camí de casa

«Oh ! al senyal de la primavera, el primer retorn cap a muntanya ! La tribu, abans de traspassar l'Umer-Rebia, i de tornar així a la «pròpia casa», es concentra com per celebrar un ritu.

»Es tracta d'organitzar la travessada. Fins els berbers individualistes hi volen un xic d'ordre. És la vida, que mana. Cada fracció rep la indicació del seu torn. Operació delicada i temible, ja que sempre hi ha algun incident, quan no arriba a catàstrofe.

»El pont, construït amb grossos troncs que arriben d'una banda a l'altra, coberts de brancam amb un xic de terra al damunt, és estret i sense baranes. Per sota, les aigües --que també són berbers--, enfurides de veure's empresonades en aquell llit massa estret, es llancen a l'assalt d'aquests murs que les comprimeixen, com si volguessin amagar la vergonya que senten per haver-se deixat encativar per l'embolcall de boires que porten, i proclamen la seva ira amb uns bramuls que l'eco encara engrandeix i fa més espantosos.

»Cabres, ovelles més o menys ben arrenglerades, de primer es neguen a aventurar-se davant l'abisme. I quan s'hi decideixen, en resulta una cursa precipitada i en desordre, un entropessar immens. Crits de la gent, bels porucs de les ovelles o bels rabiosos de les cabres, bramuls dels bous, estrèpit de la torrentada, follia col·lectiva, esvalot singular !

»A banda i banda, hi ha en guàrdia equips de joves bons nedadors. I quan alguna cosa, o bèstia, o persona, cau a l'aigua, miren de salvar-ho.

»Dos, tres dies, ha durat aquesta lenta travessada, ininterrompuda, i feixuga per a tothom. Ara, les noies boniques, fins aleshores atrafegades, es retiren. En un barranc --anomenat «el barranc d'empolainar-se»-- tornen a posar-se els seus bells ornaments. I amb tota solemnitat, al ritme de les aclamacions dels joves que ja són a l'altra banda, toquen el tamborí o bé acompassen la marxa amb els seus picaments de mans, i passen a l'altra riba, desfilant amb no poc d'orgull davant de la tribu, tan orgullosa com elles. Amb tant de jovent, la raça s'emmiralla i s'exalta alhora en tots els seus desigs i esperances de subsistència».


Albert Peyriguère, citat per Michel Lafon a la seva biografia "El Pare Peyriguère", Publicacions Abadia de Montserrat, "traduida per un monjo de la cratoixa de Montealegre que vol conservar l'anonimat" (anonymous :)

Som nosaltres !