Aquí RàdioBertran

Aquí RàdioBertran. Emissora lliure del Principat. Emetem en periode proves

Benvolguts oïdors: avui la redacció de l’emissora té el plaer d’encetar una nova secció anomenada «Relats (o contes) de VilaBertran» arran d’un text que ens ha enviat un dels nostres oïdors. Escolteu

«Digueu-me Nathan. Sóc de Gaza. Després d’un temps d’adaptació (aprendre l’idioma, trobar col·locació, habituar-me als costums) una de les coses que més em va xocar de VilaBertran va ser el fet que tots els seus habitants es tracten entre ells com a cosins. En les converses, per exemple, és corrent sentir: «Tinc un cosí que..» o «Sí, es tracta del meu cosí que...» fins que un dia, lligant caps, vaig descobrir que el grau de parentesc que s’atribuïen no era real... almenys com l’entenem els de Gaza. Reconec que va ser una cosa que em va transbalsar durant molt de temps. No era veritat—no ho podia ser— que a la vila tothom fós cosí de tothom.

Recordo un dia que, intentant esbrinar les pregones raons d’aquest enigma per al qual no m’havien estat condedides llums, em vaig sorprendre a mi mateix rient d’un pensament que vaig tenir: «L’avantatge que tothom es digui cosí de tothom és que qualsevol pot dir per exemple: “El meu cosí l’alcalde...” i sentir-se important i molt satisfet després d’haver-ho dit...

Però no us explicaria això si no hagués estat per això que ara ve

Una vegada, els del mas on treballo, em van donar tres dies de festa i, obsessionat pel tema («Arreu d’aquest país la gent és cosina de tothom?») vaig voler visitar algun altre indret.

El poble que vaig triar tenia casino i al primer dia ja em vaig fer amb els que jugaven al dòmino i liaven picadura.

A mida que anava agafant confiança els explicava coses de Gaza fins que en un moment donat, per parlar d’algú de VilaBertran em vaig sorprendre a mi mateix dient: «El meu cosí, en Xavier, que és a la Índia...» i em vaig recordar de quan vaig fer-me a mi mateix aquell acudit de «El meu cosí l’alcalde»

Vaig notar el ressò fort que dins meu tenien les paraules «El meu cosí Xavier» i ho deia com si, efectivament, ho fós de cosí meu, i la cosciència d’aquest fet m’engrandia, em feia important, i em donava una seguretat que abans desconeixia, i l’èmfasi que vaig posar en les paraules que vaig dir a partir d’aleshores devia ser tant especial que vaig notar com tots van deixar el joc per venir a escoltar-me, bocabadats, amb les cigarretes penjant dels llavis, com els parlava dels meus cosins...

Ai coi, vailet, téns una família prou curiosa...i redena que sou molts !