Mare Teresa 3

"la Mare Teresa porta color a les vides dels nens" per Katyayana Sinha

Rani tenia vuit o nou anys quan vaig començar a visitar Jeevan Joyti. Era prima i las seves cames estaven doblades i tortes sota el seu cos. No podia estar dreta ni caminar, tan sols podia arrossegar-se d’un lloc a l’altre. Mentre els altres nens es bellugaven al voltant d’algun visitant o dels voluntaris, Rani estava asseguda quietona mirant-s’ho. Mai em parlava ni em cridava al passar pel seu costat, a diferència dels altres que sempre demanaven la meva atenció .

La història de Rani era força traumàtica. Va contraure la pòlio de petita i les seves cametes es van tornar dèbils i primes. El seu pare la colpejava. Un dia ho va fer de tan mala manera que li va trencar les cames. Des d’aleshores, Rani ja no va poder posar-se dreta.

Un dia, mentre els altres nens estaven ocupats en els seus jocs, vaig asseure’m al seu costat. Després de dir-li el meu nom, vaig demanar-li el seu. Primer no va dir res. Però al cap d’una estona, molt fluixet, va xiuxiuejar: ‘Rani’. Aquesta ve ser la única conversa que vem tenir aquell dia. Però després, vaig prendre el costum de seure amb ella cada vegada que anava a Jeevan Jyoti, i mirar d’introduir-la en els jocs i les rialles dels altres nens. Encara que Rani no s’hi pogués ajuntar del tot, m’adonava que li agradava formar part de la diversió.

Una vegada, al asseure’m a terra al seu costat, vaig veure-la somriure per primera vegada. L’efecte va ser màgic. Va ser com si algú hagués obert les finestres en una habitació fosca i hagués deixat entrar un sol d’or radiant per omplir-ho tot! La seva cara primeta i fosca es va il·luminar i es veia preciosa. Després d’aquell dia, el meu "gol" era aconseguir fer somriure la tímida Rani tant com fos possible. Encara que ella no parlés gaire, un somriure de la Rani ens feia feliços a tots.

(del llibre Apostle of Love, sobre la Mare Teresa escrit per Rukmini Chawla)