Arran de quatre treballs de Carme Manubens, a qui el crític, a més de felicitar i agraïr efusivament l'autora per les seves obres, ho fa també pel fet que sigui el seu sant
La Mirada és doble ________________
Aquesta és la premisa a partir de la qual semblen haver estat imaginats aquests quatre (2+2) quadres
No només pel fet que siguin dos els ulls amb els quals veiem les coses
Sinó també pel fet que allò que ensenya una imatge d’una mateixa cosa ens fa pensar en allò que d'ella s'amaga, allò que d'ella no es veu, allò que no es pot veure
Sigfried es banya en la sang del drac
Davant l’enorme feblesa d’aquest pobre i indefens desgraciat, els deus és compadeixen d’ell i li donen aquesta protecció
Sigfried es banya. No veu, però, una fulla de til·ler que se li enganxa a l’esquena
(és sabut que un no veu la seva pròpia esquena, que hi ha llocs d'un mateix invisibles per a si mateix)
(es sabut que les fulles de til·ler tenen forma de cor)
(es sabut que sempre hi ha espies—gent que espia els llocs on els demés no poden veure’s a si mateixos, gent que apunta mortalment les seves fletxes a aquests llocs en forma de cor: solen ser nans que frueixen d’això, solen ser mesquins que viuen d’això, solen ser vampirs que s’alimenten d’això)
Però la mirada que ens proposa Maria Carme Manubéns també és doble com la història d’un cec
Un cec de naixement
Després que va ser guarit
La història que explicaria com li van anar les coses, com va ser el seu dia a dia, després.
La història d’un abans i d’un ara molt diferents
La gent: «—Mira, aquest era aquell cec de naixement»
Ell: «—Això deia, jo, abans? Que equivocat que anava, pardal!»
Nota: «Davant d’algú que és o esdevé cec ens ve la pregunta sobre si la ceguesa prové d’una manca o si descansa en una sobremesura. A fi que hom sigui cec cal que també sigui, segons la seva essència, un vident»
Això sí que és un bon regal de sant. Jo, a ser de tu, MªCarme, correria a penjar el text amb els quadres..
He de reconèixer, Santi, que el trosset aquest que diu
(es sabut que sempre hi ha espies—gent que espia els llocs on els demés no poden veure’s a si mateixos, gent que apunta mortalment les seves fletxes a aquests llocs en forma de cor: solen ser nans que frueixen d’això, solen ser mesquins que viuen d’això, solen ser vampirs que s’alimenten d’això)
no he entès contra qui va adreçat. I com que parla de nans, a mi, que soc força baixet i potser per això sento simpatía per els nans, m'intranquilitza. De tota manera, ja veig que el pecat objecte de denúncia no seria el de ser nans sinó el de ser agressors..
No va pas adreçat a algú. És la llegenda de Sigfried que ho diu. Parla d'un nan estrafet que espiava el personatge mentre es banyava en la sang del drac.
El tema és que sempre hi ha llocs o zones de nosaltres mateixos que són a l'esquena, que nosaltres no les podem saber de nosaltres mateixos, que només els veuen els altres.
Tot i que sigui veritat, el fet que hi hagi espies que es dediquin a tafanejar en les intimitats i que pretenguin treure'n un profit, això posa èmfasi en el fet que, efectivament, hi ha llocs de nosaltres que no podem veure: nosaltres, que ens pensavem que ens coneixiem tan bé a nosaltres mateixos...!
L'esplendorosa pintura de la senyora amb peix no sap, no veu, allò que veu el dibuix i viceversa
El dibuix sap on és la fulla de til·ler que, en forma de cor, ha quedat encastada en la pintura
És important, és imprescindible, sembla dir-nos aquestes quatre imatges, saber que la mirada és doble, i que quan diem que veiem alguna cosa també diem (tot i que per definició no ho veiem) allò que d'aquesta cosa no veiem: l'invisible
- Fantàstic. Així doncs, si no anava per a mí, podré seguir dient totes les bestieses de sempre :))
És que aquí als blogs hi ha molts silencis que poden ser deguts a mil motius diferents, però que per als qui hi diem més coses, a vegades ens desconcerten, ens fan perdre el nord. Com un que cantés en un escenari i no veiés la reacció del públic..
