Després del nou incendi entre Cardona i Súria, quina sorpresa agradable la pluja d'aquest matí. La commoció d'aquests boscos mentre durava la pluja, a què podriem comparar-la? (que bonic el text del Santi!)
Quantes vegades, també en les nostres vides, un ajut del cel ho simplifica tot.
25 comentaris:
SABIES QUE DE L'ARC DE SANT MARTÍ VA NEIXER LA PALETA DELS PINTORS!...ES MENTIDA! LA VERITAT ES QUE SON LES PINTURES DELS ANGELETS ARTISTES!...POTSER TAMBE ES MENTIDA.... ES LA XISPA DEL ELECTRICISTA DEL CEL!...POTSER TAMBE ES MENTIDA!!!....
És fascinant. Ens posa en relació amb el més enllà. Com quan menges una fruita i et fa pensar en Déu creador. De fet, a la Bíblia és considerat símbol de reconciliació al relat de l'arca de Noè. La veritat és que quan he dit que en les nostres vides un ajut del cel ho sinplifica tot, estava pensant en el sagrament de la reconciliació.
Aquesta pluja ¿ era la mateixa que la de Gedeó ?
No crec que fos ben bé la mateixa. En el relat de Gedeó, tan pintoresc i bonic, la pluja o la rosada son el signe que Gedeó demana per ésser confirmat en la seva missió. Jo no m'he atrevit a tant. Tan sols he constatat com a vegades ens escarrassem amb tots els mitjans que tenim al nostre abast per aconseguir una cosa -diuen que és el que hem de fer-, i de cop i volta tot es resol molt mes senzillament del que esperàvem després d'haver posat la confiança en Déu. Això queda molt ben expressat en la pel·lícula de dibuixos "el Príncep d'Egipte", de Moisès, que us aconsello vegeu si no la heu vist encara. És també el que diu la lletra del tema principal de la mateixa película, "When you belive":
"miracles tu tindràs
si creus amb fe"
amb una música que fa esborronar (canten la cançó Whitney Houston i Mariah Carey).
Si de cas, he trobat una cita del llibre del Siràcida (Sir 35, 26) que sembla ben bé feta a mida:
"La misericòrdia de Déu en temps de tribulació és tan oportuna com els núvols de pluja en temps de secada."
I una altra del llibre de Job, quan l'autor li fa dir a Déu, renyant Job després que es queixa de la poca consideració que ha tingut amb ell:
"¿Qui és el pare de la pluja?
¿Qui engendra la rosada?
¿De quin ventre surt el glaç?
¿Qui infanta les gebrades?"
El pobre Job, tan fart dels nostres consells, lloat per Déu després d'haver reconegut "que tu ho pots tot, que no t'és impossible cap projecte"
"Era massa evident la pluja. La pluja que a mi venia mentre pensava en tu, Marina, la teva guarició, l’amable metge de la pluja, Déu meu, si jo podia donar-te aquesta rara flor, la meva bogeria" va escriure en Santi a "Per fi..." quan Marina Curià era tractada amb quimioterapia.
Una altra mena de pluja, aquesta, encara.
No estic segur de si ets la Mima; dijous vaig pensar que eres la Montse i avui, vés a saber qui ets..
Tampoc estic segur del significat del text del Santi (li agrada jugar a cuca-amagar amb qui el llegeix). Diria que la seva bogeria, el seu desig, seria obtenir el retorn de la salut de la Marina.
No sé què donaríem cadascú de nosaltres per alleugerir els dies dolents del Nasi i el Pitu. No dic ja la guarició. No ho dic, però és el que volem, el que desitgem i demanem amb confiança, sense desesperació. Déu es pare i vol el nostre bé; ell sap què ens convé. És per això que parlem tant de pregària i de Bíblies, MªCarme, i m'adono que ens passem i fem el ridícul i ens posem pesats. Però és ara que hauríem de saber trobar el sentit que en tot això hi ha. Un sentit que em nego a dir que no hi és. “L’expressió «l’Ull no ho ha vist» pot ser comuna entre els cecs, però no consentirem que la Revelació s’aturi per tesis com aquesta”, com diu el til•ler, tan avorrit, ell..
Por lo demàs, a Dios rogando y con el mazo dando. I visca San Fermín!, sí senyor!!
No sé en quina pregària vaig llegir això: "Doneu-nos el do de les llàgrimes".
