Abans de marxar a la Índia, la MªCarme, a més de fer un testament esbojarrat per un cas de "incident" en l’aterratge de l’avió, també ens va deixar aquest full de ruta:
La fotografia és d'una il·lustració que vem retallar d'una revista que vem agafar en una d'aquelles anades a encendre espelmes. La tenim emmarcada a la cuina.
Felicitats, Mercè i Santi.
A ella, mare de consol i mare que ens porta el sol, li demanem avui especialment que li prepari un bon camí -ple de llum i escalforeta- al Pere.
3 comentaris:
Un altre...
...0 COMMENT !
Un altra entrada en la qual que no cal dir res...
No hi falta ni sobra ni un punt ni una coma i fins i tot té "pedra" en la seva darrera paraula
La imatge que has penjat, si mentalment (o cordialment) la situem en relació a una pedra, sembla intensificar-se en el seu sentit.
Com si ella—La-Més-Bella ho fós en relació—"gràcies a"—la pedra. Ella, la imatge, el consol, ¿per qui ho havia de ser sinó pels "totxos" que som?
Ella insisteix:
"Que no, que no, que no fugis d'estudi, que a la guitarra blava les coses són així... Que tu, Pedra, i Jo som una mateixa cosa, que tinc tanta necessitat jo de tu com tu de mi
Amb tot diuen que la pedra no s'ho acabava de creure, això.
Vet aquí, però, que una nit Ella se li va atansar en somnis i a cau d'orella li va dir:
És a causa de la teva naturalesa pesada (Lourde) que et costa de creure això. ¿Com vols que no hi sigui, jo amb tu?
Sense aquest vincle íntim, sense aquest pacte, tot la història de la salvació aniria en orris !
I diuen que la pedra en un recó del seu cor, per sempre ho va saber conservar present, això
Que tan importants eren l'un com l'altre, que es necessitaven, l'un a l'altre
Sinó, ja m'explicareu qui mira qui pot mirar amb tanta dolcesa la seva mirada sinó a una pedra ?
—Sí o sí ?
Bon dia !
-
Sí, i tant que sí !
"illos túos misericordes óculos ad nos converte"
Els relats de Lourdes i Fàtima tenen la virtut d'encomanar en qui els contempla l'aire, l'ambient, la olor d'aquesta relació maternal. Per dues vegades s'adreça La-Més-Bella, una a la Llúcia i una altra a la Jacinta (en el llibre de Barthas), amb una expressió com ara "això et preocupa, filla?", que dissipa el neguit amb la certesa de la seva companyia.
Endevinar en el teu comentari l'experiència d'aquest "vincle íntim" em porta aquell cant desbordat "et dóno gràcies, Pare, perquè has amagat.."
Dies de silenci, al blog...
"Alegreu-vos, Vos, més venerable que els querubins, incomparablement més gloriosa que els serafins Verge, mare de Déu, Maria..."
L’alegrar-se, aquesta remissió radical a un mateix...
L’alegria i allò de què tracta, allò que alegra, experimentat sempre allà on d’alguna manera ens haurà sortit a l’encontre la veritat...
Sense la ressonància constitutiva, sense la reminiscència de la lluna de mel del matí de la creació, és clar que no ens alegraríem si no tinguéssim un coneixement interior d’aquesta alegria, si no ens alegréssim !
Bon dia !
Publica un comentari a l'entrada