Vet aquí que un dia, mentre dormia, algú va venir al seu somni, algú de bellesa gran, i li va dir:
«Pren una llanterna i posa-la en un vas de terrissa que la protegeixi dels vents; veuràs com d’aquesta manera t’il·luminarà fins i tot malgrat ella mateixa.
»Així és com podràs entrar a la cambra subterrània i cavar al seu centre fins a treure’n certa imatge modelada segons les regles de l’Art.
»Quan hagis tret aquesta imatge, els vents cessaran del tot i podràs cavar als quatre cantons d’on en treuràs la llum de la ciència i dels misteris de la creació, de les seves causes, dels seus origens i de les modalitats de les seves coses.»
Aleshores li va preguntar:
«I tu, però, qui ets?».
Ell va respondre:
«Jo sóc la teva naturalesa perfecta. A partir d’ara, si em vols veure, m’hauràs de cridar pel meu nom»
15 comentaris:
El món és rodó a l’entorn d'un ser-aquí rodó. Pells i horitzons mantenen allò que és viu en límits vius. En el contorn diví, pell i horitzó es tornen idèntics. En les nits calentes del ser, la vida individual se sent diluïda en mig de l’esfera vital. Així doncs, en cercles tan bons, el ser-aquí seria sempre un ser en el lloc oportú
Et creus creient – és a dir concedint a la fe pura el valor immunològic suprem: donadora de salut i de vida eterna
Sento un parlar que m’és desconegut: «Li he tret el pes de les espatlles, i els cabassos de les mans. Has cridat quan et veies oprimit, t’he salvat, t’he respost en el tro misteriós, t’he provat a les fonts de Meribà, t’he alimentat amb la flor del blat i amb la mel abundant de les roques.
Quant d'exili és capaç de suportar el ser humà, quan desarrelament per fer-se sabi ? – és a dir, resistent al destí. La desesperança el fa audaç
Em vaig fer una cabana allà on viuen els homes. No sento, però, ni la fressa dels seus cavalls ni la dels seus carros. Com pot ser, això? El cor distant crea soledat. Darrere la tanca de ponent, des d’on, lluny, es veuen els cims del sud, faig un pom amb crisantems. En vesprejar, l’aire de les muntanyes és deliciós. Els ocells s’empaiten els uns als altres. Tot això té un sentit pregon. Sempre, però, que vull parlar-ne, em manquen les paraules...
Tingueu en compte els afanys !
Hi havia nits que no descansava, que no entrava a la cambra fins que el nom
Quina alegria, aleshores
Ja posava els meus peus al seu llindar, com aquell dia quan em van dir «anem!»
I vaig alçar els ulls
Els meus ulls vaig alçar com els ulls de, finalment vaig alçar i d’on em vindrà el perfum, em preguntava
El perfum que des del cap escampa
S’escampa per la barba fins al coll tot al llarg dels vestits
El perfum que, recent com la rosada, tot ell escampa
Que senzillament, aleshores, l’heroi fictici es torna real i que alegrement, amb el mot just, mor el soldat si ha de morir o viu del sosteniment de la paraula fidel
Que tot allò que respira em semblava somniar els llavis plens de rialles la boca de crits de festa, em bullia, cent graus centígrads em bull la lloança als llavis, el tema, el desfici dels meus cants
Eu, canteu, vosaltres també, els que us quedeu !
Saludo a tots aquells que s’han embriagat i han embogit en el desig del món de la llum
En el seu amor apassionat per la majestat de la llum de les llums i que en els seus èxtasis s’han fet semblants als Set Molt Forts
El seu cas guarda una lliçó per a tots aquells que siguin capaços de comprendre
La poesia no és un gènere literari especialment noble
Més aviat el fet de poetitzar és una d’aquelles activitats humanes en les quals es posa en joc la veritat
D’aquí el seu veïnatge amb la filosofia o la mística
Aquesta proximitat permet que ambdós discursos llisquin plegats
Segueixo dient, doncs, que hi ha una hora plena de goig, una hora en la qual no em manca res. Allò que ens manca cantem o no tenir és el principi del desig i així les coses, només un enyor desmesurat, un dol sense límits, només la sinceritat més completa sota el cel podia aconseguir una joia més gran que la d’ells ( quan et preguntaran «—Quina és la càrrega?» els has de dir : «—Sou vosaltres la càrrega!» perquè càrrega ho serà per a cadascun la seva paraula ) o fer-me obrir la boca — n’exhali l’expressió, en reveli el so, res no s’amagui a la seva calor — o que se’m paralitzi la mà o que se m’encasti la llengua al paladar si mai deixava d’anomenar-te, paradís, d’evocar-te, per inspirar els meus cants. O salms , sí, només salms, per a desvetllar l’aurora !
El paradís — sota les seves màscares amoroses, cosmològiques, històriques, religioses — comporta abandonar tota possessió i, una de les expressions sense dubte més fortes es troba en el cant catorze d'un poema: «Amb tot el meu amor m’ofereixo en holocaust». La recompensa de la gràcia il·luminant no es fa esperar. Un sol error d’apreciació i seria el masoquisme místic, però no: el paradis en Dant és demostració i raó
Rao perduda de la poesia ?
Amb signes a fi que ni els eloqüents ni els retòrics ni els prolífics, amb signes molt críptics va dir d’amagat la frase coneguda, un memorial de sortida va dir, és una cosa santíssima el lampadari, és un estat perpetu les oliveres. Aquest és el pou, aquesta és la taula que hi ha al seu davant a aquest lloc li convé santedat aleshores cantà aquest càntic : brolla pou canteu-li que prínceps excavaren que notables van foradar!
ESTACIÓ D’ENLLAÇ
La meva no arribada a la ciutat de N.
ha tingut lloc puntualment.
Havies estat previngut
per una carta no enviada.
El tren ha entrat a l’andana número tres.
N’ha baixat un munt de gent.
Entre la multitud s’ha esmunyit vers la sortida
la manca de la meva persona.
Algunes dones m’han reemplaçat
atrafegadament
enmig del tràfec.
Cap a una, a corre-cuita, ha arribat
algú que no coneixia,
si bé ella l’ha conegut
tot seguit.
Tots dos han bescanviat
un petó no pas nostre,
durant el qual s’ha esfumat
no pas la meva maleta.
L’estació de la ciutat de N.
ha passat la prova
de l’existència objectiva.
El conjunt era al seu lloc.
Els detalls circulaven per les vies adients.
Fins s’ha acomplert
l’encontre convingut.
Més enllà de l’abast
de la nostra presència.
En el paradís perdut
de la versemblança.
En un altre lloc.
En un altre lloc.
Com sonen aquestes paraules!
Wislawa Szymborska
Un pou de joia
Es com una font.....(un altre anonim)
Més que res, és en previsió...
Si aquest agost-sense-vacances ha estat com ha estat, dilluns un té la sensació que serà la gran guerra que comença de nou
Per si un cas, per si calen els silencis ( si no calen, no ) divendres vaig pensar : els ho diré tot... per avançada... malgrat que --és més que probable-- m'haurà quedat més d'una cosa arreconada en algun pot qualsevol d'algun recó, el més fosc de la casa
(PS. Avui, excursió a Roda. Expressions per a tots de part d'ella)
Doncs es una previsio fantastica! Aqui hi ha materia per temps !!!
Publica un comentari a l'entrada