dimecres, 27 de febrer del 2008

Als Jardins De Roda De Barà

... Un !

... Dos !!

...Tres !!!

i a la butxaca me li poso !!!

diumenge, 24 de febrer del 2008

l'Isidret

Un guió de la Maria per un joc adreçat als petits de l'esplai (cal saber que l'Isidret és el nom que li donem, aquí a Santpedor, al Timbaler del Bruc -Isidre Lluçá- quan era petit):


Hi havia una vegada en un poblet que es deia Santpedor un noiet que es deia Isidret. Ell era molt bon noi i ajudava molt a fer les feines de casa, però també tenia temps per jugar amb els amics. Un bon dia, quan el gall encara no havia cantat, la mare va cridar l’Isidret ja que aquell dia havien de fer molta feina.
- Bon dia Isidret! Lleva’t ja que tens molta feina a fer!
Ell tenia molta son i no es va voler aixecar. La mare, enfadada, va anar cap a la seva habitació i li va tirar un got d’aigua al cap, tot dient:
- Aquesta era l’última aigua que ens quedava, així que aixeca’t i ves-ne a buscar més!
Ara, l’Isidret, ja estava despert i va anar tot cofoi a buscar aigua a la font del poble. (1a prova)
Un cop l’Isidret va tornar d’anar a buscar aigua, es va adonar que s’havia deixat la porta oberta i quan va mirar a dins va veure que se li havien escapat tots els animals i es va posar a cridar:
- Mama! Els animals no hi són!
La mama, tota enfadada, li va dir que els anés a buscar i que els tornés a guardar, cadascun al seu corral. L’Isidret va marxar ben de pressa darrere els animals. (2a prova)
Un cop va tenir els animalets tots ben organitzats, va anar a buscar la seva mare i va veure que li tenia preparat un esmorzar molt sa amb moltes vitamines perquè agafés molta energia. L’Isidret va fer un crit d’alegria:
- Que bé! Mandarines! (3a prova)
Un cop va acabar d’esmorzar, va arribar el seu pare, que acabava d’arribar d’un llarg viatge. Havia anat al mercat del poble veí, on havia anat a comprar i a vendre productes d’artesania. L’Isidret va anar corrents a abraçar-lo i a preguntar com li havia anat el viatge. El seu pare li va explicar tot el que havia fet durant aquells tres dies i van estar mooolta estona xerrant, fins que la mare de l’Isidret els va recordar que havien d’anar a buscar llenya per escalfar la casa durant la nit. Tots dos van anar cap al bosc a buscar llenya, sense aturar la seva conversa. (4a prova)
Un cop van omplir els dos cistells amb llenya, van tornar a casa a deixar-los i la mare va estar molt contenta per la feina que havia fet l’Isidret i li va donar la resta del dia lliure perquè anés a jugar amb els seus amics. L’Isidret va sortir al carrer amb un gran somriure a jugar amb els amics. (5a prova)

dijous, 21 de febrer del 2008

Rectificar es de ..... :)


