Pensava en l’Ignasi i el Pitu

Pensava en l’Ignasi i el Pitu però he acabat per escriure a la Marta.

Podríem dir que les dones que han portat algú al món emmagatzemen arsenals sencers de força i d’energia interiors. Tenen una mena d’automatismes que es produeixen en una central d’energia física anomenada mare la qual acompleix una bona part del seu treball maternal en la perspectiva de no desvetllar cap dels desencadenants de les inhibicions adquirides.

Si no fos indecent d’interpretar podríem dir que el secret de l’èxit d’una bona mare consisteix a fer treballar sense parar la seva màquina maternal. Quan ho exerceix això, la mare es troba en suspensió per damunt dels mecanismes que fan que la seva situació sigui vivible: la persona mare, aleshores, és una superestructura en levitació per damunt de l’animal mare que ella mateixa també és.

Davant d’això, qui pot negar que ens trobem molt a prop del punt generatriu de la humanitat, i per tant de la possibilitat de demostrar la nostra gratitud envers els (nostres) portadors ?

Per la seva banda, també la mare, pròpiament, hi pren part en aquest dir gràcies quan assoleix el punt que ella enten com una sort: el fet de ser portadora d’una càrrega. Sap allò que els combatents coneixen d’ordinari: que és un privilegi tenir el dret de fer esforços.

Ja em sabreu perdonar, Pitu i Ignasi, però tot això, i desde molts punts de vista, també era molt visible – diàfan – allà dalt, aquell dia, a Sant Pau de la Guàrdia