Al be que vull mes que ma vida
no podent dir ma voluntat
pene sovint entrenyorat
de tal dolor que·m desavida.
Yo be conech que·m forç’amor
per lo bon grat de gentilea,
mas fall l’esforç en lo millor
per no tenir avinentea.
Yo us dich qu’es pena infinida
tenir davant lo desigat
e no poder haver mostrat
aquell desig que lo cor crida.
7 comentaris:
Vos sou, quant yo parle, la veu que rahona,
y sou de les castes y vergens la palma;
si us loa mon dir, virtut os corona,
y ab vostre bell nom honor se blasona.
Quant vos navegau, la mar esta en calma;
vos sou entre dames un sol entre steles;
del fenix, lo lit hon mort lo renova;
vos sou pur examen de nostres cauteles
donant a la fama virtut de grans veles.
Coloma de l’arca, portau la gran nova
a tots los que vos miren plorar y riure:
virtuts tan excelses no·s poden scriure.
Vist que sens vos nostre cor se reffreda
en ben obrar, Mare de Deu molt digna;
vist que sens vos gracies no·ns consigna
Deu vostre Fill, ni james Aquell veda
lo que voleu;
vist que sens vos, lo qui us ha mils lohada
dir tant de be per si no bastaria;
vist que sens vos lahor tal no us daria,
a vos donam la joya consignada
que·n merexeu.
e, veent sa senyoria ab tanta alegria no acostumada, stigue admirat, e dix: «O, Senyora! Y ¿ques aço que, segons mostra la cara de vostra excellencia, lo cor de aquella possehix infinit delit e goig? Placiaus comunicar a mi lo que es.» E la Senyora, ab molta amor mirantlo, pres lo per la ma, e dix li, ab gran affabilitat e graciositat de cara: «Joan, fill meu» etc
( Demà més. És d'Ysabel de Billena. Bernat Fenollar i uns quants amics més entre els qual hi havia un tal Joan Roiç, anys després de la seva mort, li van dedicar un llarg poema. «Ab plor tan gran, que nostres pits abeura» li diu el de Corella )
Esper esper de vostra senyoria,
esper sper que·m do·l que li demana,
esper esper de vos, dama lussana,
esper esper, delit y alegria,
esper esper lo que millor seria,
esper esper tornar de mort en vida,
esper esper que yo ’ure goig sens mida,
esper sper lo que yo mes volria.
"refugi", "mare de consol i d'esperança", li diuen a Montserrat
És una mica llarg, però val la pena
Allò que m'ha animat a copiar-lo han estat els versos finals amb els quals m'identifico :
« Cors magnifichs, si mon perlar silvestre
e ordonat no es axi sentit,
perdonau me si en res e fallit,
car yo no so per tal afer molt destre »
«Cors magnífics» — referit a vosaltres, és clar — i «perdonau» — referit a mi, això també ho tinc clar
Si voleu, escolteu
Rar no es tu a donar benifici
a qui·l mereix, ho sie pobre, rich.
Rar no es tu a qui es ton amich
e may no fas a null hom perjudici.
Rar no es tu a qui felment t’invocha
e no est sort als gemechs del mesqui.
Rar no es tu: qui t’ama de cor fi
segur esta com fort castell sus rocha.
Luny es de tu, e·s destruu e·s derrocha,
qui no·s sostsmet dejus ta deytat.
Luyn es de tu, totalment apartat,
l’om peccador que ’n ta noblesa tocha.
Luyn es de tu qui ta ley sancta jura
e destrueix lo seu par crestia.
Luyn es de tu qui ta forma desfa
e no ha por de ton juy, ni cura.
Mon cor de tu, Senyor meu, no s’aparta,
ni de ta fas un sol moment no·s part.
Mon cor de tu, com de feell, tot ard
e mon saber de tu loar no·s farta.
Mon cor de tu reb nova sobravesta
e per ardor no sab callar ni dir.
Mon cor de tu james se pot pertir,
tant es lo goig que de pensar me·n resta!
No coneix tu qui no·t celebra festa,
sant sobre·ls sants, rey dreturer e just.
No coneix tu qui fa proces injust
a l’ignocent he de crim li fa ’nquesta.
No conex tu qui tos fets determena
y en ta ley pronostich’algun crim.
