Al full diocessà, aquell que donen a missa, una vegada al mes, hi havia un article petit d'un monjo que potser coneixeu: el pare Agustí Altissent, monjo de Poblet. Va morir fa poc. Aquells articles -en va escriure molts altres en alguns diaris- m'agradaven i, buscant per internet, he arribat a conèixer aquest llibre que recull una selecció que ell mateix va preparar dels articles que li semblaven més interessants. Si us interessa, el podeu demanar clicant aquí: Reflexions d'un monjo, el preu és de 17 € + despeses de transport (SEUR), el pagament amb tarja VISA o similar
5 comentaris:
Al sortir de casa cap a la botiga, he pensat que potser era difícil que ningú es decidís a comprar un llibre sense haver vist ni tan sols què o com escriu l'autor. Per això he agafat de pressa i corrents un Full Diocesà i, així que he arribat a la botiga he posat a proba el programa OCR de l'escàner per veure si era possible deixar-vos-el caure, com a mostra, en cinc minuts.
Com no sol passar amb la informàtica, aquesta vegada la cosa ha funcionat a la primera. Aquí teniu un article d'Agustí Altisent, publicat al Full Diocesà (Vic i Solsona) del 28 de Juliol del 2002:
AMANIDA
«No sé quines possibilitats té un seglar que viu en un poble o en una ciutat d’aplicar a la seva conducta diària una pràctica senzilla que a mi, vivint a Poblet, em va molt be. Consisteix que, quan camino pels corredors, patis i claustres del monestir per anar a l’església, tornar a la cel·la, fer cap a la cambra de treball o el que sigui, vaig mirant a terra xiuxiuejant amb calma: "Jesús, fill de David, tingueu pietat". Ordinàriament, no demano pietat per a mi, o per ais països en guerra o els pobles amb fam, o amb cap intenció concreta. Ho dic de manera general, sense puntualitzar, amb confiança i serenitat. Déu sap molt millor que jo de qui s’ha d’apiadar i, d’altra banda, per a fer-ho, no necessita que jo li ho expliqui. Es tracta simplement d’estar amb ell, de comunicar-m’hi. Això arriba a fer un actitud o estat d’ànim.
Fer això quan vaig d’un lloc a l’altre, es a dir, en els moments de trànsit i a banda de les hores de pregària comunitària en veu alta a l’església, sembla que aquesta comunió amb Déu penetri tota la resta del dia. Em dona una actitud d’ànima permanent. I penso que Déu ho vol. Aquesta pràctica senzilla sembla que amaneixi tot el dia i totes les coses que faig. M’ho represento com quan un posa oli, vinagre i sal a un plat de tomàquet i enciam. El dia resulta amanit i tot sembla que llisqui millor. Déu haver-hi¡ molta gent que fa això. Jo ho apunto per si algú que no ho fa s’hi apunta»
CY EST POURTRAICTE MADAME STE URSULE ET LES UNZE MILLE VIERGES
Úrsula, al seu jardí, va trobar
Un llit de rabes.
Es va agenollar a terra
I els recollí,
Amb flors al seu voltant,
Blaves, daurades, roses, verdes.
Es va vestir amb brocats d’or i vermells
I va fer una ofrena a l’herba
De rabes i flors.
Va dir: “Estimat meu,
A l’altar
He posat margarides
I mimoses
I roses
Fràgils com la neu d’abril;
Aquí, però —va dir—,
On ningú ho veu,
Faig una ofrena, a l’herba,
De rabes i flors”.
Després va plorar
Perquè temia que el Senyor no ho acceptaria.
El bon Senyor en el seu jardí buscaria
Fullatge nou i tints ombrívols,
I aquestes coses eren tot el seu pensament.
Ell va sentir aquest baix acord d’ella,
Que era meitat pregària i meitat cançoneta,
I va tenir un tremolor lleu
Que no era amor diví
Ni pietat.
Això no es troba escrit
En cap llibre
És de Wallace Stevens, el mateix de les merles d'en Pere.
Dedicat a la Maria Carme i a en Mingu, mantenidors d'aquest blog i, potser, els seus únics lectors. "Aquí on ningú ho veu" diu el poema. "Ara que ningú em sent" diu un monjo de Poblet amb paraules d'un peregrí rus
GRÀCIES!
MES QUE MANTENIDORS JO DIRIA MALALT'S DE BLOG'S!!! I NO CREC QUE SIGUEM ELS ÚNICS LECTORS! PUES REDERA D'AQUEST VERD FONS VEIC OMBRES A'BERTRANADES!!!!
ja perdonareu les faltes d'ortografía pero fa poc que visc aqui aquesta terra!
benvinguda entre els perduts !
Publica un comentari a l'entrada