«la neu poc ferma es neu molt bonica
queda a l´ánima
vist per sempre i no vist»
Abans no s'acabi de fondre la neu del tot, penjo aquesta fotografia d'un trocet de teulada de casa nostra que ja coneixeu. La fotu és feta el dissabte a migdia.
Els versos els va fer el Pere com a resposta de l'avís que li vaig enviar dient que nevava neu poc ferma que s'enduia la pluja. Després, a força d'insistir, vem tenir una de les nevades més estupendes que recordaran els nostres fills (ells encara no hi eren al 62..)
Per cert: a cal Manubens tots recordem una postal famosa que va enviar el Santi aquell any. Deia així: «fot un fred que pela i hi ha dos dits de neu !». Textual. Si de cas pot ser que encara no hi hagués l'espai abans del signe d'admiració
5 comentaris:
Ai, ai, ai, quin germá que tinc !:
Neu ferma !
Quin poema tant gran, fa arribar de cop totes les coses frágils i importants, vent, temperatura, mirada, tacte, uuufff.
Si, aixo es fer fotos.
"Tens un germà..." que sent alguna cosa que els grans mai no ens serà donada de sentir: "l'admiració pel gran" pel qui, en gairebé tot, ha precedit, ha obert camí, a recer del coneixement i l'experiència del qual, hom ha construït la seva vida.
Acostumen a dir: "No, si jo no sé res, si això ho vas dir tu" mentre nosaltres anem com la vaca de l'avi:
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el ferm posat d’altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l'esquellot, mentres pasturen l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se'n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.
ai, ai ai, quin germá gran que tinc, mes neu ferma !
Fa goig mirarla una estoneta cada dia.
Estic provant de posarla de fons de pantalla
Publica un comentari a l'entrada