... Amb quins altres sentits me'l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar inmens, i el sol que pertot brilla? Deu-me en aquests sentits l'eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau ...
("Cant espiritual"J.Maragall)
1 comentari:
Anònim
ha dit...
M’agrada que em facis aquesta pregunta
Veuràs
Ja t’ho vaig dir que des d’aquell 10 de març les coses han canviat molt per a mi
Millor dit, no va ser fins l’onze que em vaig adonar de la... «magnitud de la tragèdia»
Efectivament, el dia onze em vaig adonar que em quedava orfe al despatx : al senyor Llobet, el meu cap, n’hi havia passat una de grossa
I els senyals, des d’aquell dia, es van anar multiplicant
Dissabte, com deus saber, vàrem anar amb l’Imma, a veure els avis a Roda
De com els vàrem veure quan vem arribar no te’n diré res perquè probablement ja t’ho haurà explicat la teva cosina però si que vull que sàpigues que quan vàrem marxar, el pare ens va dir : «Moltes gràcies»
Aquestes hauran de ser, per a mi, les seves últimes paraules
I les va dir amb una distància difícil d’explicar. Ens ho deia com si no fóssim els seus fills, com si fossim una visita més que els hagués anat a veure, com un més. I va afegir «Gràcies per la visita». Com qui diu «hi he estat bé amb vosaltres» o «s’hi estaba bé, aquí» «It’s a lovely place»
Com molt probablement devíeu haver sentit en Xevi i tu aquell dia que vàrem coincidir, també a Roda
Jo li vaig sentir aquestes paraules amb una distància tan gran, però, que em va semblar que d’allò que donava gràcies era per alguna cosa més elevada o més gran : com qui no troba les paraules i diu : «Gràcies... a la vida» així en general, perquè sap que no trobarà de cap manera paraules que s’acostin a expressar allò que sentia
Ahir, mentre endreçava el depatx, abans d’agafar el tren cap a Tarragona, va venir a una hora inusual per a ell, en Miqui de Súria. Ja te n’he parlat altres vegades. És el transportista que ens porta coses d’una impremta que hi ha allà. Sol venir a les nou i anem a fer un cafè. Doncs ahir va venir a les vuit. Li vaig dir que no podríem fer cafè
Em va dir que em portava una cosa: «Santa Tecla»
Una cosa que el Departament havia fet per a l’ajuntament de Tarragona
Quan vaig agafar el metro, per un d’aquells interminables passadissos, hi havia un xicot peruà que tocava la flauta andina, amb el barret de demanar diners a terra
El so d’aquelles notes ¿ quan temps va durar abans i quan temps després fins que es va perdre en la llunyania ? Em va semblar infinit
Allò que ve al cas, però, és que la música m’era familiar. No va ser fins que vaig passar pel seu davant que la vaig reconèixer : «Welcome to the Hotel California»
I bé, aleshores vaig tenir la sensació que, efectivament, jo també hi anava cap a aquest Hotel Califòrnia, aquest lloc situat als afores de Vilabertran, tan especial, on passen coses també especials de les quals no es pot dir res perquè.... «en el lloc on som no ho sabem»
Jo hi anava, cap allà, sentia que em donaven la benvinguda
Gràcies Josep Maria : efectivament, tenies raó allà, a Sant Pau de la Guàrdia : «It’s a lovely place»
Per als tafaners, per a les revistes del cor, només dir això :
el metge va posar 16.20 perquè va trigar una mica, però com que jo « hi era, allà » — gràcies, Maite — vaig mirar el rellotge i tocaven les 16.13
("Cant espiritual"J.Maragall) 
1 comentari:
M’agrada que em facis aquesta pregunta
Veuràs
Ja t’ho vaig dir que des d’aquell 10 de març les coses han canviat molt per a mi
Millor dit, no va ser fins l’onze que em vaig adonar de la... «magnitud de la tragèdia»
Efectivament, el dia onze em vaig adonar que em quedava orfe al despatx : al senyor Llobet, el meu cap, n’hi havia passat una de grossa
I els senyals, des d’aquell dia, es van anar multiplicant
Dissabte, com deus saber, vàrem anar amb l’Imma, a veure els avis a Roda
De com els vàrem veure quan vem arribar no te’n diré res perquè probablement ja t’ho haurà explicat la teva cosina però si que vull que sàpigues que quan vàrem marxar, el pare ens va dir : «Moltes gràcies»
Aquestes hauran de ser, per a mi, les seves últimes paraules
I les va dir amb una distància difícil d’explicar. Ens ho deia com si no fóssim els seus fills, com si fossim una visita més que els hagués anat a veure, com un més. I va afegir «Gràcies per la visita». Com qui diu «hi he estat bé amb vosaltres» o «s’hi estaba bé, aquí» «It’s a lovely place»
Com molt probablement devíeu haver sentit en Xevi i tu aquell dia que vàrem coincidir, també a Roda
Jo li vaig sentir aquestes paraules amb una distància tan gran, però, que em va semblar que d’allò que donava gràcies era per alguna cosa més elevada o més gran : com qui no troba les paraules i diu : «Gràcies... a la vida» així en general, perquè sap que no trobarà de cap manera paraules que s’acostin a expressar allò que sentia
Ahir, mentre endreçava el depatx, abans d’agafar el tren cap a Tarragona, va venir a una hora inusual per a ell, en Miqui de Súria. Ja te n’he parlat altres vegades. És el transportista que ens porta coses d’una impremta que hi ha allà. Sol venir a les nou i anem a fer un cafè. Doncs ahir va venir a les vuit. Li vaig dir que no podríem fer cafè
Em va dir que em portava una cosa: «Santa Tecla»
Una cosa que el Departament havia fet per a l’ajuntament de Tarragona
Quan vaig agafar el metro, per un d’aquells interminables passadissos, hi havia un xicot peruà que tocava la flauta andina, amb el barret de demanar diners a terra
El so d’aquelles notes ¿ quan temps va durar abans i quan temps després fins que es va perdre en la llunyania ? Em va semblar infinit
Allò que ve al cas, però, és que la música m’era familiar. No va ser fins que vaig passar pel seu davant que la vaig reconèixer : «Welcome to the Hotel California»
I bé, aleshores vaig tenir la sensació que, efectivament, jo també hi anava cap a aquest Hotel Califòrnia, aquest lloc situat als afores de Vilabertran, tan especial, on passen coses també especials de les quals no es pot dir res perquè.... «en el lloc on som no ho sabem»
Jo hi anava, cap allà, sentia que em donaven la benvinguda
Gràcies Josep Maria : efectivament, tenies raó allà, a Sant Pau de la Guàrdia : «It’s a lovely place»
Per als tafaners, per a les revistes del cor, només dir això :
el metge va posar 16.20 perquè va trigar una mica, però com que jo « hi era, allà » — gràcies, Maite — vaig mirar el rellotge i tocaven les 16.13
Sí, sí : suma i veuràs
Publica un comentari a l'entrada