dibuix de Katyayani Sinha
«Intento obrir empenyent, però és tancat. Crido, per si algú em pot sentir. Però no sembla haver-hi ningú.
Ho intento donant cops a la reixa i l’únic que aconsegueixo és fer-me mal al puny. No ve ningú a obrir. En un racó del meu pensament, veig aquesta falta de resposta com un bon senyal. Estic molt nerviosa amb la perspectiva d’entrar a l’edifici. Potser no estic cridada a entrar, després de tot. Potser el que hauria de fer és girar cua cap al cotxe i entornar-me’n a casa.
En el moment que em giro per marxar, sento passos. Algú m’ha sentit.
La reixa s’obre i un vigilant em fa senyals. Em porta a l’entrada de l’edifici i em deixa en una sala d’espera petita.
Estic a Jeevan Joyti, la Llar d’Infants de la Mare Teresa. El vigilant va a buscar alguna de les Germanes. Sé que aquesta és la última oportunitat de deixar-ho. Gairebé sense adonar-me’n vaig cap a la porta -i de poc no topo amb la Germana que està entrant.
Us podeu imaginar per què tinc tanta resistència a estar aquí a Jeevan Jyoti. Hi ha una llarga història darrera d’això, la història d’una persona extraordinària que ha canviat les vides de milions de persones a tot el món. Una història tan inspiradora que jo vull ser una part d’ella, encara ara, si en soc prou forta.
He vingut com a voluntària per passar un temps amb els nens de Jeevan Joyti. Tots aquests nens han estat abandonats per les seves famílies que no els volien, o no podien cuidar-los. No tinc idea de què dir-los, jo, a aquests nens. Jo tinc totes les coses que ells tan sols poden somniar: uns pares que m’estimen, una llar estupenda i acollidora, i tot el que el meu cor desitja. Em sento culpable i desconcertada.
M’imagino com deuen estar aquests nens. Estic convençuda que es deuen sentir sols i estaran tristos; quina possibilitat de llum hi ha en les seves vides? De què els podré parlar?
Amb un ensurt m’adono que la Germana m’està parlant. Es presenta a sí mateixa com la Germana Anna Vinita. És càlida i amistosa mentre em pregunta per la meva família. Aleshores diu: “Vine, deixa’m portar-te a veure els nens. Ara es la seva estona de jugar”.
Em guia pel passadís enllà. Al través d'una porta de doble reixa, veig un pati gran. Hi ha com una trentena de nens de diferents edats corrent, cridant i rient.
Quan surto amb ella, els nens s’adonen de mi. Les seves veus s’apaguen; hi ha un silenci total. Això és pitjor del que m’havia imaginat ! Penso què podria fer, ara. Aquí estic, penso preocupada, una persona adulta totalment tallada en la presència de tots aquests nens.
De cop i volta, un nen d’uns quatre o cinc anys ve com un llamp cap a mi. Es llença als meus braços, rient. Abans que no pugui entendre què està passant, estic envoltada per tot el grup de nens, tots parlant excitadament, tibant-me en direccions diferents, volent jugar o ensenyar-me les seves piruetes, o demanant-me que els porti a cavall..
Aviat estic ocupadíssima, sense temps per a preocupar-me de què fer amb aquests nens. Com podeu veure, ells son perfectament capaços de cuidar-se de mi !»
(del Pròleg del llibre "Apostle of Love" de Rukmini Chawla)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada