Aquest mati estava disposat a tenir un bon dia.
Els divendres es l’última jornada a la deixalleria i ja nomes hem resta el dissabte a la tarda que, com a sou de vila, obro el telecentre.
En Bernat ha pujat a veure, controlar i reprogramar les feines de l’abocador.
M’ha felicitat per com esta la cosa.
Alegria.
Hem aprofitat per parlar del telecentre, de les aventures dels nanos a qui coneix un per un i que també jo vaig coneixent.
He decidit cel.lebrar.ho i, un passeig que amb poca gasolina m’agrada molt fer, es anar al pas de barca de Miravet.
A mes, el barquer es un bon conversador.
El riu, desprès del Cercs, estava calmat i tranquil, bonic i suggerent.
M’ha impressionat veure “llocs de pescador” com els de l’avi Domingo
P.S.: Ja procuraré no omplir mes el blog amb les meves fotos, ja ho faré al “pot”.
10 comentaris:
obro el blog i nomès veig les meves tonteries, passa algo a la familia ue jo no se?
Avui he escoltat la sarsuela Don Manolito, de Sorozabal, val la pena escoltar al bariton tenin en conte que si no m´equivoco va ser escrita el 43...
Sí, ja t'ho deia jo que passen coses misterioses..
Coi.. tot el dia pensant que havia de dir (aquí) dues coses:
La una: que si ho vols per deixar-ho tot junt, d'anar-ho penjant tot al pot, vale.. però que a mí ja de bon començament m'agradava la idea d'un blog abigarrat on hi capigués tot. M'agrada trobar els teus comentaris i les teves fotos aquí, però deu passar que tenim "coses" -misterioses- i rauxes, que fan que ara sigui l'un i després sigui un altre qui pren el relleu..
La dues (semblant a la una): tú també deus tenir, Pere, la sensació que tot aquell reguitzell de comentaris que va deixar el Santi abans d'nar a Cuba, es mereixía millor lloc. No podries afegir-ho, Santi a un dels dos blogs que vas preparar fa tant temps?. Si no, pensava que potser podriem anar copiant cada un dels comments esmentats en una entrada apart; potser així seria més fàcil de donar-los la atenció que no els hem pogut donar, potser perquè quan un es veu sobrepassat produeix una "total imposibilidad creativa" (com deien els Luthiers), o de resposta, baja..
A mi es que hem fa vergonya ser tot sol, de debo. En Santi ja ens ho va dir, ens va avisar de que estaria molt ocupat, i, a ell, que es tant acurat amb aquestes coses, li correspon ajuntarlas amb el diseny que consideri mes adient, lo seu es feina, treball poetic, i aixo es semblant a una destilacio, vol temps. precisament jo encara estic amb la commocio i els til.lers....i pensant ja que sento musica clasica, començar amb els salms que ell i tu tant heu estudiat. abraçada i graci3es per contestar.
Per cert, l´escrit sobre el diccionar d´inglez ha fet furor, ha impresionat molt, ja t´explicare com el vaig utilitzar.
Goita (guaita), estimat Mingu.
De una vegada per totes contesto aquesta quaestio que plurals vegades s´ha plantejat.
Jo penso que hi ha coses que ens afecten a tots, i coses que sont pures palles mentals.
Un blog "abigarrat" (molt bonica paraula), tambe m´agradaria a mi.
Pero jo faig una catarsi -el poeta es qui millor t-´ho explicaria- al dir les coses, les preciso, hi dono forma, i, un cop la tenen, semblen pensaments i s´acosten mes a conclusions de vida, a passos a seguir.
Nomes es un excercici personal.
Algunes sont molt aixelabrades, dignes de ser silenciades, no exportades, pero tambe necessaries i integrants de un proces.
Per aixo vui el meu blog.
Un veritable pot on fotrei tota la porqueria, tot l´esforç de una maleïda vida!, sense secrets, es a dir, una veritable reflexio.
Oi que m´entens?