Per la teva resposta, ha valgut la pena la pregunta, Santi. Alguna vegada, llegint la paràbola aquella del sembrador havia pensat que era una sort que els deixebles demanessin què volia dir, sinó ens hauriem quedat gairebé in albis..
lo mes bonic per un que pinta algo es aixó! que al qui el contempla se'l fasi seu d'alguna manera,en el moment que un quadre es exposat ja no pertany al que la pintat,i a partir de llavors les lectures son multiples,i potser cap d'aquestes lectures serà la que el pintor vol donar!no se si m'explico... jo també soc baixeta i no arribo a grans altures!..
"La sensació que això s'hauria de poder dir de tota una altra manera"
Com si, en acabar el poema, sabés perfectament d'allò que el poema no parla (no podria ser altrament o ja no seria un poema), com si veiés l'invisible del poema: l'altra manera
No cal dir que, aleshores i només aleshores, el poema s'encén
"Això s'hauria de poder dir d'una altra manera" diu la senyora acolorida mentre fa la donació del signe del peix
I "això s'hauria de poder dir d'una altra manera" també diu la senyora de la tinta xinesa i tons de radiografia. "Això s'hauria de poder dir d'aquella manera que jo no sóc i desconec i no veig de mi: amb color"
- Al final, MªCarme, tindràs tanta lletra per penjar amb els quadres que no t'hi cabran..
Ahir, quan vaig mirar al Google la llegenda de Sigfrid, vaig veure que era el personatge de les Valkiries, de Wagner. Amb el Manel Rossell, company a la “pensió Fulgaroles” per allà l'any 1975 (quan va morir el Franco), vem tenir l'oportunitat d'escoltar tota la òpera sencera, amb un llibret bilingüe -alemany i castellà- a la mà.
Aquesta pensió era a l’últim pis de un edifici alt que hi ha a l'esquerra del que aleshores era una caserna de la Policia Nacional. El Josep Mª Arqué ens havia avisat que anéssim en compte al passar pel costat, deia que era millor que passéssim per l’altra vorera doncs podien haver-hi atemptats.. (tenia informació clandestina)
La pensió era d'una senyora bastant gran, però havia deixat la gestió en mans d'un pensionista austríac que hi vivia feia molt i molt temps: en Karl Schott. Entre nosaltres li dèiem Hans.
Cap a final de curs, ens va invitar al Manel i a mi a un sopar molt especial. Ens va fer pujar a la teulada per entre unes escales i unes passarel·les que havia fet ell mateix. Al final, per una escaleta més empinada que les altres, arribaves a una construcció de fusta enclavada entre dos angles de la teulada, perfectament ambientada com un refugi del Tirol, com si fos la caseta de la Heidi en petit. A les finestres hi havia muntat un joc d’il·luminacions que imitava el pas de dia a nit i es veien paisatges dels Alps (ell treballava d’enginyer a la Siemens). Tenia també un llibre de dedicatòries dels personatges que havien passat per allí. Nosaltres hi vem afegir les nostres. Hi havia sobretot artistes d’òpera; moltes i molts personatges importants que havien passat pel Liceu i que després anaven invitats al seu refugi. Tenia una col·lecció enorme de discs antics d’aquells de perdre (la tenia a la pensió doncs allí no hi hagués cabut). El que sí tenia allí eren llibres de fotografies i com uns quaderns de bitàcola de totes les excursions i ascensions que havia fet per tot el mon. Ens vem quedar com espantats de tot el que aquell home havia arribat a fer..
Com que al Manel solia escoltar Brahms –d’aquí va venir el nom del grup que va muntar el seu germà, el David-, ens va fer escoltar tota l’òpera de les Valkiries. Ens anava explicant l’argument i ens feia fixar en els trossos que més li agradaven. Recordo uns crits prolongats, molt aguts i molt ben fets del que devien ser “sopranos”. Ell ens deia que encara érem massa joves per entendre aquella música en tota la seva profunditat. Que allò havia d’anar entrant a poc a poc i s’hi arribava quan un ja era gran com ell. S’havia de començar per Bach i altres músics més lleugers, després s’havia d’anar entrant i coneixent operes també més senzilles i, al final, Wagner. Podies quedar-te amb Wagner i Wagner ho era tot..
8 comentaris:
APAQUÍ... QUINA VERGONYA!!! AIXÓ SE'N DIU: AMOR FRATERNAL !!
