Saludo a tots aquells que s’han embriagat i han embogit en el desig del món de la llum
En el seu amor apassionat per la majestat de la llum de les llums i que en els seus èxtasis s’han fet semblants als Set Molt Forts
El seu cas guarda una lliçó per a tots aquells que siguin capaços de comprendre
En el seu amor apassionat per la majestat de la llum de les llums i que en els seus èxtasis s’han fet semblants als Set Molt Forts
El seu cas guarda una lliçó per a tots aquells que siguin capaços de comprendre
4 comentaris:
els místics quasi embogien o perdien el sentit quan se'ls hi revelava la LLUM.
Si entrelluquem l'Infinit, tinguem, també, el bon sentit de Santa Teresa per continuar tocant de peus a terra, esperant l'alliberament de la presó.
Ahir, a Artés, vaig fer-li una pregunta a la persona que ens feia la xerrada (mossèn Joan Torra). De la resposta en vaig prendre apunts a la llibreta. Copio textual:
"Els místics han fet experiència de Déu en forta mesura i després.. no saben com dir-ho !
i han de fer poesia.. o silenci"
Santa Teresa, a més, és veritat, tocava de peus a terra..
Efectivament, el silenci no té res a veure amb el callar passiu
Silenci vol dir parlar de tal manera que no ens manqui cap paraula llevat de les paraules no necessàries
El silenci és l'alegria de no ser mai prou silenciós
També hi ha maneres més a ran de terra que les dels místics, per "entrellucar l'infinit"..
Diria que per "creure" no n'hi ha prou amb "entendre". Diria que el que fa que una persona se senti creient, és allò que en argot li diuen "fer experiència de Déu".
Fer experiència de Déu no té perquè ser res extraordinari, espectacular. Pot ser com un seguit de respostes íntimes, poc explicables, que només serveixen per a un mateix, rebudes en el moment oportú i que fins i tot tendim a oblidar, però que van configurant un agraïment i una seguretat que ens fan sentir, cada vegada més, com en deute..
Teresa de Lisieux, als seus quaderns, no hi explica cap "miracle". Però explica coses que li han passat que poden il·lustrar el que estic dient. Per exemple:
Un dia se sentia poc segura d’estar “a l’alçada” en la seva pregària i, en concret, en la seva manera de rebre la Comunió. Mentre anava a combregar pensava:
«Em sembla que Nostre Senyor no deu estar gaire content de mi; segur que avui –com altres vegades li devia haver passat- el mossèn només em dona mitja “forma” per combregar ..»
I justament aquell dia que anava pensant aquella “tonteria”, justament aquell dia i cap altre dia abans ni després en la seva vida, el mossèn li va donar dues formes ben separades..
Publica un comentari a l'entrada