Un treballa amb el que té. Això és clar. Amb el que no té mai no podria fer res
Un no té... càmera digital, per exemple, però aquí, a la feina, tinc un escanner magnífic que també elabora imatges magnífiques
Imatges de l’Espluga ( « a l’espluga de les onades—diuen els mariners—és on es veuen les sirenes » ). Imatges d’un aspecte, d’un trocet de l’Espluga. De la pedra que vaig trobar mentre esperava. En forma part de tot plegat
La crònica comença quan sona el despertador a l’hora de sempre. Poc després obro el portal, com sempre, i m’encamino cap a l’estació
La primera sorpresa és el dia de vent que fa. Això provoca que els carrers estiguin deserts i només se senti — i com ! — el ròssec de les fulles, papers i plàstics ballant en cercle a la cruïlla de Casp i Girona una dansa especial
La segona sorpresa és la llum. D’això no me n’adono fins que no arribo a l’alçada de Gran Via. Allà, mirant cap a la plaça de Tetuan, hi veig la primera llum que despunta, el primer símptoma del canvi d’estació. ¿ Quan temps fa que no el veia, el dia, amb aquesta llum, a aquesta hora ? La primavera ja és a prop. Aquesta és una molt bona notícia que també els portaré. Aquesta notícia queda reafirmada una mica més amunt, al carrer Diputació : la llum allà ja era molt més intensa i havia passat molt poc temps. Aquesta llum, que veia augmentada al carrer de Consell de Cent, ja era... imparable
Alegria de pujar al tren. Tal com vaig anar per primera vegada a Montblanc
Alegria dels noms de les estacions. Al seient del darrera una mestra viatja amb el seu nebot cap a Lleida i se sap tots els noms de les estacions que recita com una lletania, per activa i per passiva, endavant i endarrera, cada vegada que el tren s’atura.En arribar a Valls sentir aquests noms com una delícia, com qui sent el nèctar d’aquestes paraules : « Picamoixons, Vilaverd, La Riba, Montblanc... »
Alegria de renonèixer els gorgs, i les carreteres, allà a baix, molt petites que amb el tiet Jordi tantes vegades havíem fet quan ens acompanyava a Picamoixons per agafar el tren
Heu de saber que els viatgers, al tren, en arribar a Montblanc tots s’aixequen dels seus seients per veure l’espectale de la vila tan ben emmurallada i... restaurada... potser massa i tot
Alegria de reconeixer camins—per allà hi havia l’hort—aquest és el carrer per on, des de l’hort, al capvespre, amb el carro, olors de cebes i tomàquets, travessàvem la via, per tornar, el carro amb el fanalet d'oli encès
Alegria : com un que torna a veure l’Anton, el Maties, el Josep, l’Andrea i el vell Pepis, cosí de l’avi
Alegria de la proximitat : la propera estació
La gent dreta a la finestra no em deixa veure allò que tan nítidament jo ja veig en aquests moments i em conformo a mirar cap a la dreta : Prenafeta, La Guàrdia, Solivella, la serra del Tallat, els molins eòlics que la darrera vegada no hi eren
Alegria de l’Espluga. Pensat en la Mercè. El sindicat — ¡ ull de llebre ! Ajudat a baixar una maleta. Sentit les « paraules » : « Gràcies, moltes gràcies »
Ràpidament, un bar. Estava defallit de tantes emocions. Esmorzar de « ganivet i forquilla » : entrepà de pernil i un got de vi. Pel diari comarcal m’assabento d’una notícia important: aviat serà sant Josep Oriol
Seguir. Pujar el carrer major cap a l’hostal del Senglar. Alegria de la font a mà dreta, font de Sant Domingo (sic)
Alegria d’enfilar la carretera que porta a Poblet. Alegria de la creu
L’espera
La pedra
L’haver de pensar en la tornada. Sempre és el mateix. Ja m’hi vaig acostumant. Un treballa amb allò que té
Baixar al poble. Comprar carquinyolis i riflacis... obligat !
Alegria de trobar la Nadala Manubens i l’Albert que jo em pensava que era l’Uri
Alegria de l’ermita ! Aquella aigua !
Alegria del Xevi i en Pere
A Vilabertran les coses són així, els dic ...
