En aquest dia alegre de Reis, però de regust una mica trist per allò del sant-tornem-hi, hem rebut d'en Joan Ordi aquest text que us copio avui, millor que demà o demà passat, doncs potser ens pot ajudar a viure aquests últims dies de Nadal amb més optimisme filosòfic :)

En tornar de les vacances de Nadal, un professor de filosofia va reprendre les classes sense contemplacions intentant mostrar als alumnes que tota pregunta sempre pressuposa determinats implícits. Per exemple, si preguntem a un amic «Com et trobes?», podem pressuposar que fa mala cara. Un dels alumnes, però, no acabava d’entendre ni l’exemple ni què volia dir el professor. Com que demanava més explicacions, el professor li va contestar:

- Recordes la pregunta que ha fet la Mariona al començament de la classe?
- Quina?
- La que deia: «Per què després de les vacances sempre hem de tornar a classe?»
- Ah, sí.
- Doncs aquesta pregunta sembla descansar en l’implícit que l’esbarjo, el descans i el divertiment són fins per ells mateixos.

L’alumne encara va entendre menys aquest segon exemple de la teoria. Raó per la qual el professor va passar a citar Aristòtil, amb l’esperança que, amb una autoritat tan acreditada, el tema resultés decidit:

«La felicitat no està, doncs, en el divertiment. Seria realment absurd que el fi de l’home fos divertir-se, com si calgués passar tota la vida preocupat i patint molt per a esbargir-se. Tot ho elegim, per dir-ho així, amb vista a una altra cosa llevat de la felicitat, que és el fi últim. Per tant, afanyar-se i patir per divertir-se és una actitud nècia i molt infantil. En canvi, esbargir-se a fi d’afanyar-se més, com deia Anacarsis, sembla prou assenyat. El divertiment és una mena de repòs. Com que no podem treballar contínuament, ens cal reposar. Per tant, el repòs no és un fi, ja que reposem amb vista a l’activitat.»

Aristòtil, Ètica nicomaquea, 10,6

No cal dir que, a la Mariona, no li agradava Aristòtil i que l’altre estudiant va continuar tan perplex com abans.