"un descobriment de persona"

Il·lustració de Picanyol del conte popular "El fraret de l'escala" recollit per Joan Amades i adaptat per Francesc Boada

Ahir a la nit al anar a dormir, encara em donava voltes al cap el que acabaves de dir, Xevi: "una agenda viva". I vet-ho aquí que, com molts de nosaltres, suposo, em vaig posar a llegir una estona i va passar que el que vaig llegir va ser això que us copio, del llibre del monjo Agustí Altisent, aquell que ja us havia recomanat en una entrada al blog del 22 de Juliol:

«El dia 26 d’octubre, Déu i els seus àngels em van tirar a terra a mi i a una escala de fusta en la qual m’havia enfilat, des d’una alçada de gairebé tres metres. Vam caure jo i l’escala, amb estrèpit, en un instant d’angoixa. Tenia els peus entre dos escalons i vaig anar a petar a terra. En un pri­mer moment, unes fiblades ininterrompudes de dolor m’ascendien deis peus, fins al punt d’haver d’ajaure’m al llit. Es calmen una mica. Passen dues hores de dolor alleujat i suportable i aleshores comença un dolor i un desemparament desfermats. Dic que m’han d’auxiliar; ho fan i em porten de seguida a Tarragona. Allà em veuen dos metges (un dels quals, nascut a Manresa, un descobriment de persona). Radiografies. No, no m’he trencat res. Però hematomes, inflor, dolor en caminar i dolor en no caminar. Em recepten unes pastilles, una pomada i em recomanen, abans que res, descans; i tornem al monestir.»

(...)

«Com n’és, de meravellós, tenir dos peus! Doncs, i les mans? Quins dos instruments hàbils, plàstics i expressius! I així successivament. Gran cosa es tenir dos peus. Si me’n manques un diria: gran cosa es que en tingui un. Si hagués quedat tolit hauria d’haver sabut adonar-me que es una gran cosa tenir ulls, orelles, braços i mans; cosa gran i meravellosa. Hauré d’estar mes al cas a partir d’ara i saber apreciar mes delicadament tots els detalls del meu ésser i de la meva vida, que fins ara he usat i viscut com si la meva persona l’hagués comprat com un prêt-à-porter: que no valia gran cosa, però que era totalment meva; un vestit fet servir, però indiscutiblement pagat. No, no: tinc, i per sorpresa, coses meravelloses. Meravelloses i, com a tals, fràgils. Haig de cuidar-les, però abans que res haig d’agrair-les. Al·leluia per tenir dos peus!»

Fins aquí la cita d'Agustí Altisent. L'article és de l'any 1984, i tot em fa pensar que aquest metge de Manresa eres tú Xevi. Pots recordar si un dia, demà farà 21 anys, vas atendre un monjo que havia caigut d'una escala des de tres metres d'alçada? I si veu parlar, com va anar?