A banda d'assabentar-nos que en algun lloc hi ha algú que considera les llàgrimes com un do, em pregunto si d'això no en podríem dir pluja, també
DE RIDICUL JO NO TE DIT RES!!!!
NOMES DEMANO PER EL BE DE TOTS PARAULES MES "LLANERES" A TOTS ENS AGRADA ENTENDRE I ARRIVAR A LO QUE LLEGIM!
És veritat que no has dit res de "ridícul". Era una manera, equivocada, de descriure aquesta "pluja" de "blogs", "posts" i "comments" -estem en una entrada que es diu "pluja del cel" i, si no he perdut el compte, aquesta és la quarta accepció, el quart significat que li donem a la paraula "pluja"- que de tan gran com és en podriem dir "pedregada" millor que "pluja". Aquest és el ridícul a que em refereixo, i tú ets la primera a fer el "ridícul" aquest. Un ridícul benintencionat, simpàtic i lleuger el teu, potser més dens el del Santi.. però ben rebut, això és segur, per tots. Res de ridícul, doncs: ho retiro!
LLANERES: Aquí m'agradaria enganxar una fotu, preciosa, d'unes ovelles "llaneres" de veritat que vam fotografiar l'any passat en una de les excursions que vem fer a Tramacastilla. La deixo per al parecarbasser. En canvi, no em sé estar de copiar-te aquest conte, també jueu, que em va agradar molt. El vaig trobar al primer llibre d'informàtica que vaig llegir: "La Máquina Analítica" de Jeremy Bernstein. És una historieta que li agradava de fer servir al físic Neils Bohr. Diu així:
"En un poble aïllat hi havia una petita comunitat jueva. Una vegada, un rabí famós va anar a la ciutat del costat per parlar i, com que la gent del poble estava ansiosa d'aprendre el que el gran mestre havia de dir, van enviar-hi un jove per que l'escoltés.
Quan el jove va tornar, va dir: el rabbí va parlar tres vegades. El primer discurs fou brillant; senzill i clar. Vaig entendre cada paraula. El segon encara va ser millor; profund i subtil. No hi vaig entendre gaire, però el rabí ho entenia tot. El tercer fou, amb molt, el millor; una experiència gran e inoblidable. No vaig entendre res i fins i tot el mateix rabí no ho entenia massa"
Això per dir que, a vegades, pot costar d’entendre el llenguatge poètic del Santi, o fins i tot ens podem quedar “in albis” en algun text. Però no crec que això pugui ser, de cap de les maneres, motiu suficient per demanar-li un canvi en la seva manera d'escriure. A més que podríem fer malbé la gallina dels ous d’or, no val més val fer com el jove del conte?: gaudir d’allò que entenem i fer-ho servir per saber que allò que no entenem és, ha de ser.. encara millor!! :))
SI! JAJAJA JA PARLAREM DE TOT AIXO!!! JAJAJAJA ES BROMA!!!!!
Ahir, a la gespa del Teatre Nacional. A les cinc de la tarda. No hi havia ningú. Al cap d'una estona va venir una mare i dos fills de menys de dos anys i es va posar a jugar amb ells a l'extrem oposat d'on jo era. Un d'ells, en direm "l'aventurer", sempre se li escapava. En una d'aquestes aventures va travessar tota la gespa immensa (imaginem-la vista pels seus ulls) fins arribar a tocar de mi. La mare va venir corrents deixant l'altre nen plorant desconsoladament i, quan va ser prop de l'aventurer va fer sentir la seva veu: ""—Pablo, vuelve!"
Aquí el mot clau és Pau. Torna!
Com també d'aquesta Pluja del Cel són mots clau les paraules Pitu i Ignasi. Això és clar
Com dues coordenades fixen un punt geogràfic, les dues referències que has donat, Santi, de seguida m’han fet recordar aquell text de sant Pau que, sobretot en èpoques difícils –com tots hem tingut alguna vegada-, em ve a la memòria:
"Ens veiem oprimits pertot arreu, però no esclafats; sense camins a seguir, però no sense sortida; perseguits, però no atrapats; tirats per terra, però no abatuts; sempre portem en el nostre cos els senyals de l'agonia de Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida. (...) D'aquesta manera, la mort continua la seva obra en nosaltres, i la vida, en vosaltres." (2Co, 4, 7-10)
La MªCarme, el Xevi, la Isabel i jo i alguns dels nostres fills, vem anar a sopar amb el Pitu i la Carmen abans d’ahir. Té dies dolents i per això ni escriu al blog. Mentre estàvem amb ells, parlant i fent broma amb un aparell que s’havia comprat per mirar de distreure el mal continu que li fan els ossos, vaig sentir-me (encara m’hi sento ara) envoltat per un sentiment –perdona Pitu- una mica sagrat. Aquest teu mal d’ossos és com olor d’encens (Forja, 791).
