Si hagués d’escollir un arbre i un arbust –em sembla que ja ho havia dit, això– crec que l’arbre seria el pi negre; l’arbust el boix..
Quan anem d’excursió, el boix és pertot arreu i sovint ni el veiem. És planta discreta. Sense fer-se notar fa el paisatge bonic. I no sols el paisatge. Allà a Coll de Jou, quan baixes del cotxe i respires fons, la olor de muntanya que sents, és olor de boix. Quan tornes a casa, la olor del bosc i de la terra que ha quedat enganxada a la roba, és olor de boix.
Ho vaig saber així: un dia que havia plogut molt, caminàvem pel camí que puja als prats de Bessies (el camí de sempre). Als marges hi havia hagut petites esllavissades. En un revolt, vem veure una planta de boix que havia quedat a terra, a la bora del camí, amb les arrels senceres. La vem recollir i, en arribar a casa, la vem plantar al pati. Al cap d’uns dies, si sorties al pati a l’hora del sol, se sentia aquella olor d’encens que venia del boix. Va ser tot un descobriment.
Les fulles de boix són perennes; mai no cauen totes alhora. Al llarg de l’any, però, van canviant de color. Poden tenir totes les tonalitats del verd, del groc, del taronja i del vermell, les fulles de boix.. ¿Hi ha algun paisatge més bonic que el d’una boixeda cap al final de l’hivern?
Hem passat per camins que s’obren pas enmig d’un bosc de boix. La gent dels voltants tenen cura, de tant en tant, de tallar els troncs que van envaint el camí. Primer els amunteguen en alguns llocs i després, quan han acabat el recorregut i la tallada, se’ls enduen a casa.
Potser devia ser així (deu fer molts anys) com es va començar a fer servir la fusta de boix per a fer estris casolans. Jo m’imagino un home gran, amb el ganivet a la mà, tallant el boix al costat d’un foc a terra.
El boix fa una fusta dura i homogènia, agradable al tacte i amable de tallar. Tots hem vist aquelles parades, a la fires d’artesans o de productes naturals, amb una gran varietat de culleres, forquilles, pales, cullerots de fusta i altres “eines” de cuina. Són fets de boix. Tothom ho sap.
El que potser no sap tothom és que el pont d’una guitarra –la peça que aguanta les cordes, enganxada a la caixa de ressonància– sol ser fet de boix. Si jo ho sé per l’Ignasi, que volia un tronc de boix per al pont de la seva guitarra, aquella que té a mig fer..
1 comentari:
A les muntanyes del Penedès el boix apareix a partir dels 600 m. d'alçada.
Més avall no hi viu li guanyen la partida el romaní, el llentiscle, el garric, les argelagues...
El boix escampa una flaire acre molt peculiar, jo no diria que és del tot agradable, particularment em decanto per l'olor del romaní, la farigola, l'espígol, l'espernallac i la sajolida...
El boix, sí que crea una atmosfera màgica i misteriosa en molts camins de muntanya, que un cop l'has coneguda, no la pots oblidar.
La boixeda és el "bosc" (secret?, obscur?) per antonomasia.
Els estris de cuina elaborats en fusta de boix, són únics, semblen pensats com una perllongació natural de les nostres mans... no hem sabut fer res millor per remenar les cassoles. El tacte que tenen és amable i agradable, talment com fer una carícia a una galta de nen de petit. Quina fusta!
Sembla que necessita molts anys per formar-se, tota una lliçó de paciència.
Mingu, sembla que coincidim en quasi tot.
Una abraçada!
Jordi
Publica un comentari a l'entrada