Alegria d’estar aquí, li dic a en Pere, i veure això tan bell i tan gran com un... que se’n despedeix
L’entrevista laboral, dins els límits de la puntualitat : a un quart de cinc. A les sis, a casa, ja treballava. Es tractava d’elaborar un projecte de maqueta en el qual, entre altres coses, la grafista que hi haurà de treballar, pugui abocar el text i que aquest flueixi al llarg de les cent seixanta quatre pàgines de la maqueta
Les mans, aquelles mans de l’Anton, descalç, un peu a l’aigua, els pantalons per sota els genolls, els seus inolvidables cops de càvec dirigint l’aigua per les regues de les tomaqueres exactament com flueix el text per aquesta maqueta que abans de la redacció d'aquesta crònica que us he fet ja és en mans de qui me la va demanar
Gràcies, avi
15 comentaris:
gràcies santi!!!!!!!!!
Sí. Gràcies.
Em sembla que ens hem quedat sense ni saber què dir. Mira que tenir-te allà tot el matí esperant-nos a que et recollíssim ! I la Imma deia: “-si hi hagués el Santi, ara ens podria dir unes paraules”
Això del carro i el fanal ens ho has d’explicar amb més detall, Santi..
M'agrada que em feu aquestes preguntes. Veureu :
La porta
Ell porta a qui el porta, que, com diem, a la vegada el porta a ell
Per tant res no és... seu
Ell és portador, no de res que sigui seu, sinó d’allò que és propietat d’aquell que l’inclou a ell, que el transporta a ell
—Miri aquest pare que porta en braços el seu fill
—Molt bé. Ara, imagini-ho al revés: el fill que porta en braços al seu pare
—Això, que li pot semblar un acudit o una bertranada, és per dir-li que un acudit encara més gran seria imaginar les dues situacions al mateix temps: que el pare porta en braços al seu fill i que, en apropar-nos a l’escena, observem astorats que el nen també té alguna cosa en braços: és el seu pare... que, com dèiem, també el porta a ell
Això, aplicat a l’ara-ara, dóna frases com aquestes: ell respira l’aire que el respira a ell, ell navega per l’aigua que el navega a ell, ell porta la terra que el porta a ell, ell menja el pa que el menja a ell, ell beu el vi que, al mateix temps, és qui el beu a ell
Aquesta és la manera de pensar les coses que té el pagès
Allò que emana de la seva solitud i del seu silenci és l’astorament davant l’evidència d’això. Un pagès gaudeix d’un estat catatònic permanent
Un pagès : aquell qui és—qui sap estar!—entre el cel i la terra
Dos sacs de mongetes, per exemple, només el sentireu dir, i amb prou feines
Rendiment que li donarà la terra del mutu transport: la terra que el porta a ell, que, al seu torn, també la porta a ella—molt ben portada, per cert—a la terra vull dir
Posem que al pagès li diuen Cristòfol
Res no és de ningú, tot i que les mongetes són meves, tot té un nivell transcendent de molt alta mirada i a aquesta mirada li cal el respecte màxim
L’aparent abandó—dius—del seu posat? N’estàs segur?
Una rega mal cavada, per exemple, és impossible de pensar
Tot és en tot per al pagès que s’adorm a missa
Tot això arran de la paraula porta que porta a parlar del concepte de llindar
Ni més aquí, ni més enllà, col·losalment, neolíticament estàtic—un gegant, diríeu—s’asseu el pagès al pedrís de la cabana de l’hort mentre talla un tomàquet—talla el tomàquet per la meitat—i, mentre l’amaneix amb el setrill d’un sol broc... diríeu que somriu
«—Qui, qui?» pensa el pagès mentre somriu, quan algú se li acosta amb ofertes de compra, neguits innecessaris o qualsevol altre mal averany
«Què diré, doncs, davant d'això?—es diu el pagès, mentre veu passar un núvol finíssim per l'arc del cel que toca l'horitzó retallat pels pàmpols que ja s'insinuen al sarments tan recentment podats de les vinyes—«Si tinc Déu amb mi, es diu el pagès, qui tindré en contra?
Ell, com no ens ho donarà tot?
Qui, si Déu mateix em fa dels justos, qui gosarà condemnar-me, si ell intercedeix per mi?
Qui em separarà de l'amor que em té? N'estic cert
«Ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni no» era la cantarella que solia sortir dels llavis del pagès que sostenien una cigarreta apagada, les tardes de primavera, assegut al pedrís de l’hort
"Com una cantarella"
Era a la mitja part del curset aquell sobre espiritualitats. Estàvem xerrant i menjàvem unes galetes d'aquelles amb les lletres ARTIACH a sobre. De cop i volta, en el grupet del costat (som poques persones), vem sentir mossèn Amat Berenguer -casi mai diu res però alguna cosa els devia estar explicant- que començava a cantar una cançó tranqui·la, molt dolça, en un llenguatge desconegut. Tots vem anar callant per escoltar millor. Quan va acabar, de seguida li vem demanar què era aquella cançó tan especial. Era el parenostre tal com el canten a Ruanda. Ell havia estat molts anys allí de missioner..