I això no treu que, de bona gana, si poguéssim, els hi fotríem una bona patada als teus mals i als del Nasi, que els engegués a fer punyetes amb encensari i tot ..
Josep Mª, Maite, Montse i Oriol: M’agradaria suggerir-vos -si no ho heu fet ja- de parlar amb la vostra mare sobre la conveniència de trobar -si no la teniu ja- una persona que podés acompanyar l’Ignasi des del punt de vista –no sé com dir-ho- de la preparació de l’ànima. Un sacerdot amb el que podés parlar confiadament i, si volés -gairebé és el mateix- podés confessar. Crec de veritat que en moments així una ajuda d’aquesta mena s’agraeix més que cap altra cosa. Tu què hi dius, Pitu?
Ell diu que n'està segur. Absolutament. I ho diu amb un to convincent del tot. Sap de què parla. La cosa és la més evident de totes les seves coses. Amb tot, per creure'l, nosaltres primer volem veure la "grandesa" d'aquestes seves coses. Mesurar-les. Com en són de grans. Si d'aquí al barri del Carmel o més, o si són més altes que les torres de la Sagrada Família o més poderoses que els més poderosos.
En un primer nivell ens parla de coses seves que històricament són comprobables: la tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill o l'espasa. Déu n'hi do
Però en segon lloc parla d'unes coses que ja no són tan clares, potser per massa abstractes o massa grans: ni la mort, ni la vida, ni els àngels, ni els principats, ni el present, ni el futur, ni els poders, ni les altituds, ni les profonditats, i aquí també hem de creure que parla de coses que coneix bé, no de metàfores o de figuracions ja que sinó li diríem mentider.
Tant de la primera com de la segona sèrie de coses ell diu que elles mai no podran separar-nos-En
Encara ara recordo el gran estremiment d'una vegada quan, mig d'amagat de tothom, copiava a llapis aquest troç de Romans, 8 i se'm feia evident quina era aquesta cosa més gran que totes les altres i que, per seguir creient en les seves paraules, fins els àngels havien provat de separar-lo (o entraven en aquesta possibilitat).
Ell diu: —¿Qui ens podrà separar de l'amor de Déu?
Ell diu: —¿Què direm, doncs, després d'això? Si Déu està (tan intimament implicat) amb nosaltres, qui estarà contra nosaltres?
"Abundando en lo dicho", em sembla que val la pena copiar aquesta altra manera que vas fer servir fa dies per a dir el mateix. Em sembla més amanida i fresca (enciam, tomàquets, cebes, olives, oli -va car.. va car...- vinagre i sal)
Què direm, doncs, davant d'això?
Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?
Ell,
Ell que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com
com no ens ho donarà tot juntament amb ell?
Qui
qui s'alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos?
Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres?
Qui
Qui
Qui ens separarà de l'amor de Crist?
—I doncs, qui?
¿La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta?
(Pau sabia de què parlava)
com diu l'Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar.
Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima.
N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat
(hem quedat que Pau sabia de què parlava)
no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.
Ni mai ni res
-----
Romans vuit. Recordo l’estremiment de quan ho vaig llegir.
Molt poc a poc, d’amagat, com qui fa una malifeta, ho vaig copiar a un full que vaig plegar i que sempre porto a sobre, a la butxaca de la camisa, a la banda del cor
Sí, tens raó. Em faig vell i em repeteixo.
Per a la col·lecció de pluges. La pluja considerada com un oli. Quan era jove vaig escriure això que segueix, imaginant l'encontre d'un general que anava a veure un asceta per demanar-li consell
«—Digues, tu que vas anunciar una secada i que vas anar a viure al torrent i et va acollir una vídua i li vas ressuscitar el nen i que ara vius en una cova, digues.
—L’oli perfumat desitja, l’oli perfumat, l’enemic, que des del cap escampa per la barba escampa fins al coll dels vestits com la rosada que ve i escampa per les muntanyes això vostre busca l’enemic de vós, general»
No és una repetició, no, i si de cas ho és, la repetició la vaig fer jo perquè em va semblar interessant poder tenir les dues versions.