Vilabertran News
_______________
Crònica d'exposicions
__________________
Arran de quatre treballs de Carme Manubens, a qui el crític, a més de felicitar i agraïr efusivament l'autora per les seves obres, ho fa també pel fet que sigui el seu sant
La Mirada és doble
________________
Aquesta és la premisa a partir de la qual semblen haver estat imaginats aquests quatre (2+2) quadres
No només pel fet que siguin dos els ulls amb els quals veiem les coses
Sinó també pel fet que allò que ensenya una imatge d’una mateixa cosa ens fa pensar en allò que d'ella s'amaga, allò que d'ella no es veu, allò que no es pot veure
Sigfried es banya en la sang del drac
Davant l’enorme feblesa d’aquest pobre i indefens desgraciat, els deus és compadeixen d’ell i li donen aquesta protecció
Sigfried es banya. No veu, però, una fulla de til·ler que se li enganxa a l’esquena
(és sabut que un no veu la seva pròpia esquena, que hi ha llocs d'un mateix invisibles per a si mateix)
(es sabut que les fulles de til·ler tenen forma de cor)
(es sabut que sempre hi ha espies—gent que espia els llocs on els demés no poden veure’s a si mateixos, gent que apunta mortalment les seves fletxes a aquests llocs en forma de cor: solen ser nans que frueixen d’això, solen ser mesquins que viuen d’això, solen ser vampirs que s’alimenten d’això)
Però la mirada que ens proposa Maria Carme Manubéns també és doble com la història d’un cec
Un cec de naixement
Després que va ser guarit
La història que explicaria com li van anar les coses, com va ser el seu dia a dia, després.
La història d’un abans i d’un ara molt diferents
La gent: «—Mira, aquest era aquell cec de naixement»
Ell: «—Això deia, jo, abans? Que equivocat que anava, pardal!»
Nota: «Davant d’algú que és o esdevé cec ens ve la pregunta sobre si la ceguesa prové d’una manca o si descansa en una sobremesura. A fi que hom sigui cec cal que també sigui, segons la seva essència, un vident»
-
Quina passada !
Això sí que és un bon regal de sant. Jo, a ser de tu, MªCarme, correria a penjar el text amb els quadres..
He de reconèixer, Santi, que el trosset aquest que diu
(es sabut que sempre hi ha espies—gent que espia els llocs on els demés no poden veure’s a si mateixos, gent que apunta mortalment les seves fletxes a aquests llocs en forma de cor: solen ser nans que frueixen d’això, solen ser mesquins que viuen d’això, solen ser vampirs que s’alimenten d’això)
no he entès contra qui va adreçat. I com que parla de nans, a mi, que soc força baixet i potser per això sento simpatía per els nans, m'intranquilitza. De tota manera, ja veig que el pecat objecte de denúncia no seria el de ser nans sinó el de ser agressors..
No va pas adreçat a algú. És la llegenda de Sigfried que ho diu. Parla d'un nan estrafet que espiava el personatge mentre es banyava en la sang del drac.
El tema és que sempre hi ha llocs o zones de nosaltres mateixos que són a l'esquena, que nosaltres no les podem saber de nosaltres mateixos, que només els veuen els altres.
Tot i que sigui veritat, el fet que hi hagi espies que es dediquin a tafanejar en les intimitats i que pretenguin treure'n un profit, això posa èmfasi en el fet que, efectivament, hi ha llocs de nosaltres que no podem veure: nosaltres, que ens pensavem que ens coneixiem tan bé a nosaltres mateixos...!
L'esplendorosa pintura de la senyora amb peix no sap, no veu, allò que veu el dibuix i viceversa
El dibuix sap on és la fulla de til·ler que, en forma de cor, ha quedat encastada en la pintura
És important, és imprescindible, sembla dir-nos aquestes quatre imatges, saber que la mirada és doble, i que quan diem que veiem alguna cosa també diem (tot i que per definició no ho veiem) allò que d'aquesta cosa no veiem: l'invisible
-
Fantàstic. Així doncs, si no anava per a mí, podré seguir dient totes les bestieses de sempre :))
És que aquí als blogs hi ha molts silencis que poden ser deguts a mil motius diferents, però que per als qui hi diem més coses, a vegades ens desconcerten, ens fan perdre el nord. Com un que cantés en un escenari i no veiés la reacció del públic..
