la plaça de l'església de Collpelat

«El noi donà una volta per la plaça, a poc a poc, amb les mans a la butxaca, i aviat es va aturar a prop d'on seien els de la colla.
En Pau va ser el primer de veure'l:
—Mireu, nois, tenim visita.
Els altres van mirar, encuriosits, el nouvingut.
—No és d'aquí —va dir la Teresa a la Rocío, en veu baixa.
—No... Si sembla un rodamón! Mira que mal vestit que va! —comentà l'altra noia.
En Cili no va trigar a alçar-se i es va adreçar al foraster:
—Hola!—va dir.
—Hola! —va fer l'altre.
—Què hi fas, per aquí?
—Mira, he arribat aquest matí.
—Amb la teva família?
—No. No tinc família.
—No?
—No.
Mentrestant, els altres també s'havien alçat i ara volta-ven el noi.
—I de què vius? —va preguntar la Ramoneta.
—Mira, si em donen feina, treballo i, si no, demano almoina.
—Pobret! —va fer la Teresa, fent el bot. Era una ànima tendra, la Teresa.
—Doncs, noi, t'ho deus passar força malament ! —comentà en Pau.
—A vegades sí i a vegades no —va dir el noi.
—I on dorms? —preguntà en Toni.
—Allà on puc.
Tots van restar silenciosos, sense saber què dir. Finalment, en Cili li preguntà:
—I avui, on penses dormir?
El noi, per tota resposta, va alçar les espatlles.
—I dinaràs? —preguntà la Ramoneta. El noi va fer el mateix gest.
Van quedar tots altra vegada en silenci, fins que en Cili, tot decidit, agafà el noi d'un braç i li va dir:
—Vine! Amb una mica de sort, avui menjaràs alguna cosa i dormiràs a aixopluc.
I se'l va endur carrer de l'Església avall.
—On el dus, Cili? —preguntaren els altres.
—A casa la vella Reveia. Molt serà que no tingui llàstima d'aquest pobre xicot!
Mentre la colla abandonava la plaça, al campanar de l'església van sonar dotze campanades.
Un dels vells s'alçà feixugament.
—És hora d'anar a la teca, nois!
—Sí —va dir un altre, aixecant-se també—. Avui la meva vella m'ha promès un plat de faves, d'aquells que es fan dir sí senyor !»

------

Fa tres dies -el 8 de desembre- va morir Sebastià Sorribas i d'aquí a onze dies -el 23 de desembre- farà dos-cents anys del naixement de Sant Antoni Maria Claret, collpelatencs -sallentins- tots dos.

El text és de "la Cinquena gràcia de Collpelat", i en el dibuix, de la plaça de l'església de Sallent, també els hi veiem a tots dos: el pare Claret a l'estàtua i en Sebastià -el Cili ?- parlant amb en Càndid el nouvingut («sí, em dic Càndid -i després d'uns pausa afegí somrient-: Us asseguro que jo no en tinc cap culpa !»)