Si puc, un dia hi aniré amb l'MP3 de la Maria, que em sembla que té micro, per fer-li cantar una altra vegada i així poder-ho gravar i que ho escolteu..
Avui també ens ha passat una altra cosa:
Hem anat a l'enterrament de la mare de la Rosa, una senyora més gran que nosaltres, primeta com la Isabel, que també ve -ahir no- al curset aquest. La seva mare, com mossèn Amat i com ella mateixa, era de poc parlar. Doncs, a la pregària que ha llegit el mossèn a l'ofertori, li demanava a Déu que quan avui la rebés al Cel, li adrecés Ell la paraula, que ella, tal com la coneixem, no gosaria ser la primera de dir-li res..
I et vaig trobar a faltar !
I tots et vam trobar a faltar !
Hi havia una pedra que mancava per l'encaix del puzzle.Aquesta la duies tu, és la que et vas trobar....
Gràcies per ser-hi sense poder veure't.... em faltava algú de mestre de cerimònies. Si tu hi hagéssis estat potser hagués aconseguit oblidar-me del meu mal de queixals...i ... però al capdevall, tant fa, la cerimònia estava servida i fluia, va fluir.........
Gràcies per fer de la crònica del teu viatge, el nostre viatge.......
Habibis !
Maite, MªCarme, (i els altres que no ho haveu dit també), com ens l'estimem i com el respectem el nostre líder, el cosí més antic, el Santi, oi?
Imagina't si t'estimem i et respectem, Santi, que ni ens atrevim a proposar-te que -un dia- et facis amb un mòbil :))
avui anant a la feina he escoltat com una nena li deia al seu germà petit :Tot lo que està al terra es merda !, he somrigut i a part de pensar amb l'india he pensat amb tu santi,estimat santi!
per moments he estat a punt de dirli 4 coses en aquesta o millor de tenir una conversa interesant amb el germanet,pero l'obligació, m'ha obligat a no fer ni un minut tard!
« ... a no fer ni un minut tard ! »
Implícit : que anaves a algun lloc i, també implicit en això, que hi anaves per un camí.
Camí, estrada, escut
Pel que veig, l’escut segueix amagat i ningú no sap qui el té
Que no hagi aparegut a les fotos, em dic, és molt bona senyal
És senyal que algú el conserva en el més estricte secret ( Diu el poeta : « En el secret m’ensenyeu [ o “ hi aprenc ” ] la sabiesa » )
I què diré de la mà que el protegeix, que l’amaga o que l’ha fet ?
Potser em faig pesat parlant d’aquestes coses que ja he dit massa vegades
« Un camí » Un aspecte de l’escut. Implícit : el començament d’aquest camí. En grec : « arjé ». « En arjé », d’aquesta manera comença un dels nostres més entranyables relats
Al tiet sempre el recordo amb el Chester als llavis
Una torxa, si haig de dir la veritat, una llumeneta, que, en la foscor, moltes vegades m’ha donat un cop de claror tot dient-me que si coneixes el començament d’allò que fa al cas, ja tens molt de guanyat
I això que t'has guanyat — encara em diu — a-la-butxaca-te-li-fiques
et dono una pista del qui te l'escut: el te LA QUE FA MAGIA AMB ELS CALÇOTS!(que ben amagat s'ho tenia... i axí tambe de ben amagat deu tenir l'escut... es una pillina!!!jajaja
I APROFITANT L'OCASIÓ FELICITEM DESDE AQUI L'ANIVERSARI DE L'ESPOS DE LA PILLINA, I EL DEL FILL DE LA GEOGRAFA DE LA Vila(que encara no sabem qui es..)Bertran.
Abans s’ha parlat aquí de «l’espiga de l’onada» que diuen els pescadors
Per cert ¿ sabíeu que els pagesos de Vilabertran solen dir «la cresta de l’onada dels camps de blat» per parlar de les espigues ?
L’espiga o l’espluga. Curiós. Allò més elevat que, com una exhalació, dóna la terra. A poc que un haurà vist un camp de blat, sabrà de què parlo. També però, allò intensament desitjat amb un anhel—amb un amor—impossible de descriure, per part del cel
Molt bé, és una bona imatge, la practicaré, la declinaré, l’aplicaré a la meva vida, i ho faré perquè la paraula espiga està relacionada amb una altra gran paraula : el pa !
