Aries
Jo sóc
Taure
Jo tinc
Gèminis
Jo penso
Cranc
Jo sento
Lleó
Jo estimo
Verge
Jo analitzo
Escorpí
Jo desitjo
Balança
Jo equilibro
Sagitari
Jo veig
Capricorn
Jo utilitzo
Aquari
Jo sé
Peixos
Jo crec
Fins aqui els meus coneixements ( i desconeixements ) d'astrologia ( dic això de desconeixement perquè una cosa divertida d'observar és com s'ho fan, per exemple, els que equilibren: generalment desquilibrant i solen ser, possiblement i curiosament, els personatges més de tancar que hi ha a la roda: no m'agradaria estar en el seu lloc. Jo que per poc me'n vaig lliurar. Això que us acabo d'explicar, per exemple, seria el relat del meu dia de naixement: per pèls que no sóc balança, ja que vaig tenir l'honor de néixer el primer dia d'escorpí )
Com podeu imaginar, no em penso apuntar a cap curset, això és clar. Prou feina té un a mantenir les seves regues netes d'herbes i ben preses després dels aiguats d'aquests dies
Per dir-vos només que, si non e vero...
Els signes astrològics considerats com a paraules i, en cada signe, una de dominant
Un es mira el cel d'una altra manera
De la mateixa manera que algun dia hi veu especialment lluent Venus, l'estel resplendent del matí i pensa ¿ quants més com aquest n'hi haurà ?, de la mateixa manera, quan vaig veure l'esquema de més amunt, vaig tenir la fàctica sensació que al cel hi havia paraules i que, en tot cas, l'astrologia era la conjugació d'aquests verbs us he donat
Ja en vaig tenir prou. No em va interessar res més de l'astrologia. L'astrologia la vaig veure des d'aleshores, també, com un poema que es va fent, que l'anem fent en la successiva i diferent entonació que nosaltres donem a aquestes paraules
Aquests, una mica fatxendes si voleu, dotze "jos", no deixen de provocar un cert estremiment, no trobeu ? quan els sents dir, per exemple :
"jo veig, jo sé, jo crec..."
2 comentaris:
Puntualitzacions
U. Sobre un dels parèntesis d’aquest text
a) Per si algú-de-nosaltres es pensava que parlava d'ell diré que
la paraula, en aquest cas, és «trobat»
b) Un dia, ens van portar, quan el llibre ja era a punt d’entrar en màquines, un pròleg del director d’Acesa que era l’empresa que havia col·laborat en fer un parc i un jardí entorn del monument romà conegut com el Mèdol
Era divendres a última hora ( com sempre, en el món funcionarial ) que va arribar el text i encara s’havia de compondre ja que ni tant sols ens el van lliurar amb disquet
Doncs bé, ell que es pensava que tot ho havia d’equilibrar, ell que, com sempre, es feia l’imprescindible i, amb posat de qui-ha-de-salvar-el-món, emmurriat perquè veia que jo ja em posava l’americana per marxar, ell, deia, es va posar a l’ordinador, ell el va compondre
En un dels paràgrafs finals, el text deia que Acesa « havia trobat els diners necessaris per a... »
Doncs bé el senyor Llobet va compondre « robat » per « trobat » i així es va imprimir el llibre
Va ser quan es va fer l’acte de presentació de l'edició que algú d’Acesa se’n va adonar i així és com, l’equilibrista del senyor Llobet va haver de retirar l’edició, va haver de fer desmunatr el llibre, va haver de repetir-ne l’edició del primer plec, i va haver de tornar a fer-lo a enquadernar
c) ( Que sigui dit de passada i dedicat a la Maite : per una vegada s’havia dit la veritat ( de manera pomposa i oficial ! ) i, t’asseguro que durant els llargs mesos que va durar l’afer aquí, a la casa, no va deixar «indiferent» ningú )
Cada dia, quan el veig entrar al despatx em venen moltes ganes d’apretar a córrer
d) No us parlaria, però, d’aquest balança que pateixo vuit hores al dia sinó fos pel seu cognom que a ben segur haureu reconegut en el dia de la vigília de demà i el cert és que, tot i que d’una manera una mica parabòlica, aquest senyor que és de Reus ( Reus són quatre casalots situats prop del terme municipal alhora que institut frenopàtic anomenat Pere Mata ) tot i ser de Reus, deia, està vinculat amb Vallfogona de Riucorb
Dels « altres » balança que no sigui aquest no en sé res ( una mica de Nietsche, sí )
Dos. Tinc una amistat especial per dues persones que són Taure, és a dir el meu signe oposat com podeu observar en la roda de la imatge
De vegades m’he representat l’escena : un escorpí davant per davant d’un toro, mirant-se. ¿ Què deuen pensar l’un de l’altre ? La magnitud del brau que amb un cop de pota pot esclafar aquell diminut animaló i la magnitud dels seus ulls i la magnitud de la tensió de la seva mirada. Amb tot, sempre els veig allà, conservant la distància, impossible de depassar, com els dos sants Joan de la nostra tradició. Els miro i pronuncio els verbs : jo no tinc, per això desitjo, diu un i, l’altre, se li queixa dient que ell sí que té però que li manca una cosa molt important com és la de desitjar res
I tres. Aquestes bertranades no us les diria sinó fos que la imatge de demà potser s’assemblarà una mica a això : serem, essencialment, uns quants d’aquests verbs conjugats de quinze maneres diferents
Per acabar : aquell xicot de qui ja us he parlat que té coneguts a Vilabertran m’acaba de dir això: « Avui m’he trobat amb aquells de Vilabertran al tren venint cap a la feina »
M’han dit que avui quan creuaven la plaça de sant Josep Oriol per venir cap a l’estació, han ( paraules textuals ) « tornat a veure l’Àngel »
M'ha dit: « Com que féiem tard he hagut d’ajornar per una altre dia les preguntes que a ben segur a tu també et venen pel cap »
M’ha desitjat un bon dia i ha marxat cap al seu despatx
T'agraeixo molt l'explicació i les puntualitzacions. No estan gens de més.
Publica un comentari a l'entrada