Dalt d'un esperó, com l'ermita de la fotografia del Pere..
És aquella ermita que, els que som "andorrans de pro" (així ens va qualificar el Santi), hem vist tantes vegades al passar per Oliana. La mare sempre ens deia: "allí dalt hi anava l'avi -l'avi Josep- a fer d'escolà, de matí ben d'hora.."
Des d'Oliana es veu allà dalt, lluny, petitona per la distància, solitària i misteriosa. No hi hem pujat mai, però ara, gràcies a un client que viu a Oliana i treballa aquí a Santpedor (el pobre, per venir cada dia, es deu llevar si fa no fa a la mateixa hora que es llevava l'avi), ja sabem que és una església romànica, que es diu Santa Maria de Castell-Llebre, que la van restaurar fa poc, que pertany al terme de Peramola i que costa arribar-hi. També sabem que l'últim diumenge d'abril -potser ahir- s'hi fa un aplec..
8 comentaris:
sí que mola siiiiiiiiii
Pujar-hi, molt d’hora al matí, encara fosc, tots els vint-i-cinc d’abril, per la festa
Que hi vegi, que m’hi vegi, era la meva preocupació. El mossèn caminava de pressa
Que m’hi vegi, que no caigui daltabaix. Els esperons em feien por
Vigila. Calla. Fes el camí. Pas a pas. No parlis. No diguis res
Vigila de no dir res a ningú, no fos cas que no ho... descobrissin
Què, però, de què havia de callar ?
De què em prohibia fer-ho saber a ningú, què temia que es descobrís ?
Em prohibia de dir-ho a ningú, però com més m’ho prohibia, més ho pregonava el cap, la ment, el desig, més clar es feia el secret en el meu cor
¿ Qui diu la gent que sóc ? o millor dit ¿ tu, qui dius que sóc ?
Un any, quan gairebé ja arribàvem a Santa Maria, va arribar un moment que ho vaig sentir així de clar, com si fos el mateix secret qui m'ho preguntava amb aquestes mateixes paraules
Això m’ho va explicar l’avi un dia a Montblanc mentre m’ensenyava a agafar cucs al fang dels recs perquè l’endemà venia el tiet de Manresa i aniríem a pescar
M'agrada imaginar l'avi pujant, "encara fosc", per aquell camí.
Com el record de l'aigua freda als peus -i la palangana- el dia abans, també a ell li havia de deixar empremta pujar pel camí que el portava -si mai heu fet d'escolans m'entendreu- tan a prop de l'altar on sentia la presència d'aquell que més endavant l'havia d'agafar per sota els braços i arrencar-lo de l'aigua que ja l'engolia.
Allà pels voltants de Peramola van passar coses importants, i m'agrada imaginar que nosaltres d'alguna manera ja hi érem, en el pensament i la pregària de l'avi..
Quina emoció !!!!
Peramola
Oliana
"La taurus"
Les comarques de l'Alt Pirineu que vaig estudiar i que van donar, l'any 1979, un cum-laude per aquella tesina col·lectiva sobre "Els desequilibris territorials a l'Alt Pirineu"
[S'enten per Alt Pirineu català : Val d'Aran, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Alta Ribagorça i Alt Urgell, la Cerdanya]
He fet treball de camp a l'Alt Pirineu, i jo, sense saber que l'avi, el nostre avi Josep, havia estat escolà d'aquesta ermita d'alt d'un turó, prop Peramola..
Jo també hi vaig èsser en allà, a l'Alt Pirineu. Sí, encara que una mica més tard dels fets relatats. Diuen, oi, que els orígens de Catalunya es van gestar en aquesta racó de la muntanya pirinenca.
Seria....,el silenci, durant al camí vers l'ermita, que es debia a la por de ser descoberts pels àrabs que anaven disfrutant de lo maco i salvatge que era el paisatge de l'Alt Pirineu.
Després amb "les cartes de poblament que es van atorgar", una vegada van decidir que els àrabs res hi tenien que fer en aquestes terres, vam arribar, els Bertran, els Pau, els Manubens, els Arqué, els Estrada fins a Sta. Maria, a la Conca de Barberà. Allò on l'avi ensenyava a en Santi a agafar cucs del fang dels recs........
