Un dibuix de la Montse que va sortir al Cavall Fort número 513-514 del mes de Desembre del 1983. Feia temps que el buscava i no l'he trobat fins avui. Era un número doble, com cada Desembre, i dins hi havia un dossier dedicat a la neu. El dibuix, que a la fotu no es veu sencer, il·lustrava un conte curt ("conte anglès", deia) que us copio aquí:
«Vet aquí que un pobre rodamón, tot mal vestit i apedaçat, amb l’estómac mes buit que un sac de gemecs, anava un vespre seguint el seu camí, esperant trobar qui li dones un tros de pa, un tall de cansalada ¡ una poma per a la set, i que el deixés dormir a l’estable o al graner, perquè el fred es feia sentir de valent i se li ficava pels estrips de la roba fins al molí deis ossos. Fins que, ja negra nit, va arribar en una casa que h¡ havia en una cruïlla de camins. Era un hostal, amb una divisa de ferro forjat que deia "Hostal de Sant Jordi i el Drac".
El pobre home, afamat, cansat i enfredorit, no va dubtar a trucar amb el picaporta, que era de bronze molt lluent. I al cap d’una estona de picar es va obrir la porta i va sortir l’hostalera a veure qui hi havia. I quan es va adonar que no era sinó un pobre rodamón, tot espellifat, que no devia dur ni mig penic a la butxaca, i que li demanava si el podia acollir aquella nit, l’hostalera es va enfurismar de mala manera i va començar a cridar:
—No us en doneu vergonya, d’anar així pel món, i trucar a les cases de la gent de be en aquestes hores de la nit? Arri enllà, dropo de mala mena, gandul, aneu a dormir amb les guilles, que la purrialla com vos no hi ha de venir a fer res, a casa meva.
I li va tancar la porta pels nassos. Però el rodamón va tornar a trucar un altre cop, amb mes fúria que abans. Fins que es va tornar a obrir la porta i va aparèixer de nou l’hostalera, cridant com si fos esperitada:
—Vos, un altre cop, pocapena? Que no us he dit que no us hi volia, a casa? Què voleu, ara?
I el rodamón li va contestar, amb molta senzillesa:
—Amb vos ja hi he parlat abans; ara, m’agradaria parlar amb sant Jordi»
El text no diu qui l'ha preparat, però diria que se li nota aquella gràcia típica de l'Albert Jané
1 comentari:
Podria formar part del fòrum proposar per la Maite sobre l'humor
Podríem catalogar-lo com humor montblanquí, ja que és a Montblanc on diuen que hom pot parlar amb sant Jordi
El gran missatge: que és possible parlar-hi amb sant Jordi
La recomanació: no us desanimeu. Com sant Pau, no el trobareu si no és en forma d'un amic que us agafa per l'espatlla
Una felicitació molt cordial a l'arxiver que ha trobat aquest tresor entre els insondables arxius de Vilabertran
Parlant de tot: una felicitació també a l'arxivera major que ha trobat informació fefaent sobre l'existència al poble d'un acordió antiquíssim
Endavant !
Publica un comentari a l'entrada