Quina alegria quan em van dir:
«Anem a la casa del Senyor !»
Ja han arribat els nostres peus
al teu llindar, Jerusalem.
«Anem a la casa del Senyor !»
Ja han arribat els nostres peus
al teu llindar, Jerusalem.
(...)
Augureu la pau a Jerusalem:
«Que visquin segurs els qui t'estimen !
Que sigui inviolable la pau dels teus murs,
la quietud dels teus merlets!»
«Que visquin segurs els qui t'estimen !
Que sigui inviolable la pau dels teus murs,
la quietud dels teus merlets!»
Per amor dels meus germans i els meus amics,
deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre teu !»
deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre teu !»
del Salm 122
1 comentari:
Sempre m'ha "tombat" aquest poema.
Té un començament com el dels gran relats ("Digueu-me Ismael!")
"Quina alegria"
Això deu voler dir que abans estava trist. Però diu més
"Quina alegria" + "quan em van dir: anem"
Quan em van dir és la causa de la meva alegria. Si no hi hagués hagut ningú no m'ho haguessin dit i seguiria en la tristesa de la depressió. La veritat, però, és que no em van dir una cosa qualsevol sinó que em van dir una paraula de moviment que va ressonar en mi com quan et donen un cop a l'espatlla-au-va.
L'anem, verb de moviment, i un nosaltres és el remei per la meva enfermetat.
Jo estava trist i ara ja no ho estic.
El gelocatil, aquí es diu : algú-que-m'ha-dit-anem
Publica un comentari a l'entrada