Gràcies per escriure sobre emocions, per escriure topònims, per parlar de l'avi, per parlar de silencis, per imaginar, per parlar de records i de memòria històrica i familiar de nos i de vos....
Endavant !! sou increïbles !!!
En diuen la ruta del Corb. Entre d’altres hi ha les ermites de Sant Miquel de Peramola, Santa Maria de Castell-Llebre, Santa Llúcia de Tragó, etc.
Un dia. després de dinar, amb el tiet, vem anar de Manresa a Andorra per comprar tabac, que tot just se li havia acabat
A l’alçada d’Oliana em va senyalar, allà lluny, l’ermita que descriu el Mingu
Em va dir : aquests paratges són de corbs. Un corb té dues ales. El teu avi abans de criar caderneres criava corbs. Una de les ales d’un dels seus corbs més grans, tocava aquella ermita que veus allà com un puntet. L’altra tocava Vallfogona
( Somriure de la tieta )
No sabem, però, si el riu corb de Vallfogona ho és a causa del corb o de les corbes del riu...
En fi, per això, però, no cal preocupar-se
Com diu la dita : « Geògrafs vindran que ens ho aclariran »
Molt ben lligades, Santi, amb les dues ales del corb, aquestes dues regions, una al Nord, l'altra al Sud, de la frontera del Llobregat.
Diuen que la frontera d'aquest riu, el Llobregat, era la divisòria entre la Catalunya Vella al nord i la Catalunya Nova, al sud.
Per tant, no seria res d'estranyar que els corbs que volen espais aeris de territoris sense fronteres posessin en contacte el Pirineu amb la Vall del Corb(filla de la conca Segre-Ebre).
Us recomano una ruta per la Vall del Corb, Vallfogona de Riucorb, el monestir cistercenc de l'abadia de Vallbona de les Monges...he sentit dir que un nostre predecessor (el pare de la iaia Concepció ????) va ser regent d'un balneari en aquesta regió.
Terres de caldea.
Potser si que va ser el corb que va donar nom a la vall....
Els geògrafs quan no sabem les coses ens les inventem. Sempre tenim respostes als dubtes, jjajajjaaja......La poesia, la imaginació, una mica de coneixements fan miracles !!!
Per tant, no hi ha experts en aquí, més aviat hi ha voluntat de ser-hi !
I si no és cert és ben trobat !!!
Qué fort !!: mira que sortir a comprar tabac des de Manresa fins la primera tabaquera de guàrdia a Andorra...té gràcia la cosa.....si que tira la muntanya,..
.... tira muntanya,tira !!
es que el tiet manubens havia tingut una novia estanquera a andorra!!! perque os penseu que tant el pere com el xevi i jo no em deixat de fumar encara! pues perque aquesta estanquera ens va deixar d'herencia el tabac de per vida!
L’avi, quan s’estava a casa, passava llargues estones assegut en un “silló”, moltes vegades mig a les fosques. Jo li havia demanat què feia aquelles estones, allà sol. Ell responia: “medito !”
L’estimadíssim Miquel, un dia que parlàvem i ens explicava coses d’ell, do cop i volta ens va dir:
“- I sé cantar !”
“-Què dius, Miquel?”
“-Que sé cantar. Quan estic sol, canto”
(quan era petit, com a la MªCarme, a ell també el van desanimar de cantar perquè li van dir que desafinava)
Ahir vem veure una peli de dibuixos: “Al otro lado del seto”. Hi ha una escena en la que la colla d’animalons aquells tenen un problema molt gran, i molt poc tems per a resoldre’ls. A l’esquirol, que sempre anava molt accelerat, li donen cafè perquè encara s’acceleri més i li encarreguen de treure totes les trampes que els havien preparat al jardí que hi ha darrera del “seto”. Aleshores es veu la bola del món com si s’aturés i tothom queda gairebé quiet. Ara la peli va a la velocitat de l’esquirol. Tranquil·lament, mentre tots els altres es mouen mooolt poc a poc, l’esquirol va traient i desactivant totes les trampes.
Aquesta escena a mi em va fer pensar que la nostra estona de meditació, la que ens ensenyava l’avi o el Miquel, podria ser molt semblant..
Publica un comentari a l'entrada