A les 5.55, "m'avorría" i vaig decidir no fer-ho, els pensaments em van portar a la cambra en que tot el que hi guardava, em demanava que ho destines per causes útils. Vaig decidir fer una estesa d'objectes al terra del cosat del contenidor d'aprop de casa. No van passar ni cinc minuts que tot alló va formar part de moments de felicitat per algú que d'allá estan,potser els colocará allí, al mitg o be en un reco. Quina revolució! m'havia alliberat.
Al dia% de l´Ametlla venen unes sardines de llauna picants que están de conya, sobretot perque l´oli, barrejat amb l´arros fet amb un bri de farigola, li dona un toc molt jamedinat a l´hora que força adria. hem be el perfum de trasllats posant els cartells de "funciona" "no funciona", autentic reciclatge, jo ara practico alló del "sabio que atónito veía como otro recogía las hierbas que él tiraba, i més, potser algún día al pot surtin les diferentes vivendas que he tingut (no de totes hi han fotos) amb coses que s´han perdut i coses que han perdurat i coses que han aparegut. Gracies `per el coment, ah, la foto es bon comentari.
«El “Dia” damunt la pàgina va interrompre la lectura» no seria dir-ho tot...
Una tarda estava assegut al banc d’un parc llegint un llibre quan de sobte un cop de vent arremolinat va alçar una bossa de plàstic blanca amb la paraula Dia impresa en vermell i la va fer ballar davant dels meus ulls que, de manera progressiva, s’anaren embadalint captivats per la coreografia de l’espectacle: m’elevava per l’espai amb aquella bossa miraculosa com si tot el meu destí hagués quedat suspès en aquesta estructura flotant.
Literalment, podia dir que ara era fora de mi mateix. Les seves pròpies evolucions, depenien del fet d’estar embolicada amb la meva atenció que l’acompanyava en el vol.
Qualsevol altre pensament, qualsevol negligència en l’esperança, qualsevol tremolor dels meus ulls que l’escortaven en les tombarelles l’haurien condemnat a un fracàs prematur.
I seguia, seguia submergit en aquesta vetlla fervent fins que el vent la va fer desaparèixer darrere una tanca de xiprers quan, de sobte, l’atenció va quedar sostreta fora del cos d’aquesta ballarina blanca i vermella i em vingué la consciència de la solitud i de la pèrdua, com si aquest plàstic que s’havia elevat i la meva ànima formessin part d’una mateixa expedició.
La melancolia que va seguir a aquesta desaparició, però, fou aviat substituïda per noves esperances, per incitacions a menar noves temptatives de joc. Un joc que s’allargava incansablement: altres bosses al meu entorn, al parc, altres papers, altres fulles emprenien la mateixa dansa, un vol molt semblant.
Però no trigà gaire a aparèixer de nou amb un altre cop de vent del darrere dels mateixos xiprers i entre els meus ulls que l’havien reconeguda, s’hi va establir un vincle, una mena solidaritat que va excloure definitivament la resta del món.
En aquest èxtasi d’atenció veia com la consciència em sortia del cos: fora d’ella, prop d’ella, en ella, amb la bossa blanca, amb la paraula Dia.
Un vector d’una expansió sorprenent de l’ànima, un camp de forces que em mantenia en tensió, en una participació activa i en plenitud.
En constatar que podia donar fe d’aquest intens mantenir els ulls en aquesta paraula voladora i en adonar-me de la fidelitat mentre la perseguia, endut per un entusiasme solidari amb aquestes lletres vermelles en suspensió, vaig percebre que era tot jo qui em precipitava en l’espai obert i qui transformava en una esfera animada la zona situada entre aquest Dia i el meu ull.
uauuuu, aixo si que es un regal! no m´extranya que la taula de l´imatge sigui una puntera de ferro de sabata, i l´armari un rellotge, simbols de la feina intença, de la vida plena. No estaría gens malament que veiessis l´espectacle de un dia de vent fort a la deixalleria......gracies Santi!
Ens apropem al llenguatge dels signes astrològics que marquen les grans festes, els grans retorns
Sense ells no hi hauria festes, només dates
L’astrologia considera els períodes de temps metahistòrics i té certes avantatges sobre la nostra manera de mesurar el temps on cada hora és igual a l’altra
Pren com a mesura el període de temps més gran que hi ha : el de la durada de l’univers
Qualsevol crònica terrestre troba aquí no només el seu origen sinó la seva mesura permanent
Alguna cosa que antigament era coneguda sembla retornar, doncs amb les auques astrològiques
Alguna cosa que se'ns fa visible temporalment i que es troba en el nostre inconscient col·lectiu com si fos arcans o símbols que es desvelen
Es dibuixen, per exemple, figures d’animals d’ençà que Moisès i Alexandre ens són descrits amb banyes, d’ençà que Crist diu «jo sóc l’anyell», d’ençà que el rei Ricard té el cor del lleó..
quaderns crema 
6 comentaris:
Bon dia, terra.rasq !
