Postal des de Vilabertran

A Vilabertran es produeix una situació curiosa

Els diumenges, a missa de nou, hi ha un vellet que, enlloc d’entrar, s’asseu al pedrís de fora de l’església

Aquesta actitud de sempre havia sobtat el mossen que, quan pensava en ell, no ho podia fer sense una profunda mirada de respecte i de grandesa

Un dia d’entre setmana, com sigui que el va veure assegut, a la tarda, fora d’horari de culte, se li acostà i li expressà la seva sorpresa

El vell li va dir que aquests dies, tots els Bertran de Vilabertran només pensen en les vacances

Que el fill de l’amo si s’hagués dit «vacances» ara tindria una religió molt gran : tothom l’adoraria
Que arriben aquells dies d’agost que, de tan buida de Bertrans com ens quedem, sembla que passi a dir-se «Vila» seques. Només el carboner...

Tot i que a mi em passa el mateix, li va confessar el mossèn, heu de mirar de prendre-us-ho d’una altra manera

Mireu què faig en dies com aquest :

si venteja, corro, adelerat, els camins irresolts de la carena. Cobejo grandeses i, amb els braços submergits a les blancors fulloses i els peus esquivant tolls, declamo, més alts que la polseguera, noms de sants, de reis i d’herois. De nit, quan les muralles de la vila bateguen convulses, segueixo, a les palpentes, placetes i carrerons, i amb llaunes velles imito el soroll de les tempestes. Del pregon dels rònecs s’ouen dolços gemecs. Només el carboner, que viu als afores, té un llum encès, estel perdut en un cel pretèrit. I prego a Déu, i ric.