per si calien els silencis.. (9)

Segueixo dient, doncs, que hi ha una hora plena de goig, una hora en la qual no em manca res. Allò que ens manca cantem o no tenir és el principi del desig i així les coses, només un enyor desmesurat, un dol sense límits, només la sinceritat més completa sota el cel podia aconseguir una joia més gran que la d’ells ( quan et preguntaran «—Quina és la càrrega?» els has de dir : «—Sou vosaltres la càrrega!» perquè càrrega ho serà per a cadascun la seva paraula ) o fer-me obrir la boca — n’exhali l’expressió, en reveli el so, res no s’amagui a la seva calor — o que se’m paralitzi la mà o que se m’encasti la llengua al paladar si mai deixava d’anomenar-te, paradís, d’evocar-te, per inspirar els meus cants. O salms , sí, només salms, per a desvetllar l’aurora !