N´estic fart de quedar be amb mi mateix i amb els altres, necessito rellegir, veure amb lletres i fotos cklares tots els momentas de mi mateix, i no se, no coneixo altre manera que verbalitzarlos.
Tu et pensas que es possible passar per la vida sense que realment, molt realment ens haguem conegut? haguem sabut o sapigut a qui realment estimavem?
Goita (guaita), estimat Mingu.
De una vegada per totes contesto aquesta quaestio que plurals vegades s´ha plantejat.
Jo penso que hi ha coses que ens afecten a tots, i coses que sont pures palles mentals.
Un blog "abigarrat" (molt bonica paraula), tambe m´agradaria a mi.
Pero jo faig una catarsi -el poeta es qui millor t-´ho explicaria- al dir les coses, les preciso, hi dono forma, i, un cop la tenen, semblen pensaments i s´acosten mes a conclusions de vida, a passos a seguir.
Nomes es un excercici personal.
Algunes sont molt aixelabrades, dignes de ser silenciades, no exportades, pero tambe necessaries i integrants de un proces.
Per aixo vui el meu blog.
Un veritable pot on fotrei tota la porqueria, tot l´esforç de una maleïda vida!, sense secrets, es a dir, una veritable reflexio.
Oi que m´entens?
N´estic fart de quedar be amb mi mateix i amb els altres, necessito rellegir, veure amb lletres i fotos cklares tots els momentas de mi mateix, i no se, no coneixo altre manera que verbalitzarlos.
Tu et pensas que es possible passar per la vida sense que realment, molt realment ens haguem conegut? haguem sabut o sapigut a qui realment estimavem?
Sí que t'entenc. Suposo que vols dir que va bé tenir un pot per deixar el que és mes personal. Com el jamedinat (hola, MªCarme)
Això que dius..
"Tu et pensas que es possible passar per la vida sense que realment, molt realment ens haguem conegut? haguem sabut o sapigut a qui realment estimavem?"
..és una gran veritat, una queixa encertada que em recorda allò de "Marta, Marta.. tu t'ocupes de moltes coses però una sola és la important, etc."
No puc expressar el que va passar dins la meva ànima :
Oh pont mòbil, oh barquer, oh furgoneta groga en el seu darrer viatge, oh ebre oh segre que confluireu aquell dia només per a nosaltres sota el castell, oh aquell viatge que ens va portar fins a l’ermita de sant Jordi, prop de Faió, oh que a prop de Rasquera, que a prop de Casp, i no ho sabérem, oh
(PS. El blog falla. No rebo les comunicacions !)
El blog falla, sí. El meu cap, sense haver-li ordenat, pobret, ell tot sol guarda el número de comments que hi havia i, quan canvia, se n'adona de seguida. Això sí: primer toca mirar el correu i després fer el recorregut pel/s blog/s. A la feina em faran fora..
Caram, caram....quins diàlegs més suculents a dos. Teniu un gran problema, veig. Un problema d'ubicació. És que no sabeu on heu nascut ?
Estàs "tonto", Pere, a mi ja m'estan bé les fotos en aquí.....Però tu sabràs...
i sobre lo de passar per la vida sense que l'altre sàpiga si és estimat o l'estimat pots ser tu doncs és molt fàcil: us assenteu i trenqueu una de les coses més difícils de trencar : dir el què és pensa i se sent a bocajarro...després et sents molt alliberat ! i ja t'has guanyat el cel. No cal ni que et toqui la loteria.
P.S.: Feia dies que no intervenia i volia dir una parida... per fer-me present...
Hola Maite. Quan temps que feia.. (porto una llibreta NEGRA on vaig apuntant quants dies fa que cadascú no intervé i, la xifre de dies que no deies res s'anava acostant a la de l'Uri -ja no diré a la de la Montse o e el Josep Mª)
No he captat allò de si no sabem on vem néixer..
Però igualment m'ha posat content la teva aparició "per fer-te present"
Publica un comentari a l'entrada