Una floreta (una mica tardana) a sant Josep per tots els Joseps de part d'un altre Josep : el Pla

Aquest diumenge una mica rúfol de març em trobo sant Josep al cafè, a punt d’acabar la partida de cartes que ha fet amb els amics. En la petita tertúlia de fusters, serrallers, ferrers, basters i paletes del poble, sant Josep és una figura considerada. És home discret i de molta experiència. Els objectes que fabrica són una mica matussers i d’un ajust una mica precari; però són sòlids i ferms. És un fuster de pagès. Si juga a cartes és per distreure’s; ho fa sense apassionament. En sortir de l’establiment, em pregunta amb la cara llarga i trista què fan els artesans els dies de festa.

—I ara, què farem?

—Podríem anar a menjar quatre bunyols, què li sembla? —li dic amb un gran respecte—. Avui és diumenge...

—Sí senyor, no me’n parlis! Avui és diumenge. Quan no sé què fer m’avorreixo.

—Fa una tarda plàcida i tranquil·la. Caminarem una estona. Podrem collir uns espàrrecs. No li agraden els espàrrecs, a la senyora Maria? Després, menjarem un bunyol en qualsevol masia.

—Però, fill meu, vols dir que no somnies? On són els bunyols antics? Què s’han fet els bunyols d’altres dies?

—Però vostè deu tenir influència. Deu tenir molts amics en el terme. Els seus treballs són apreciats per la ruralia.

—Els meus treballs, estimat amic, no fan ni fu ni fa als pagesos. Davant de l’artesania, aquests homes no tenen pas el cor gaire tendre. Per altra part, prefereixen vendre els ous i la farina que fer bunyols. Però en quin món vivim? No series pas una mica poeta?

—Com és possible que el sol fet d’haver-li insinuat com hauria estat d’agradable anar a menjar quatre hunyols el porti a utilitzar la paraula «poesia»?

—La poesia consisteix, estimat amic, a desitjar l’impossible, a aspirar a menjar bunyols quan no hi ha lunyols. La poesia és cosa de la imaginació i de la fantasia. És la il·lusió del que no existeix més que en la vaguetat del pensament. Els bunyols que conegué-rem ja no existeixen. La misèria i la sacarina els hart fets passar avall inexorablement.

—Li diré, de tota manera, que el què s’assemblà més a menjar bunyols quan no n’hi ha és parlar-ne, a condició, és clar, de parlar-ne poèticament.

—Sí senyor. Això és exacte. I aquesta és precisament la considerable, la meravellosa utilitat de la poesia. Quan et diguin que la poesia no és útil, que no serveix de res, que és una mera activitat decorativa, ja te’n pots riure. No els creguis. La poesia és almenys tan útil, potser més útil que la cuina.

—Si no hi ha bunyols, doncs, parlem-ne!

—Un moment! Potser convindria no caure, ara, en l’extrem oposat. El to just i enraonat és el més adient. Encara que els sants tinguem fama de viure de l’aire del cel, no creguéssiu pas que semblant afirmació és una veritat literal. No. Més substanciós és menjar bunyols que discórrer sobre aquestes llaminadures hipotèticament.

—Jo també ho crec.

—I fas molt bé de creure-ho. Et diré a més a més que, si et conserves en aquesta creença, no hi perdràs res.

—Gràcies pel consell. Així, doncs, què farem?

—Mala cara quan morirem.

—I mentrestant ens haurem d’acontentar amb el que es presenti...

—No hi ha més remei. Els bunyols casolans eren exquisits, excel·lents. Els de confiteria sempre ho foren menys; els d’ara són irrecognoscibles. Per al meu gust són massa greixosos, i, en molts dels que venen, s’hi sent massa l’oli. Espolvorejats amb sucre, fan una crosta excessivament confitera, rnassa artificiosa. Els casolans es feien amb la flor de la farina i ous frescos. El llevat era de bona classe. Eren una mica secs. No eren excessivament dolços. Tota la nostra confiteria, tota la nostra rebosteria, peca d’un excés de dolçor, d’una superabundància d’almívar. I encara: la dolçor natural és tolerable; la dolçor artificiosa és indigesta. Els bunyols casolans donaven gust a beure. Els agraciava un vinet rosat i sec.

—És curiós!

—Què és el que trobes curiós?

—Que a un sant li agradi el vi sec.

—No ho diguis a ningú; sobretot no diguis que jo t’ho he dit, però el millor vi, per als bunyols, és el vi sec. Malgrat l’origen eclesiàstic del bunyol i de la tendència de l’estament sacerdotal a la beguda dolça, no convé acompanyar aquest llamí amb garnatxes, malvasies o misteles. Almenys al meu entendre. No s’ha de passar la mesura en res. Això és un principi de fuster. Tingues present que aquestes llaminadures s’originaren en l’època dels grans dejunis i per reforçar una mica la situació tan prima dels estómacs del temps. I ara ja ho veus: aquests dejunis han estat suprimits perquè farien el mateix efecte que ploure sobre mullat. Però el reforç també se n’ha anat al cel.

—D’aquest sant temps de Quaresma, què en quedarà, al pas que anem?

—Ens quedarà el perfum de les violetes, els espàrrecs de marge, l’olor seca de l’espígol, el sorollet de les aigües fresques, el vent humit, el pas dels núvols blancs sobre el blau tendre... Un sant, què podria demanar més?