TotsElsNosaltresDelMon


LA LLUM

HISTÒRIA DE LA SÈQUIA
Cap a l’any 1333 “lo Mal Any Primer” i següents, hi va haver una manca de pluges que ocasionà males collites. La misèria i l’esterilitat de les terres del terme i la comarca de Manresa durant l’any 1337, porta a la necessitat de desviar l’aigua del riu Llobregat per fer-la arribar a Manresa. Els consellers de la ciutat de Manresa l’abril de 1339 (Jaume d’Artes, Bertran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergos i Berenguer Canet), demanen una Reial Autorització a Pere III per prendre aigua del Llobregat, al terme de Balsareny, i conduir-la a Manresa. Així començaren l’octubre de 1339 les obres per construir una sèquia, -avui un transvassament-, al terme municipal de Balsareny.
Però hi va haver un problema amb les terres que la Mitra de Vic poseía al terme de Sallent. La idea de que aquest transvassament passés per les seves possessions no va ser ben vista pel bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. L’oposició del Prelat feia referència als grans prejudicis que provocaria als seus súbdits i a l’església, per què el bisbat tenia molts molins, a la zona del castell i terme de Sallent, moguts per la força de l’aigua disminuiria, deixant inútils els molins propietat del bisbe de Vic. L’any 1341, Galcerà Sacosta imposa penes canòniques molt greus als consellers i a la ciutat de Manresa. Així doncs, Manresa durant 5 anys es quedà amb els temples sense culte a causa de l’entredit episcopal i s’aturen les obres per construir la sèquia. Durant l’any 1345 es produeixen revoltes i avalots, tant polítiques com populars, per tal que es solucionés l’angoixant conflicte. Finalment, el 19 de novembre de 1345 arriba la signatura de la concòrdia entre la ciutat i el nou bisbe de Vic, Miquel de Ricomà (havent mort l’anterior, Galcerà Sacosta), gràcies als bons oficis de l’il·lustre jurisconsult Ramon Saera. Aquesta concòrdia serà ratificada pel rei i el Sant Pare. Aquell mateix any es reemprenen les obres de construcció de la sèquia que acabaran el 1383.
LA LLEGENDA
Segons explica la primera relació de la Llum “el dia 9 de les kalendes de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar (de la Santíssima Trinitat, al convent del Carme de Manresa) una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella;”. La segona relació de la Llum parla de que: “21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) [...], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat [...], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.” Aquesta tradició, segons escriu l’historiador manresà Josep Maria Gasol, “tradició sempre més poètica que no pas històrica diu que el problema es va resoldre pel miracle d’una misteriosa llum, apareguda a l’interior de l’Església del Carme, a mig matí 21 de febrer d’aquell anys”. Per a aquest romàntic fet, la ciutat de Manresa celebra cada 21 de febrer les populars “Festes de la Llum”, segona festa major de la ciutat.
ELS AUTORS DE LA LLUM
Molts autors han escrit sobre la Llum. Tan manresans com de fora. Primera i segona relació de la Llum La primera relació sobre la Llum fou escrita per Pere de Pulcrosolano (Bellsolà). Notari encarregat pel prior del Carme, fra Bernat Carnicer per a obrir acte notarial del fet. El document que se’n conserva és una còpia de l’acta de Bellsolà ja difunt i que Francesc Gamisans va transcriure, en forma de nota o borrador, als primers fulls del llibre primer de la Confraria de la Santíssima Trinitat (començat el 1366). Finalment, el notari Maurici Sala, al segle XVI feu el trasllat en pergamí de l’acta del llibre de Gamisans, tot i descuidant la data. La segona relació de la Llum és l’escrita pels frares del Carme explicant la llegenda de fra Romeu Saclosa. Aquest va tenir una visió del cel que li deia que Déu volia que la capella que construïa fos de la Santíssima Trinitat. Cal situar l’origen d’aquesta relació probablement a la primera meitat del segle XVII. Aquesta segona relació sembla que va restar 300 anys adormida al convent del Carme de Manresa fins que la publicaren fra Josep-Elies Estrugós en el Fènix Català (1644) i Joan Bta. Lezama en els seus Anals (1650). L’any 1675, Magí Canyelles copia aquesta segona relació del llibre del P. Estrugós, en el seu llibre Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Dos altres autors del segle XVII que contribueixen a la difusió de la Llum són Roig i Gelpí i el P.Joan Germes, seguint aquesta segona relació dels frares del Carme. D’aquest segle també són els populars Goigs de la Llum que serviren per a la divulgació de la Llum i s’inspiraren en aquesta relació a l’hora de redactar el text. Aquesta segona relació és la més popular i la que infon més dubtes perquè s’ha anat copiant al llarg dels segles, deixant de banda, la del segle XIV.
El segle XIX i XX El P. Jaume Villanueva, historiador eclesiàstic, va venir a Manresa i a l’arxiu del Carme l’any 1806 i arrel d’aquesta visita va ironitzar sobre aquesta segona relació de la Llum que trobava d’un elevat protagonisme a Viaje Literario a las iglesias de España, vol. VII carta LVI. L’any 1882, el metge Oleguer Miró escriu un opuscle que exalta la Llum i utilitza per això aquella primera relació del segle XIV i la intenta conciliar amb la relació posterior. El Rnd. Dr. Ignasi Torredeflot escriu entre el 1917 i el 1919 una sèrie d’articles que portant el títol genèric de L’entredit i la Misteriosa Llum es publiquen als periòdics locals, analitzant i comentant tota la sèrie de documents que en parlen de la Llum.
La polèmica dels anys trenta Abans que s’encengués la polèmica, la premsa local començà a despertar una sèrie d’opinions a favor i en contra de la Misteriosa Llum. La polèmica neix arran un opuscle publicat l’any 1931 per l’arxiver i historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós amb el títol Llum!...a la llum de Manresa, intentant aclarir el cúmul de llegendes que giren al voltant de la Misteriosa Llum i que fa difícil comprovar-ne l’autenticitat. Sarret i Arbós escriu en aquest opuscle que “es donen com a legítims documents del segle XIV, plens de suposicions, dubtes i fantasies, mancats de les més rutinàries formalitat per a ésser autèntics”. En contraposició a aquest autor i a l’opinió expressada per Sarret i Arbós al fulletó Llum!...a la llum de Manresa apareix un caputxí anomenat P. Oriol de Barcelona. Aquest escriu un opuscle titulat La Llum brilla en les tenebres (1932) que replica Sarret. L’any 1933 vista la discussió que s’havia aixecat a Manresa durant els anys 1931 i 1932, respecte a la historicitat del cas de la Misteriosa Llum va nomenar-se una ponència de persones tècniques, per què determinessin sobre els principals punts objecte de controvèrsia. El Dictamen, després de vàries consideracions sobre l’assumpte, resulta que permet agermanar la tradició amb allò històric.
Últims autors L’any 1945 fou premiada una Historia (en síntesis) de la Misteriosa Luz de Manresa (1946), per tal de difondre a les generacions manresanes posteriors el coneixement del fet de la Llum. Aquests últims anys s’han continuat fent llibres, articles, sermons, discursos. Hem de destacar la tasca de Josep M. Gasol com a cronista de la ciutat de Manresa escrivint llibres que dediquen una part a la Misteriosa Llum, com és Història de Manresa explicada als infants i molts altres llibres que fan referència a la història de Manresa. Acabaré amb unes lletres de Sarret i Arbós: “ No negarem la “Llum”, però tanmateix demaneu que se’ns diugui com i d’on va venir a Manresa i de quina manera l’hem de creure”.
JORDI SIMON

dimecres, 20 de febrer del 2008

Joan Maragall, Maria Espluga, Joaquim Carbó, Cavall Fort

quan jo era petit Maria Espluga

il·lustració de Maria Espluga


Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre;
el mur hi era humit,
però el sol hi era alegre.