Aquesta pluja considerada com un oli, o aquest oli considerat com una pluja s'assembla molt a la que en vas dir "pluja de Gedeó". El mateix text ja ho dóna a entendre.
Gedeó sent la crida de Déu i demana dues vegades una prova (en forma de rosada) que li serveixi de confirmació de que allò que ha sentit prové realment de Déu. Podriem dir que és una pluja "a petició pròpia".
La "pluja d'oli" amb la que Elies i després Eliseu, el seu deixeble fidel, ungeixen -per encàrrec de Déu- els reis d'Israel, no és a petició pròpia sinó que els cau a sobre inesperadament i s'han d'espavilar per respondre de la millor manera que puguin. Com quan som "ungits" amb un problema familiar o amb una malaltia.
Tan si es tracta d'un tipus de pluja com de l'altra, ahir el Pitu ens proposava una actitud: CAL OMPLIRLA DE SENTIT PER EVITAR LA RUTINA I FER-LA BRILLAR...
Tenen sentit aquestes plujes? Son vingudes del Cel? Podem tenir una certesa? Haurem de demanar, com Gedeó, una rosada que confirmi la nostra unció?
Això em fa pensar en el comment de la Mima quan parla dels nens... i no ho dic només per allò que ella diu sinó també pels comentaris que fa la Mercè dels seus cangurs.
Alguna vegada li he dit que d'allò que es tracta no és tant de la veritat sinó de la confirmació de la veritat.
Li dic que en certa manera ara té la possibilitat de confirmar tot allò que també li esdevingué però que va passar d'una manera tan forta que no ens en vàrem enterar. L'àngel que ara veu en els nens dels quals té cura també hi era (també hi és) en la Marta, en la Núria.
El tiet de Manresa li agradava de dir-li a la Marta: "ai, l'angelet"...
Angeleta
Deu ser per això que un d'ells dos (no sé si Elies o Eliseu) en demana una "doble porció" d'això...
"Doble porció" del seu esperit profètic li demana Eliseu a Elies, el mestre estimat, abans no sigui endut del seu costat.
La paraula "profeta" diuen que ve del grec i que vol dir "el que parla en nom d'altri". Déu comunica al profeta allò que ha de transmetre als del seu poble.
Tampoc deu ser lluny de voler dir una cosa com "pro-fe", "esforçat en la fe". És veritat que n'hauriem de demanar dues tasses d'això. Com som d'afeccionats al dubte!. D'allò de Pilat: "i la veritat, què és?..", com n'abusem!
I amb l'edat que ja anem tenint, aniria sent hora d'estar, com tu dius, Santi, més per la "confirmació de la veritat", que per la "veritat" (la seva recerca). Com en la paràbola de la carbassa de mossèn Escós, no és cert que un moment o altre ja l'havíem vist la llum de l'espelma? I ens fem el ronso. Moltes vegades, ara mateix, no tocava dur a la pràctica allò que havíem dit que crèiem?
Diu sant Pau que d'entre la fe, l'esperança i la caritat, la més excel·lent és la caritat, doncs és la única de les tres que perdurarà. En l'altra vida, queda buit de sentit "creure" o "esperar" en Allò que ja veus. Però això també vol dir que és ara l'hora de la fè. És ara el moment adequat de l'esperança. És ara quan hauriem de "OMPLIR DE SENTIT I FER BRILLAR" la nostra vida pobre -penso en les llargues hores de la mare, a la Residència, fent "brillar" el seu somriure, o amb les coses tan encertades que deia la Mima de "l'àngel" dels nostres nens, o amb..-
Per començar els actes de celebració de l’entrega de l’Òscar, unes paraules de Hölderlin al poema La Festa de la Pau
“Desde que som diàleg, tot i que aviat serem cant” diu, i jo em pregunto com s’hi va a aquí, a aquest lloc de sentit: “ein Rätsel ist Reinentspringennes” un enigma és tot allò que és pur
Hom hi arriba instal·lant en el seu lloc bens superiors la naturalesa ideal dels quals permet un repartiment ilimitat i l’absència de qualsevol propietat privada provocadora. La respiració que permet aquesta elevació del desig (Escola del Just Desig) fa viure fins als nostres dies tot allò que encara té a veure amb l’espiritualitat.
