pedra blanca

deia Agustí Altisent a "Reflexions d'un monjo"

«A les esglésies de Poblet, de Santes Creus, de Sénanque, de Le Thoronet i tantes altres dels primers cistercencs, la simplicitat de les formes ens porta a una comunió molt més alta que la de l'Art; perquè aquells monjos eliminaven tot el que era decoratiu i accessori per afirmar amb més força una Presència Única; a les seves esglésies, la pedra hi té la nuesa i la claredat de les pàgines de l'Evangeli, o (el que és el mateix) de l'ànima dels sants: s'hi veu Déu. Els homes que les van construir van deixar plasmada en la grandiosa pobresa de la pedra la seva passió de l'Infinit.»

Un text que a mi em recorda aquella carta d'Henri Caffarel ("cent cartes sobre la pregària", un llibret que debia conèixer bé l'Agustí Altissent) en la que parla de la capella de Ronchamp:

«A l'interior, al fons, pel costat de l'epístola, una capella. Imagineu una torre rodona de quatre metres de diàmetre, de quinze metres d'alçària (xifres aproximatives). Us hi trobeu en una completa indigència, amb els murs revestits d'una calç grisa i blanca amb fortes aspreses, sense ni la més petita decoració. La llum cau de dalt, però les obertures per on penetra són invisibles. A baix gairebé hi ha la penombra; de tota manera, l'esguard, tot aixecant-se progressivament, arriba a la intensa claror de dalt la torre. Podem imaginar que un bus, a uns quants metres de profunditat, deu experimentar una sensació semblant.
En aquesta capella, més austera que la cel·la d'un monjo, hi ha una sola cosa: al mig, davant vostre, un altar, gros bloc de pedra sense cap ornamentació i damunt el qual no s'ha col·locat res; la superfície superior és lleugerament més gran que la de baix, la qual cosa li imprimeix com un moviment, com una intenció d'enlairament (...) I heus aquí que en aquesta atmosfera com translúcida, en aquest lloc despullat, on res no afalaga la imaginació, ni la sensibilitat, ni la intel·ligència, ell percebé una irresistible invitació, que emanava d'aquell altar nu: un altar, però, no és fet per no portar res, és la taula de Déu, on l'home presenta les ofrenes i on Déu les acull i les consagra. I en aquella cel·la pobra, el meu amic no veié res més a presentar sobre l'altar sinó ell mateix.»

La fotografia és molt fosca. No sé si la pedra d'aquest altar de Ronchamp és blanca. A les imatges de Poblet que jo he vist les pedres son molt blanques. Com aquell blanc del Pitu a Pamplona..