tres celebracions i una mica de farigola

Avui tenim dinar d'aniversari: la iaia, la mare de la Isabel fa vuitanta-un anys i ho volem celebrar bé. Ha tingut una temporada de mala salut i ara sembla -creuem els dits- que està millor. Està contenta amb un ponxo negre que li van regalar i diu que està millor gràcies al ponxo. La veritat és que, a més del ponxo ha rebut molta dedicació de les persones de la residència i de tots plegats.

També serà un dinar de comiat al Guillem, que demà se'n va un mes al Tíbet amb tres amics. Faran excursions.

I, finalment, celebrarem el nou clauer del Josep i la Wendy. Ahir, per fi, van poder signar la hipoteca del seu pis a Sant Joan de Vilatorrada i els van donar les claus. Els ha costat molt que els fessin la hipoteca doncs als bancs i caixes han tancat l'aixeta, i el Josep, de moment està amb contracte temporal.

Deixeu-me copiar-vos un text de l'Ignasi Ribas i Prunés, un mossèn que escriu cada mes al Full Dominical. Ja fa temps que el seu tema és parlar d'una planta, un arbre, un "fruit de tardor" (aquest és el títol d'un dels seus llibres), i al final fer una reflexió d'aquelles que fan -anava a dir que "fem"- els mossens. Em va agradar i vaig pensar a vosaltres, que també sou jardiners dels jardins del món, us agradaria.

«Fa temps que no sembrem el feixó de sota el marc. L’última vegada que intentàrem fer-hi collita, se n’honraren les formigues.

Abandonat al seu aire, el tros s’omplí de gram i farigola. Ara l’herba flairosa, que és un arbust en miniatura, omple de vida la feixa i de perfum tota la contrada.

La marinada arrenca una riuada constant d’olor preuat que tothom percep, s’escampa pertot i és fácil descobrir-ne l’origen.

Al bon temps la planta creix, s’arrodoneix, es fa verda i poncella, esclata en blancor i, d’un tros lluny, sembla que hom ha encès al llarg del terra una instal·lació de globus lluminosos.

Tots hem associat flors i perfum. Els jardiners empelten i cultiven florides cridaneres i fàcilment menystenen les flors boscanes: són efímeres, utilitàries, per a conservar l’espècie, i no són negoci per a ningú...

Però pinten de colors la muntanya, perfumen els camins, ofereixen remeis casolans, alimenten la fauna, donen refugi a les feristeles i fan coixí a les mirades distretes de les nostres caminades...

La farigola és única. No es tracta d’una petita planta flairosa, ni d’un arbust que floreix i fa olor, sinó d’una planta que tota ella és perfum. La seva saba és aroma; la seva fusta, olor; la seva vida, fragància.

En descobrir això, he entès que en les nostres comunitats hi hagi persones que fan bones obres i altres que són bones persones; tenen la bondat com un patrimoni de la seva constitució per a parlar, obrar i conviure.

Per això Crist assevera: «Si algú m’estima... farem estada en ell.» Ell serà saba de la nostra vida i fesomia del nostre comportament. Si la farigola és xopa de perfum, el batejat és impregnat de Crist, paraula, vida i actuació.»