dimecres, 9 de gener del 2008
per si calen els silencis.. (i 11)
Amb signes a fi que ni els eloqüents ni els retòrics ni els prolífics, amb signes molt críptics va dir d’amagat la frase coneguda, un memorial de sortida va dir, és una cosa santíssima el lampadari, és un estat perpetu les oliveres. Aquest és el pou, aquesta és la taula que hi ha al seu davant a aquest lloc li convé santedat aleshores cantà aquest càntic : brolla pou canteu-li que prínceps excavaren que notables van foradar!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
El món, és cert, moltes vegades se'ns fa desabrigat i poc amic. Alguns hem trobat refugi en la companya (en el company), en la família, i alguns, també, més endins, en allò "a qui anirem, si tan sols tu tens paraules de vida eterna..": el pou, la taula..
M'hagués agradat veure més comentaris als teus "per si calen els silencis", Santi. Altres alternatives o maneres de manegar-nos-ho..
Potser és un silenci respectuós que lliga bé amb al mateix títol..
De tota manera, jo crec que bé li valdrien, a aquest conjunt d'escrits, un nou blog com els altres dos "mai donada per certa del tot" i "la commoció de la molsa"
Gràcies per fer-nos-ho arribar !
(i justament mentre escric això rebo avís d'una cosa que ens envia ni més ni menys que l'Oriol :)
Publica un comentari a l'entrada