cap d'any a Rasquera

Vem arribar a Rasquera a les quatre, quarts de cinc. El Pere ja ens esperava amb moltes ganes d'ensenyar-nos casa seva, el Telecentre, Miravet, el poble, l'església.. però, és clar, no hi podia haver temps per a tot.

Primer vem entrar al bar del Víctor que ens va invitar a un cafè; allà hi havia també en Bernat, l'alcalde, capficat en una partida de domino que estava jugant amb tres o quatre persones més. Diria que si no va ser més efusiu era perquè ells dos acabaven de tenir una petita discussió en la que el Pere li reclamava una major seguretat ciutadana.. Ja hi haurà oportunitat un altre dia..

Després vem arrencar la nostra Transporter empenyent-la (ahir tenia mal dia, la pobre), cosa que ens va donar oportunitat de conèixer dos rasquerencs més, amables i bons empenyedors. Vem anar cap al tros del Pere. Un lloc molt bonic rodejat de pins i oliveres, potser alguna alzina i murs de pedra seca d’aquells que separen els camps. Vem entrar a la rulot i vem poder veure els tresors que allí hi té: les dues pipes, els dos diccionaris, les fotos i els dibuixos més estimats, l’estufa de butà, el lot frontal i les espelmes, la ràdio “a manovella” i els carregadors solars. Una mica més amunt hi viuen uns quants gossos que, moltes nits, diu el Pere, no el deixen dormir amb els seus lladrucs i gemecs. Se sent per tot arreu la bona olor de la farigola i el romaní que allí abunden. Les pedres són de colors blancs, negres i ocres-taronja, com la terra, que a mi em recorden Coll de Jou; el cel és net i l'aire pur, sempre en moviment com si fossin els molins de vent que allí hi ha, i no a l’inrevés, els qui li donen vida.

De seguida vem tornar al poble per comprar el que faltava per al sopar. Quan vem haver acabat van arribar el Xevi i la Mª Carme. Vem fer plegats una visita al Telecentre. Vem veure moltes fotos que té guardades a l’ordinador principal: a destacar una col·lecció bonica de veritat, en blanc i negre, sobre la jove banda musical del poble (al “Pot” en podeu veure una mostra). Més tard vem poder “re-conèixer” alguns components de la banda. De tan en tant entraven alguns xiquets del poble demanant si era obert. –Que no teniu ordinador, a casa?, els vaig demanar a un grupet de tres noies. –Sí, però és que a casa no hi ha internet, van contestar. Vem veure la mica d’exposició de retrats que allí hi té muntada el Pere, i també un quadre amb el poema de la molsa i el de les xancletes, del Santi. Al sortir ja començava de fer-se fosc.

Ens vem arribar a la casa de l’Antonio, aquella que havia rehabilitat el Pere i que ara està apunt de ser ocupada per uns nous propietaris. Vem encendre foc a l’estufa i vem preparar el sopar de cap d’any: entrepà de pernil o de formatge, croquetes, espàrrecs amb maionesa, patates fregides i ous Kinder. Va haver-hi intercanvi de regals i molta estona per xerrar. Va ser una conversa animada i sincera. El Xevi va tocar la guitarra i el Pere el va acompanyar amb la harmònica. El Joan va explicar alguns acudits. Ens va venir a visitar el Joan, un amic del Pere, caçador, que ens va ensenyar un porc senglar mort, enorme, que acabava d’arreplegar a la carretera. Algú el devia atropellar i ell el va recollir. Feia fred gros: la llenya que havia de durar fins l’any vinent es va acabar abans d’hora, cosa que va forçar un canvi de plans: així com teníem intenció de fer nit allí, vem haver de preparar-nos per marxar després de les campanades. Els vidres dels cotxes havien acumulat una capa compacta de glaç.

Les campanades les vem sentir a la plaça del poble. Jo diria que no érem més de cent persones. Allí tothom es coneix i al Pere tothom li té confiança. Vem ser presentats a força coneguts. El rellotge del campanar de l’església de sant “Domingo”, com la gent del poble, no s’està de filigranes i va per feina: va fer les seves dotze campanades pelades, de les de veritat, sense quarts ni avisos i va donar l’any per estrenat. Una última salutació als de prop i vem marxar de pressa abans no ens ruixessin amb cava..

La sensació al tornar –li vaig dir al Pere després en un SMS – em recordava la que em va quedar de petit quan vaig llegir el conte de la venedora de llumins. Com ens necessitem els uns als altres..! Si jo, si nosaltres i vosaltres ens podem aportar un plus d’escalfor, Pere.. Crec que ahir era el que tots desitjàvem..