(Pensat en el fred, com quan vaig menjar sardines que també vaig pensar en tu)
Ei, vaig a fer una sortida d'impressora i, si els elements huracanats del despatx m'ho permeten, et dic alguna cosa
Gràcies
A les 5.55, "m'avorría" i vaig decidir no fer-ho, els pensaments em van portar a la cambra en que tot el que hi guardava, em demanava que ho destines per causes útils. Vaig decidir fer una estesa d'objectes al terra del cosat del contenidor d'aprop de casa. No van passar ni cinc minuts que tot alló va formar part de moments de felicitat per algú que d'allá estan,potser els colocará allí, al mitg o be en un reco. Quina revolució! m'havia alliberat.
Al dia% de l´Ametlla venen unes sardines de llauna picants que están de conya, sobretot perque l´oli, barrejat amb l´arros fet amb un bri de farigola, li dona un toc molt jamedinat a l´hora que força adria.
hem be el perfum de trasllats posant els cartells de "funciona" "no funciona", autentic reciclatge, jo ara practico alló del "sabio que atónito veía como otro recogía las hierbas que él tiraba, i més, potser algún día al pot surtin les diferentes vivendas que he tingut (no de totes hi han fotos) amb coses que s´han perdut i coses que han perdurat i coses que han aparegut. Gracies `per el coment, ah, la foto es bon comentari.
«El “Dia” damunt la pàgina va interrompre la lectura» no seria dir-ho tot...
Una tarda estava assegut al banc d’un parc llegint un llibre quan de sobte un cop de vent arremolinat va alçar una bossa de plàstic blanca amb la paraula Dia impresa en vermell i la va fer ballar davant dels meus ulls que, de manera progressiva, s’anaren embadalint captivats per la coreografia de l’espectacle: m’elevava per l’espai amb aquella bossa miraculosa com si tot el meu destí hagués quedat suspès en aquesta estructura flotant.
Literalment, podia dir que ara era fora de mi mateix. Les seves pròpies evolucions, depenien del fet d’estar embolicada amb la meva atenció que l’acompanyava en el vol.
Qualsevol altre pensament, qualsevol negligència en l’esperança, qualsevol tremolor dels meus ulls que l’escortaven en les tombarelles l’haurien condemnat a un fracàs prematur.
I seguia, seguia submergit en aquesta vetlla fervent fins que el vent la va fer desaparèixer darrere una tanca de xiprers quan, de sobte, l’atenció va quedar sostreta fora del cos d’aquesta ballarina blanca i vermella i em vingué la consciència de la solitud i de la pèrdua, com si aquest plàstic que s’havia elevat i la meva ànima formessin part d’una mateixa expedició.
La melancolia que va seguir a aquesta desaparició, però, fou aviat substituïda per noves esperances, per incitacions a menar noves temptatives de joc. Un joc que s’allargava incansablement: altres bosses al meu entorn, al parc, altres papers, altres fulles emprenien la mateixa dansa, un vol molt semblant.
Però no trigà gaire a aparèixer de nou amb un altre cop de vent del darrere dels mateixos xiprers i entre els meus ulls que l’havien reconeguda, s’hi va establir un vincle, una mena solidaritat que va excloure definitivament la resta del món.
En aquest èxtasi d’atenció veia com la consciència em sortia del cos: fora d’ella, prop d’ella, en ella, amb la bossa blanca, amb la paraula Dia.
Un vector d’una expansió sorprenent de l’ànima, un camp de forces que em mantenia en tensió, en una participació activa i en plenitud.
En constatar que podia donar fe d’aquest intens mantenir els ulls en aquesta paraula voladora i en adonar-me de la fidelitat mentre la perseguia, endut per un entusiasme solidari amb aquestes lletres vermelles en suspensió, vaig percebre que era tot jo qui em precipitava en l’espai obert i qui transformava en una esfera animada la zona situada entre aquest Dia i el meu ull.
uauuuu, aixo si que es un regal! no m´extranya que la taula de l´imatge sigui una puntera de ferro de sabata, i l´armari un rellotge, simbols de la feina intença, de la vida plena. No estaría gens malament que veiessis l´espectacle de un dia de vent fort a la deixalleria......gracies Santi!
Ens apropem al llenguatge dels signes astrològics que marquen les grans festes, els grans retorns
Sense ells no hi hauria festes, només dates
L’astrologia considera els períodes de temps metahistòrics i té certes avantatges sobre la nostra manera de mesurar el temps on cada hora és igual a l’altra
Pren com a mesura el període de temps més gran que hi ha : el de la durada de l’univers
Qualsevol crònica terrestre troba aquí no només el seu origen sinó la seva mesura permanent
Alguna cosa que antigament era coneguda sembla retornar, doncs amb les auques astrològiques
Alguna cosa que se'ns fa visible temporalment i que es troba en el nostre inconscient col·lectiu com si fos arcans o símbols que es desvelen
Es dibuixen, per exemple, figures d’animals d’ençà que Moisès i Alexandre ens són descrits amb banyes, d’ençà que Crist diu «jo sóc l’anyell», d’ençà que el rei Ricard té el cor del lleó..
Publica un comentari a l'entrada