No coneix tu, de virtuts cap e cim:
salvas lo bo, al malvat donant pena.
O tu, Senyor, que de l’excelsa rota
mou ton poder fins en l’abis devall!
O tu, Senyor, si mon saber defall,
com pore dir ta perfeccio tota?
O tu, Senyor, que res no·t senyoreja
ni es algu sino tant com tu vols!
O tu, Senyor, qui·l pobre traus de pols,
trau me d’infern e del mon, ple d’enveya.
Prech te, mon Deu, ques ab cells hon flameya
ta caritat per tostemps sie flix.
Prech te, mon Deu, ques heu no meta flix
en tu servir, perque ’n ton joy me veya.
Prech te, mon Deu, que no·m leys fer tal falta
que d’enamich hoya proces de mort.
Prech te, mon Deu, me guarts de mala sort;
de res sens tu mon spirit no s’alta.
Quant sere ’b tu, mon Deu, mos benificis,
mon creador, mon senyor natural?
Quant sere ’b tu, registre divinal,
contrit, absolt de tots mos perjudicis?
Quant sere ’b tu, celestial monarcha,
posseydor d’aquel tresor secret?
Quant sere ’b tu, que d’alre no e set,
mays de veser tu e·l sant patriarcha?
Recort de tu com preservist en l’archa
Noe lo just en lo temps perillós.
Recort de tu, Deu gran e poderos,
com elegist sent Pere dins la barcha.
Recort de tu lo teu sant secretari,
al qual donist ley santa ’n lo desert.
Recort de tu que·ns has repos ofert
en peradis, glorios santuari.
Si gens de tu mon peccat me desbrancha,
no·m desenpas, car so en lo mon sech.
Si gens de tu perli com foll e pech,
guarda, Senyor, ira cruel m’arancha.
Si gens de tu vaig dubtant en null acte,
subtiliant, mon saber no y atur.
Si gens de tu dich mal, Deu sant e pur,
no guarts, Senyor, los merits del contracte.
Tostemps es tu per fe nostre caracte,
rey magnifich, gloria d’Israel.
Tostemps es tu amich de l’hom feel
que·t vol servir liberalment, sens pacte.
Tostemps es tu refugi del qui t’ama,
solaç e joy, alegria del trist.
Tostemps es tu vertader, no sofist,
al tribulat que de bon cor te clama.
Ver Deu es tu, tot lo mon te confesa,
ez axi u creu tota cosa viven.
Ver Deu es tu, fist lo mon de nien,
e tot poder devant tu fayll e cessa.
Ver Deu es tu, es algu no·t limita
ni pot saber hora, terme ni loch.
Ver Deu es tu, he no es gran ni poch
qui pugua dir hon ta valor abita.
Xanten per tu payre sant ez armita,
apostol, sant, martir e confessor.
Xanten per tu ignocent e doctor,
verges prudents que vicis foragita.
Xanten per tu tot animal campestre,
cel, terra, mar he qui viu d’espirit.
Xanten per tu tot quant has produit,
vist e no vist, celestial, terrestre.
Cors magnifichs, si mon perlar silvestre
e ordonat no es axi sentit,
perdonau me si en res e fallit,
car yo no so per tal afer molt destre.
N'hi ha un que és deliciós. Es tracta d'una "demanda" de Joan de Masdovelles i de la "resposta" de Pere Antoni
( No em pregunteu què s'hi diu, però el llenguatge és fort )
Demanda :
Qui padanam farup damiracundi
Abximalich tribentari jasen
Ruda ginoch sitra graye dabrundi
Zipratalef confech nab derasen
A be malem sitarihon pufendi
Nes mennaquar rabba nuaxidab
Merifaday qujtemnale gradab
Resposta :
Trepodion baracasin xaxundi
Breus trups gracum de carapintasen
Dracamalis crarsis de castacundi
Crusianam raxef garicasen
Gargarimi saragates graffendi
Jenifaluchs brixis qui ranadab
Girimidom recox cacunidab
Repudian farmi esculi fendi
Alefasquer nedimala quafendi
Amb això donem per acabat el nostre passeig per la vida i per la mort d'una web que no té desperdici de la qual a ben segur que mai no us en fartareu : repertorio informatizzato dell'antica letteratura catalana :
http://www.rialc.unina.it/index.html
Moltes Gràcies !
Publica un comentari a l'entrada