Per lla sant Josep
el bon sol solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.

I en mon cos neulit,
llavors jo sentia
una esgarrifança
de fred i alegria.

Joan Maragall



A la Barcelona vella, com a tantes poblacions del nostre país, hi ha una infinitat de carrerons i passatges com els que ens explica en aquest poema tan íntim i senzill el gran poeta Joan Maragall, avi de l'anterior president de la Generalitat. Quina joia, quan un raig de sol il·lumina una d'aquelles parets tan antigues, escrostonades i humides!
A més de ser l'autor de poesies tan populars com La vaca cega, La sardana, el Cant Espiritual o l'Oda Nova a Barcelona, Maragall va ser una personalitat molt influent en la vida del nostre país gràcies als articles que publicava als diaris sobre els temes que preocupaven més la societat del seu temps. L'església cremada i La ciutat del perdó en són un clar exemple.

Joaquim Carbó

(Sense Copyright però amb tot el respecte i agraïment)

diumenge, 17 de febrer del 2008

Fira de la Aixada

aixada


Ahir i avui, Fira de la Aixada a Manresa. La MªCarme i el Joan han fet la parada dels mestres vitrallers.

Una cosa que va passar: un nen que es va fixar en la piràmide de vidre i li va agradar molt. Li va dir al pare: "-goita que bonica, me la compres?" El pare: "-va, anem..!" La MªCarme: "-ja te la dóno". El nen queda flipant i el pare diu: "-quant és?", la MªCarme: "-no és meva, és seva, ja li he donat.."

dilluns, 11 de febrer del 2008

"telepedro"

telepedro1



telepedro2


A la rua del carnestoltes uns quants dels nanos mitjans que venen al telecentre es van disfressar, van fer una carrossa, de "Telepedro".

En Marc caracteritzat de jo amb una síntesi pasmosa i ben lograda, exacta i respectuosa, de molt bon rollo, una magnífica caricatura...

Els altres, amb una economia de material admirable, es van disfressar a la vegada de ordinador i de usuari, cada un la seva cara.

Jo no en sabia res, algunes nanes van preguntar-me el dia anterior si aniria a veure la cavalcada. -Si home, si, vine.

Hi vaig anar pensant en ells, i, la sorpresa.

Tot el poble va lloar-ne el resultat, van treure el segon premi.

dimarts, 5 de febrer del 2008

Susín

Susín

L’estiu passat, a Tramacastilla, un dels dies que feia mal temps, vem decidir fer una excursió més avall del poble per allunyar-nos de la pluja. A l'alçada de Biescas ja feia sol. Havíem vist al mapa que agafant un camí des de Olivan es podia arribar a uns quants pobles deshabitats. Al Pere, el nostre fill, li agrada anar a veure pobles deshabitats.

Després de caminar cosa d'una hora vem arribar al primer poble: SUSÍN

Quina passada de poble ! Que rebonic ! A dalt d'un turonet, com en una petita explanada, amb unes cases ben conservades i una església mossàrab preciosa. Ens va sorprendre com estava tot força net i arreglat. Poc després sabíem perquè:

Susín no és un poble abandonat. Tan sols és un poble poc habitat. Hi ha la Angelines, una senyora de seixanta-i-tants anys que encara viu allà sola.. Sempre està a punt per donar explicacions del seu poble a qui les hi demana. Nosaltres no vem ser menys..

Ens va explicar moltes coses del seu poble. Nosaltres li vem demanar si havia nascut allà o si hi era de feia poc. Ens va dir que feia més de sis segles, que hi era. Els seus pares, els seus avis i rebesavis eren enterrats al terra que trepitjàvem. Ella havia fet de mestre a ciutat, però un dia va decidir quedar-se al poble i dedicar el que li quedava de vida a mirar d’aconseguir que Susín no quedés del tot abandonat, encara que fos al preu de donar-li un interès turístic. Crec que ho està aconseguint. Per les fotos, però (en deixo tota la col·lecció en aquest enllaç), podeu veure que com ho està fent amb gràcia..

Si en teniu oportunitat, us aconsellem una visita.

diumenge, 3 de febrer del 2008

al ritme de la assecadora

"ànecs de fusta"

ànecs-de-fusta
La foto és de l’Àlex, bon amic de la Maria i de la MªCarme. És la que vaig guardar entre la gran quantitat que hi té penjades a dos espais d’internet que ell anomena així:

fotos de concerts

les meves fotos

Benvingut, Àlex !