el viatge a itaca inacabat, pero els concerts del llach han acabat!.....(està per veurer... jajaja) ...abans de la pasqua haurem de pasar per la pasió fins llavors un petó i per pasqua una abraçada encare que la rima no sigui pareada!
Aplanat. Plegat amb cura. En aquell temps que escriure era tant difícil, qui va escriure això devia tenir davant dels seus ulls alguna cosa molt important a dir
Que un llençol i un mocador tinguessin tan de protagonisme en el relat dels fets, ens dóna que pensar
Aplanat. Ell s’entretingué a plegar-lo. Amb els braços oberts, el plec a la barbeta. Era importantíssim fer això i fer´ho amb la màxima cura. Com si fos la última o la primera vegada que aquests gests fossin fets a l’univers
El primer de tot : aplanar
A aplanar, molt probablement n’hi ensenyà la mare
Mira, veus, s’agafa per aquí i es fa així i després s’estira així i després de quatre plecs se li donen uns copets amb la mà ben oberta
Així, molt bé
Allò que a mi no em cap al cap, però, és que en el relat d’un fet de la transcendència del qual és gairebé impossible parlar-ne i que el millor seria callar-ne, davant d’un relat d’aquestes característiques, deia, s’entretingués, el cronista, a parlar-nos d’un fet tan intranscendent com plegar bé un llençol i un mocador
És diumenge. Maria se'n va al jardí de bon matí, quan encara era fosc, i veu que la pedra ha estat treta de l'entrada
Llavors se'n va corrents
( no us podeu imaginar com corria ! Mai abans en tota la història de l’univers s’havia vist córrer cap pluja d'estels com corria aquella dona )
corrents, dèiem, que se’n va anar a trobar a l’un i a l'altre, aquell que estimava tant
( de fet, jo, el qui això escriu, es deia Joan mentre ho escrivia no sense que se li escapés un somriure )
i els diu: no sabem on l'han posat, no hi és, t’ho juro que no hi és
Van sortir cap al sepulcre
Corrien, corrien molt, tots com uns desesperats corrien, tots tres junts, i l'altre s'avançà a l’un que va arribar primer que l’altre de tant com corria que no s’ho podia ni creure i s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar
Després arribà l’altre ( o l’un, tan se val ), que el seguia, i va entrar-hi
Veié, també, aplanat el llençol ( ja van dues ) però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol ( ja van tres ), sinó que continuava lligat a part
Llavors va entrar també l'altre ( o l’un ) que havia arribat primer ho veié
( s’enten que veié els llençols i el mocador que, de tant blancs i tant radiants que eren, cregué )
De fet, però, encara no havien entès...
( vol dir que encara estaven sota els efectes del shock )
Això m'ho va explicar Francesc Font fent tombarelles. Era, entre moltes coses, un gran admirador de Joaquim Blume
“no us podeu imaginar com corria ! Mai abans en tota la història de l’univers s’havia vist córrer cap pluja d'estels com corria aquella dona”
Ja no és la mica d'esperança que ens feia dir "a qui anirem si tan sols tu tens paraules de vida eterna.."
És molt més gran, es un "abrusar-se el cor" (aquella expressió que sembla inventada per descriure la seguretat del que ha vist després de pensar que tot estava perdut: "No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”
I la certesa:
"plegat amb cura"
Joan ho diu així des del principi: "allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans". I sembla com si, conscient que no hi ha paraules per explicar-ho del tot, sigui per això que al final encara hi afegeix allò de que "tots els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer"
4 comentaris:
el viatge a itaca inacabat, pero els concerts del llach han acabat!.....(està per veurer... jajaja)
...abans de la pasqua haurem de pasar per la pasió fins llavors un petó i per pasqua una abraçada encare que la rima no sigui pareada!
gràcies i també bona pasqua a tots plena "de llum, alegria, i esperança".......
els vaixells ens duran a "la idea d'Itaca"....
una molt bona lletra pel caminant de la vida...
petons a tots !!
M'agrada que em facis aquesta pregunta : "pasqua"
Veuràs
Aplanat. Plegat amb cura. En aquell temps que escriure era tant difícil, qui va escriure això devia tenir davant dels seus ulls alguna cosa molt important a dir
Que un llençol i un mocador tinguessin tan de protagonisme en el relat dels fets, ens dóna que pensar
Aplanat. Ell s’entretingué a plegar-lo. Amb els braços oberts, el plec a la barbeta. Era importantíssim fer això i fer´ho amb la màxima cura. Com si fos la última o la primera vegada que aquests gests fossin fets a l’univers
El primer de tot : aplanar
A aplanar, molt probablement n’hi ensenyà la mare
Mira, veus, s’agafa per aquí i es fa així i després s’estira així i després de quatre plecs se li donen uns copets amb la mà ben oberta
Així, molt bé
Allò que a mi no em cap al cap, però, és que en el relat d’un fet de la transcendència del qual és gairebé impossible parlar-ne i que el millor seria callar-ne, davant d’un relat d’aquestes característiques, deia, s’entretingués, el cronista, a parlar-nos d’un fet tan intranscendent com plegar bé un llençol i un mocador
És diumenge. Maria se'n va al jardí de bon matí, quan encara era fosc, i veu que la pedra ha estat treta de l'entrada
Llavors se'n va corrents
( no us podeu imaginar com corria ! Mai abans en tota la història de l’univers s’havia vist córrer cap pluja d'estels com corria aquella dona )
corrents, dèiem, que se’n va anar a trobar a l’un i a l'altre, aquell que estimava tant
( de fet, jo, el qui això escriu, es deia Joan mentre ho escrivia no sense que se li escapés un somriure )
i els diu: no sabem on l'han posat, no hi és, t’ho juro que no hi és
Van sortir cap al sepulcre
Corrien, corrien molt, tots com uns desesperats corrien, tots tres junts, i l'altre s'avançà a l’un que va arribar primer que l’altre de tant com corria que no s’ho podia ni creure i s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar
Després arribà l’altre ( o l’un, tan se val ), que el seguia, i va entrar-hi
Veié, també, aplanat el llençol ( ja van dues ) però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol ( ja van tres ), sinó que continuava lligat a part
Llavors va entrar també l'altre ( o l’un ) que havia arribat primer ho veié
( s’enten que veié els llençols i el mocador que, de tant blancs i tant radiants que eren, cregué )
De fet, però, encara no havien entès...
( vol dir que encara estaven sota els efectes del shock )
Això m'ho va explicar Francesc Font fent tombarelles. Era, entre moltes coses, un gran admirador de Joaquim Blume
Que ben explicat !
L’esperança:
“no us podeu imaginar com corria ! Mai abans en tota la història de l’univers s’havia vist córrer cap pluja d'estels com corria aquella dona”
Ja no és la mica d'esperança que ens feia dir "a qui anirem si tan sols tu tens paraules de vida eterna.."
És molt més gran, es un "abrusar-se el cor" (aquella expressió que sembla inventada per descriure la seguretat del que ha vist després de pensar que tot estava perdut: "No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”
I la certesa:
"plegat amb cura"
Joan ho diu així des del principi: "allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans". I sembla com si, conscient que no hi ha paraules per explicar-ho del tot, sigui per això que al final encara hi afegeix allò de que "tots els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer"
Publica un comentari a l'entrada