" PREMONITORIO "

http://consuelogdelcid.blogia.com/2009/032601-pere-manubens-bertran-1992-premonitorio-.php

duets 2

Aquesta foto me la va donar la MCarme divendres passat; és d'una de tantes obres prodigioses amb que ens regala la Providència. La font, vull dir. En aquesta foto no es veu, però a la part de dalt de l'arquet de la font hi ha una data que diu 1950: la van fer especialment per a nosaltres dos. La font, vull dir. Més obres prodigioses? Doncs, per exemple, un pàrquing que ens han fet al davant de casa de la MCarme, justament quan s'anava posant difícil de veritat trobar lloc per aparcar els divendres. Ja dic que n'hi ha moltes més, però no les explicaré aquí ara perquè si no semblaria que parlo de mí, i, les obres prodigioses de la Providència.. tothom té les seves

duets 1 - adiós mis amigos -

( Per veure el duet, podeu prémer tecla Mayus + Clic Aquí )

Com que ningú ha protestat, segueixo. Però ara, en comptes de cercles passo als duets. No tots seran de You Tube (un bloc plè de YouTubes trobo que desmereix). Començo per un duet de Emmylou Harris i Arlo Guthrie. Emmylou Harris té un disc de duets que és una meravella. Aquesta que ara penjo no hi és, al disc.

Goodbye to my Juan,

farewell Roselita

Adios mis amigos,

Jesús y Maria

You won't have a name

when you ride the big airplane

All they will call you will be deportees

quedarà el cercle sense trencar? diuen elles

escolteu-les aquí

cantàvem cançons d'infantesa
himnes de fe que ens feien forts

quedarà el cercle sense trencar
enllà, enllà, Senyor, per temps i temps?
hi ha una casa millor que ens està esperant
en el cel, Senyor, en el cel...

quedarà el cercle sense trencar?, diuen ells

escolteu-los aquí

visites

Podeu consultar l'informe de visites al nostre blog AQUI (format PDF). Es refereix a les visites rebudes des del 15 de Juny del 2008 fins al 22 de Març del 2009 (abans d'ahir)

barreges que fan donar gràcies

(paisatge dedicat a totselsbarrejadorsdelmón)

Aquí us presento l’altiplà de Busa, que és on vem anar la Isabel i jo en la última (segona) de les nostres excursions mensuals. Al fons es veu el nostre estimat Port del Compte; els arbres que es veuen, no tan ferms com els d’allí, són pi roig; els que veieu al fons, a primera fila, estan tots cremats per llamps. La zona, recorda aquella altra que a casa en dèiem "el cementiri dels arbres", a la Bòfia, però en petit. Una mica més cap aquí, darrera del lloc on era la Isabel per fer la foto, hi havia una cabanya feta de branques. L’herba, no recuperada del fred de l’hivern, encara no és verda. Aquest va ser el lloc que vem escollir per menjar-nos el bocata de truita. Després, vem estirar-nos a terra i vem dormir una hora llarga fins ens va despertar un nuvolet que tapava el sol.

la llibreta de la Isabel

Es tracta d'una llibreta en la que la Isabel hi va escriure amb llapis un esborrany d'una primera traducció del francès, el més literal possible, d'un llibre que ens agradava i ens agrada encara: el Gran Meaulnes. Teníem l'original francès, amb una portada molt bonica, i la traducció catalana. En aquell temps no se'n trobava cap edició en castellà i la Isabel va pensar que podia fer ella mateixa la traducció. Això va passar fa trenta sis anys. No la va acabar, però no li faltava gaire. Potser un dia d'aquests l'acaba. Copio les últimes ratlles que va traduir (són les que venen justament després de les pàgines que es veuen a la foto); la lletra és petitíssima, amb les ulleres de prop i tot, gairebé no la puc llegir. Sort de l'escàner..

«Hela aquí, es ella» dijeron en voz baja.

Algunos segundos después, ante la puerta de cristales, se paraba el extraño séquito. Un viejo carruaje de granja, con pequeñas galerías moldeadas, como no habíamos visto nunca en esta comarca; un viejo caballo blanco que parecía siempre querer pacer alguna hierba sobre la calle, tanto bajaba la cabeza para andar; y en la silla –lo digo con la simplicidad de mi corazón pero sabiendo bien lo que digo- la muchacha más bella que quizás haya habido nunca en el mundo.

Jamás vi tanta gracia unirse a tanta gravedad. Su vestido le hacia el talle tan esbelto que parecía frágil. Una gran capa marrón, que se quitó al entrar, estaba echada sobre sus hombros. Era la más grave de las jóvenes, la más endeble de las mujeres. Una pesada cabellera rubia caía sobre su frente y sobre su cara, delicadamente dibujada, finamente moldeada. Sobre su tez muy pura, el verano había puesto dos pecas… yo no notaba más que un defecto en tanta belleza: en los momentos de tristeza, de desaliento o solamente de reflexión profunda, ese rostro tan puro se jaspeaba ligeramente de rojo, como ocurre en algunos enfermos gravemente atacados sin que se sepa. Entonces, toda la admiración del que la miraba dejaba sitio a una especie de piedad tanto más desgarradora cuanto que sorprendía más.