dilluns, 31 d’octubre del 2005
diumenge, 30 d’octubre del 2005
dissabte, 29 d’octubre del 2005
10 anys
Avui, la MªCarme i el Mingu hem estat buscant fotografies del pare. En teníem unes quantes per posar aquí, però al final hem escollit aquesta tan.. tan.. -com ho diríem?- tan.. flipant?
El company es deia Lluís Maria Puig. En recordem la fesomia i que era una persona molt de gresca, però no recordem detalls. Xevi, Pere, doneu-nos un cop de mà!
Avui fa 10 anys que el pare és al cel i segur que n'han muntat alguna..
divendres, 28 d’octubre del 2005
dijous, 27 d’octubre del 2005
La hostelería, tota, però sobretot la de temporada, te un cantó fosc, cutre.
Es paga malament, es fan quinze o més hores de feina, les preguntes que el cambrer fá a la cuina son “qué hay de la carta, qué no hay i que quieres que te venda”, el que vols que et vengui, és la recomenaciò, i que normalment, -clar que hi ha excepcións- es un producte que ja está al límit.
Per fora, a la sala, es tot molt bonic, pero al darrera hi ha bastanta caca.
Al personal, al menjar del personal, ens posen, també normalment, les coses que si no ja s´hauríen de tirar, i t´agafa una desgana....perque ho saps.
Be, es pura informació, no es lamentarse perque gácies als deus!
Sobre una part del tema, en vaig fer unes quantes fotos, aquesta és una no massa dura.
dimarts, 25 d’octubre del 2005
"un descobriment de persona"
Il·lustració de Picanyol del conte popular "El fraret de l'escala" recollit per Joan Amades i adaptat per Francesc Boada
Ahir a la nit al anar a dormir, encara em donava voltes al cap el que acabaves de dir, Xevi: "una agenda viva". I vet-ho aquí que, com molts de nosaltres, suposo, em vaig posar a llegir una estona i va passar que el que vaig llegir va ser això que us copio, del llibre del monjo Agustí Altisent, aquell que ja us havia recomanat en una entrada al blog del 22 de Juliol:
«El dia 26 d’octubre, Déu i els seus àngels em van tirar a terra a mi i a una escala de fusta en la qual m’havia enfilat, des d’una alçada de gairebé tres metres. Vam caure jo i l’escala, amb estrèpit, en un instant d’angoixa. Tenia els peus entre dos escalons i vaig anar a petar a terra. En un primer moment, unes fiblades ininterrompudes de dolor m’ascendien deis peus, fins al punt d’haver d’ajaure’m al llit. Es calmen una mica. Passen dues hores de dolor alleujat i suportable i aleshores comença un dolor i un desemparament desfermats. Dic que m’han d’auxiliar; ho fan i em porten de seguida a Tarragona. Allà em veuen dos metges (un dels quals, nascut a Manresa, un descobriment de persona). Radiografies. No, no m’he trencat res. Però hematomes, inflor, dolor en caminar i dolor en no caminar. Em recepten unes pastilles, una pomada i em recomanen, abans que res, descans; i tornem al monestir.»
(...)
«Com n’és, de meravellós, tenir dos peus! Doncs, i les mans? Quins dos instruments hàbils, plàstics i expressius! I així successivament. Gran cosa es tenir dos peus. Si me’n manques un diria: gran cosa es que en tingui un. Si hagués quedat tolit hauria d’haver sabut adonar-me que es una gran cosa tenir ulls, orelles, braços i mans; cosa gran i meravellosa. Hauré d’estar mes al cas a partir d’ara i saber apreciar mes delicadament tots els detalls del meu ésser i de la meva vida, que fins ara he usat i viscut com si la meva persona l’hagués comprat com un prêt-à-porter: que no valia gran cosa, però que era totalment meva; un vestit fet servir, però indiscutiblement pagat. No, no: tinc, i per sorpresa, coses meravelloses. Meravelloses i, com a tals, fràgils. Haig de cuidar-les, però abans que res haig d’agrair-les. Al·leluia per tenir dos peus!»
Fins aquí la cita d'Agustí Altisent. L'article és de l'any 1984, i tot em fa pensar que aquest metge de Manresa eres tú Xevi. Pots recordar si un dia, demà farà 21 anys, vas atendre un monjo que havia caigut d'una escala des de tres metres d'alçada? I si veu parlar, com va anar?
Els caramels
Cliqueu aquí per compartir-ho (ballar-ho) amb mi
Ah, i no dic qui m'ho va regalar perquè tenim espies !
Ah, i no dic qui m'ho va regalar perquè tenim espies !
Per l'Ignasi
Sobirà budista Jayavarmanb VII. Finals del segle XII. Museu nacional de Phnom Penh
Com a contraimatge dels «retrats de caràcter» modulats per la violència, estigmatitzats per la resolució, petrificats pel cinisme que, fins fa poc, trovàvem a gairebé totes les monedes, d’aquesta imatge el primer que en direm és que
Somriu.
Somriu més enllà de l’actitud de somriure.
Mostra.
Mostra la possibilitat de ser tocat per tot allò que s’esdevé davant seu.
Mostra que aquesta possibilitat pot ser immanent.
I la mostra en estat pur.
Comunica.
Comunica una joia multiplicada.
Multiplicada perquè irradia d’una participació amb el «seu amic», el seu íntim, el seu coexistent sagrat, més enllà...
Més enllà de totes les convencions, més enllà de qualsevol reflex mímic.
Realitza.
Realitza l’obertura al món en l’absència de món.
Contagia.
Contagia una inclinació cap al voler del no-voler.
Pel seu estat de no-pesantor, per la seva propensió a la ressonància, aquesta mirada és, pròpiament, l’evangeli realitzat
Suscita, anima, saluda...
Jo, un dia la vaig sentir i «vaig estar molt content» no seria dir-ho tot.
Si ara em fós donat de donar-te un tresor, Ignasi, seria el d’aquesta mirada.
Suscita, anima, saluda
Et saluda. No la sents ?
Santi
dilluns, 24 d’octubre del 2005
Roure del Mas Moió amb Taj Mahal
Per a undenaltros que un dia va somniar fer-se una cabanya dalt d'aquest roure i que avui completa la 58ena volta al sol.
Per molts anys!!!, Santi (o: Per moltes voltes!!!)
Per molts anys!!!, Santi (o: Per moltes voltes!!!)
diumenge, 23 d’octubre del 2005
L'ORIOLET!!!!
Bertranejus!!: La Marteta esta ja preparant la “canastilla” que en català deu esser la cistelleta! avia’m qui li regala la cançó de bressol mes tendra !!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)