Així és com puc tenir expressions com ara «l’espiga d’una mà» considerant aquesta mà com el camp de blat del qual parlàvem abans. Allò daurat, el fruit, allò més elevat que poden donar unes mans. No cal que ens entetinguem a parlar ara de les mans dels Bertran. És un tema prou conegut de tots i del qual en Xevi fa temps que en vol fer una ponència
També puc dir, per exemple, per seguir amb el joc : l’espluga del cor, l’espiga de la boca ( les paraules ), l’espluga dels fets, l’espiga de la vida
Aquestes quatre paraules, que són com les espigues de la cantata 147 de Bach, ens agradava d’escoltar-les amb en Josep Maria. Crec que en va arribar a tocar un arranjament per a guitarra
Les paraules de la cantata per a cor, tromba, oboè, violí, viola, i baix continu :
Herz und Mund und Tat und Leben ⁄ Muß von Christo Zeugnis geben ⁄ Ohne Furcht und Heuchelei / Dass er Gott und Heiland sei
Us he pogut traduir les primeres paraules. La traducció de les demés em depassa. El meu alemany no dóna per a tant. Perdoneu. Només arribo a les primeres paraules que diuen « el meu cor i la meva boca i els meus actes i la meva vida » i ho diuen com una exhalació i és com si de la primera exhalació—la primera espiga, el cor—en sortís la segona, la boca, el llenguatge, i la tercera espluga—els fets del meu dia a dia, el camí—donés com a fruit la quarta—la vida—d’una manera encadenada, impossibles de pensar l’una sense les altres tres
Aquest dies he pensat en l'espiga del fred
«Començament» també vol dir «principi», oi ?
Així, essencialment i pel que la paraula diu tot callant-ho, un arjé seria una «persona de principis»
Sí senyor ! jo, una arjé, sóc dona de principis.
Bona cosa és, posar els arjés a la butxaca, que com els mocadors quan les llàgrimes suen, sempre serveixen per a contenir-les abans que s'epavorin.
He visualitzat l'espiga del blat, "l'espluga" i he sentit que s'enlairava vers el cel i donava volum altimètric vers un camí : el camí del cel.
M'és igual, si el camí és cap al cel, o el camí és tot-terreny....
Els arjés som en el camí buscant les pedres dels nostres principis...
Si s'ha entès bé, i sinó també.
Habibis petons
"És per tots.
En relaciò a la calçotada he pensat algunes coses, pero dos importants per mi.
Primera el menjar no conta.
Segona en termes de exigencia. Voldía que la taula, fos com fos, fos rodona o quadrada per tal de que sino es pot parlar amb tots, al menys els pugui mirar i admirar durant tot el dinar."
Pere
Molt bé. Sí, senyor. Estic absolutament d'acord amb tu
Pensava : quan en Pere digui alguna cosa jo n'hi diré una altra... sobre la base pagesa dels de Vilabertran
És coneguda la fascinació que els pagesos tenen pels notaris
Una vegada, un pagès va anar a veure a un notari perquè li arreglés unes coses de les seves propietats
El notari li va fer una exposició de tal com ell veia l'afer
El pagès va quedar admirat davant de seu llenguatge i li va dir : vostè sí que n'ha de saber de coses !
El notari li va dir que no pas menys que la resta dels mortals: no pas menys, posem per cas, que el mossèn...
I el pagès li va contestar : probablement, però la diferència és que a vostè li hem de dir la veritat
I això ve a tomb d'aquesta intervenció perquè l'Imma em va explicar la cara de fascinació de tots els de Vilabertran quan "el notari" va aixecar acta de quin era el tracte i de com calia tenir cura de l'escut
Diuen que es pot dir que els pagesos de Vilabertran no es van adonar de la joia de l'escut que tenien com a patrimoni comú fins que... algú va fer de notari i va trobar les paraules escaients per a l'acte
Per molts anys senyot notari !
Espero que t'hauràs assabentat de la transcedència de la teva actuació, no menys transcendent que un que, també, va actuar com ho faria un autèntic pagès : sense rentar-se les mans
Diuen que a hores d'ara, per Granollers, encara se sent l'olor del perfum que els calçots van impregnar a les seves mans
No sabeu el greu que em sap no haver-hi sigut, tot i que, de la teva intervenció, Pere, jo crec que ja es perfila com serà la trobada següent : a la recerca, doncs, d'aquesta taula rodona !
Publica un comentari a l'entrada