Com a cloenda de festa, unes paraules manllevades a una carta de molt alt to, en forma de poema
tots tenim esperança / bons companys / aprenc de tot / coses molt boniques / molta alegria / t´han regalat —danke— una vida de privilegi / una pedreta del camí / sóc molt a terra / no defallim i mantinc la curiositat / m’impressionen molt els grans misteris —Rätzel— / m´admiro / no-fallo-mai-no-tinc-mai-cap-excusa-per-fer-la-feina
Paraules plenes de sentit i il·luminadores
Una carta gran
Molt
Per acabar-ho de rematar, potser aniria bé, a manera de pregària interior de cadascú, pronunciar amb el pensament aquelles paraules d'Elies: "..que no soc millor que els meus pares", dites en reconeixement a la Mercè i el Carles, la Tere i el Jordi, la Pepis iel Jaume, la Carmeta i el Pepet.
Avui, 20 de Juliol, festa de sant Elies, profeta.
Relat d'allò que tal vegada s'esdevingué entre dos amics els noms dels quals eren Elies i Eliseu
Diuen que Eliseu va anar a deixar els bous
—Vés i torna que ja veus, li va dir Elies
—No et deixaré va contestar Eliseu. Tres vegades. I també: Una dobla porció demano
Elies: —Demanes una cosa difícil
Quan Elies, però, va marxar no es va poder estar de cridar amb desesperació: "Pare meu, pare meu, carro d'Israel i el seu conductor"
Desconsolat i de ràbia va esquinzar el seu vestit
"—On és, on és?" fora de si i amb gemecs insuportables, diuen encara ara, que preguntava a crits ¿on és?
I el cas d’aquests dos amics d’abans, em porta a parlar del moviment sinèrgic que els mou a trobar-se.
Un va a trobar-se amb l’altre. Un és (se sap) acollit (del tot i tal com ell sigui) per qui l’acull (que, entre d’altres virtuts té la de saber el nom: “—Ei, tu, psst, sí, tu, Eliseu”) i això s’esdevé e x a c t a m e n t igual per l'un i per l’altre.
I les paraules que aquesta vegada m’havien esperonat a pensar-hi (o després del que portem dit potser seria millor dir: a retornar-hi o a tornar-hi a tornar) eren “agréante et agrée”, que jo em vaig imaginar que volien dir “agraïnt i agraïda” o “agradant i agradada”, però no.
Quan vaig consultar el diccionari vaig veure que agréer vol dir acceptar.
Ara, sí.
Ara, si algú m’ho demanava, ja podria traduir amb coneixement de causa el vers del poema que vaig llegir i que diu:
“O âme pacifiée, retourne a ton Seigneur, agréante et agrée”
L’Ànima que té un Hoste
Rares vegades viatja lluny —
La divina Companyia a Casa —
Anul·la aquesta necessitat —
A més, la cortesia prohibeix
Que l’Amfitrió se’n vagi quan
A Ell el visita
L’Emperador dels Homes
Emily D.
Potser, abans que el públic -no crec que en quedi- comenci, com tu dius, a tirar tomàquets, podria anar bé copiar aquestes paraules del pròleg del llibre "Reflexions d'un monjo", d'Agustí Altisent:
"Diuen que algú li va preguntar -a Joan Maria Vianney- si era veritat que ell vivia sempre immers en els misteris divins i va contestar: «Ah! ¿Però existeix una altra cosa a banda dels misteris divins?» Una interpretació superficial d'aquesta resposta podria ser que el rector d'Ars vivia fora del món, immers en la Santíssima Trinitat. La meva interpretació personal és que tot és un misteri diví, des d'una paraula de Jesucrist fins al somriure d'un nen, un bri de gespa, les galàxies i la flauta màgica."
DE L'ARC DE SANT MARTÍ
—de compartir la capa—
VA NEIXER LA PALETA DELS PINTORS!
—Guti, 600 i Fabra—
ES MENTIDA! LA VERITAT ES QUE SÓN LES PINTURES DELS ANGELETS ARTISTES!...
—La moto atrapada en ple vol, la nena verda—
POTSER TAMBE ÉS MENTIDA....
ÉS LA XISPA DE L'ELECTRICISTA DEL CEL!...
POTSER TAMBE ÉS una MENTIDA mai donada per certa del tot
Publica un comentari a l'entrada