I fins aquí algunes breus pinzellades. Les fotos us donaran més informació de la alegria -alhora que serietat- de la festa....... Tot és possible amb les cosines Betran. De la A a la Zeta elles també saben allò de que El tema és el llenguatge....i escriuen una història sense deixar-se cap lletra de l'abecedari català...i si cal indú....som nosaltres les il·lustres il·lustrades Bertran.... Gràcies i esperem comptar aviat amb tots i totes... Us hi voleu apuntar ???? Nosaltres us hi volem.....Petons
Maite.
2 comentaris:
Crec recordar que algú va parlar aquí de Ramon Muntaner, el de les Cròniques, aquell que amb la seva paraula i amb l'ajut del rei Jaume, podríem dir que és l'inventor d'això que hem convingut a dir-ne Catalunya.
Era de Vilabertran (no sé si el Vilabertran de les Cintes)
Això ho dic perquè aquesta crònica ( tot i desordenada o, millor dit, de cap per avall ) és magnífica i molt digna d'aquest il·lustre avantpassat nostre ( i potser, també, cosí com ho fou Colom )
Endavant !
Ahir ens llegien a missa allò que va escriure sant Pau:
«..ara us vull mostrar un camí incomparablement més alt.
Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria»
En el text aquest de sant Pau (ICo XIII, 1-3), tan conegut, ell parla de què no és l’amor i després descriu com hauria de ser (ICo XIII, 4-13), però enlloc diu què cosa és l’amor –o, en termes més de catecisme, la “caritat”, virtut teologal..
Hi ha qui defineix aquesta virtut d’una manera que a mi em sembla que l'encerta del tot:
«la caritat és conviure amb l'altre, descobrir i venerar la imatge de Déu que hi ha en l'altre»
He intentat fer l’exercici –ben absurd, per altra banda, doncs deu ser un d’aquells peixos filosòfics que es mosseguen la cua-, he fet l’exercici, deia, d’intentar canviar la paraula “Déu” per una paraula que en traduís el sentit -la sensació, millor dit..- a qui no la conegués, i m’ha semblat que potser es podria substituir “Déu” per “l'Home”, o “la dignitat”. Però pel meu gust, si de cas, ho substituiria per "la grandesa i l'indigència". La cosa quedaria així:
«la caritat és conviure amb l'altre, descobrir i venerar la grandesa i la indigència que hi ha en l'altre»
(Hi ha un llibret que recull tot de cites de la mare Teresa de Calcuta, i el títol que porta és "Déu és el pobre". Vista la nostra inòpia, Déu som el pobre, podríem dir.. Doncs, ¿no és cert que el pobre Déu al proposar-se de necessitar-nos -"el que feu a un d'aquests, a mi m'ho feu" s’ha fet ben pobre?.. Perquè, què poc que ens té..)
Ahir sant Pau en parlava, i vosaltres també:
Vosaltres ho heu sabut dir més curt amb allò de «curosament i amorosament a prop» o allò altra de «abans tan sols existíem, ara comencem a conèixe'ns..»
I encara més, ho heu fet realitat amb «el que heu après a fer de les nostres mares»
Del que ara no estic gens segur, és de si ha estat el que expliqueu, que m'ha fet recordar la carta de sant Pau que ahir ens llegien a missa, o si és que tenia ganes de parlar-vos-en..
Perdoneu. Soc irreparable.
Publica un comentari a l'entrada