Per la teva resposta, ha valgut la pena la pregunta, Santi. Alguna vegada, llegint la paràbola aquella del sembrador havia pensat que era una sort que els deixebles demanessin què volia dir, sinó ens hauriem quedat gairebé in albis..
Bon dia !!
lo mes bonic per un que pinta algo es aixó! que al qui el contempla se'l fasi seu d'alguna manera,en el moment que un quadre es exposat ja no pertany al que la pintat,i a partir de llavors les lectures son multiples,i potser cap d'aquestes lectures serà la que el pintor vol donar!no se si m'explico... jo també soc baixeta i no arribo a grans altures!..
Recordo l'acabament d'un poema de Paul Celan:
"La sensació que això s'hauria de poder dir de tota una altra manera"
Com si, en acabar el poema, sabés perfectament d'allò que el poema no parla (no podria ser altrament o ja no seria un poema), com si veiés l'invisible del poema: l'altra manera
No cal dir que, aleshores i només aleshores, el poema s'encén
"Això s'hauria de poder dir d'una altra manera" diu la senyora acolorida mentre fa la donació del signe del peix
I "això s'hauria de poder dir d'una altra manera" també diu la senyora de la tinta xinesa i tons de radiografia. "Això s'hauria de poder dir d'aquella manera que jo no sóc i desconec i no veig de mi: amb color"
-
Al final, MªCarme, tindràs tanta lletra per penjar amb els quadres que no t'hi cabran..
Ahir, quan vaig mirar al Google la llegenda de Sigfrid, vaig veure que era el personatge de les Valkiries, de Wagner. Amb el Manel Rossell, company a la “pensió Fulgaroles” per allà l'any 1975 (quan va morir el Franco), vem tenir l'oportunitat d'escoltar tota la òpera sencera, amb un llibret bilingüe -alemany i castellà- a la mà.
Aquesta pensió era a l’últim pis de un edifici alt que hi ha a l'esquerra del que aleshores era una caserna de la Policia Nacional. El Josep Mª Arqué ens havia avisat que anéssim en compte al passar pel costat, deia que era millor que passéssim per l’altra vorera doncs podien haver-hi atemptats.. (tenia informació clandestina)
La pensió era d'una senyora bastant gran, però havia deixat la gestió en mans d'un pensionista austríac que hi vivia feia molt i molt temps: en Karl Schott. Entre nosaltres li dèiem Hans.
Cap a final de curs, ens va invitar al Manel i a mi a un sopar molt especial. Ens va fer pujar a la teulada per entre unes escales i unes passarel·les que havia fet ell mateix. Al final, per una escaleta més empinada que les altres, arribaves a una construcció de fusta enclavada entre dos angles de la teulada, perfectament ambientada com un refugi del Tirol, com si fos la caseta de la Heidi en petit. A les finestres hi havia muntat un joc d’il·luminacions que imitava el pas de dia a nit i es veien paisatges dels Alps (ell treballava d’enginyer a la Siemens). Tenia també un llibre de dedicatòries dels personatges que havien passat per allí. Nosaltres hi vem afegir les nostres. Hi havia sobretot artistes d’òpera; moltes i molts personatges importants que havien passat pel Liceu i que després anaven invitats al seu refugi. Tenia una col·lecció enorme de discs antics d’aquells de perdre (la tenia a la pensió doncs allí no hi hagués cabut). El que sí tenia allí eren llibres de fotografies i com uns quaderns de bitàcola de totes les excursions i ascensions que havia fet per tot el mon. Ens vem quedar com espantats de tot el que aquell home havia arribat a fer..
Com que al Manel solia escoltar Brahms –d’aquí va venir el nom del grup que va muntar el seu germà, el David-, ens va fer escoltar tota l’òpera de les Valkiries. Ens anava explicant l’argument i ens feia fixar en els trossos que més li agradaven. Recordo uns crits prolongats, molt aguts i molt ben fets del que devien ser “sopranos”. Ell ens deia que encara érem massa joves per entendre aquella música en tota la seva profunditat. Que allò havia d’anar entrant a poc a poc i s’hi arribava quan un ja era gran com ell. S’havia de començar per Bach i altres músics més lleugers, després s’havia d’anar entrant i coneixent operes també més senzilles i, al final, Wagner. Podies quedar-te amb Wagner i Wagner ho era tot..
Publica un comentari a l'entrada