugi i ens van explicar com s'ho manegaven. Moltes coses ja ens les havia explicat el Pere, però va ser bonic veure: el rebost (no hi ha nevera) i el magatzem, les habitacions amb lliteres (com grans prestatgeries que en comptes de llibres tinguessin matalassos), els acumuladors de les plaques solars, el munt de bombones de butà, l'habitacle del Pere (realment semblant al de la Heidi a la cabana del seu avi), i sobretot, l'àlbum de fotos de com ho van muntar tot feia dotze anys.
Primer van desmuntar, pedra a pedra, l'antic refugi, després van començar a fer una rasa i els fonaments. Quan van començar a fer les parets, els paletes que havien de fer la construcció es van espantar del fred que començava a fer i els van deixar sols. Van demanar ajuda a una colla d'amics que de seguida van anar-hi i, contra rellotge (havien d'enllestir abans no se'ls tirés a sobre l'hivern), van pujar les parets, col·locar les bigues (sense cap mena de grua), fer el segon pis, la teulada, les portes i les finestres. I també la xemeneia, amb una escala llarguíssima i primíssima que, si no es van matar és perquè Déu no va voler i perquè, bons escaladors, no devien sentir vertigen. Gent valenta. De fet, l'hivern sí els va caure al damunt abans d'haver acabat la teulada. Un dia el vent els va fer malbé tot el què tenien preparat per a la despensa, i més d'una vegada se'ls va omplir tota la casa de neu. Al final, un dia feliç van poder estrenar la cuina i després els llits. Gent valenta, sí senyor..
Amb aquestes històries al cap i amb l'ajuda del Joan, vem tornar. El camí de tornada el vem fer per un lloc diferent. A la foto podem veure el Joan i la Isabel arribant just al lloc on el món comença a fer la corba per donar la volta..
