Flavià. Germà de la iaia. Rellotger. Idealista. La tieta Pepis en guarda grans records.
Botiga al carrer de la Princesa ("sic", puix el tema és...). Botiga, més tard, prop del carrer de les Camèlies ("sic-sic"), a l'avinguda de la Verge de Montserrat "sic-sic-sic") al costat de la parròquia del Redemptor (No cal, aquí, el "sic", oi?)
Membre de la Creu Roja i entregat defensor dels drets i de l'ajut entre nosaltres els humans
Fins que es va casar amb una dona de Sant Guim de Freixenet,
un poble desolat de la Sagarra que sobreviu gràcies a l'estació de tren. Sempre hi he volgut anar. A un que n'hi vaig parlar hi va anar a fer el cap de setmana i en tornar em va explicar que era com una vil·la de l'Oest americà tal com ens les descriuen les pel·licules. Poble, per altra banda, on les Bertran hi van fet estada durant la Guerra
la qual tieta Teresina —era de preveure— va resultar ser molt cobdiciosa i així és com, diuen, es van fer amb molts diners i tres fills,
En Flavià, en Carles, la Carme.
El primer l'he tractat un parell de vegades. Quan era jove volia que entrés a formar part d'una colla d'amics —un grup que en deien "De Colores". Em va encomanar tan sols la passsió per la Vespa
En Carles és arquitecte i viu a la Val d'Aran. Un dia, quan va acabar la carrera va anar a passar un temps ("fins que calgui" a una cala del cap de Creus sol amb una flauta. Diu que va arribar un dia que va veure que no calia seguir, que ara ja ho tenia clar.
Li haig d'agrair l'acollida de quan em va deixar durant uns dies, un apartament, allà a Vielha, en una d'aquelles meves crisis de joventut
La Carme es va fer d'una congregació. No sé si exactament en podríem dir monja.
Com podeu veure, entranyables. Sempre he pensat que si hagués disposat de temps i diners hagués sovintejat les visites,
En Flavià, que és qui ha seguit el negoci, té una filla que es diu Jazmina. Es van "trobar" a la facultat amb la Marta. Es van fer amigues. Un dia em van demanar que les acompanyés a un concert del Pets a la quinta forca del Penedès.
D'ell, del tiet, contràriament al que pot semblar a la fotografia, en recordo el seu somriure, i el fet que sempre que s'adreçava a mi ho feia rient. Ja devia pensar: aquest Heideggerià l'hem de fer riure
Per mi, aquí, a la fotografia, diu més del què diu. Podríem dir que més que una fotografia és una declaració de principis.
Un dia vaig anar a passar la tarda de diumenge a casa seva i en vem armar una de grossa.
Algú ens havia dit que hom es podia aguantar horitzontalment (en estat catatònic: això no ens ho havien dit i si ho haguessin fet no ho hauríem entès) només recolzat pel capdamunt de dues cadires situades, una a la zona dels turmells i l'altra al clatell. Crec que va ser en Carles. En Flavià i jo l'aguantavem per sota fins que va arrivar el moment de deixar-lo anar.
Sang, plors i crits i mai més hi vaig tornar
Tinc la sensació que per uns moments en Carles es va aguantar i també guardo la sensació que allò que li va fallar és que va deixar, per uns instants, de voler
St. Guim de Freixenet és un poble de ruta. L'estació de tren li dóna aquesta semblança a un poble de l'oeste americano. Els pares del Melcior, que tenen caseta a Vergós Guerrejat, hi van sovint a comprar. Fan un pa de pessic d'aquells d'abans. Les botifarres de Can Marsans són molt bones. Al restaurant ca la Maria s'hi menja molt bé, quan hi entres et sembla que estàs com en el casino del poble.El pa els hi porten de St. Guim,amb furgoneta com quan a l'estiu venia el melonero a l'Ametlla amb el carro i burro i anava cridant : melons i síndries !! Tots els petits del barri sortiem corrents a rebre'l i ell pesava els kilos de fruita amb una balança romana.
A St. Quim hi viu el jove paleta que va construir la casa als sogres.A St.Guim fan la festa major pel 14 d'agost, i és una festa major de poble petit: caballitos, parada de pomes ensucrades de vermell, núvols de sucre rosa que es fabriquen en un torn donant voltes a un palet de fusta.
A St. Quim, la mare explica que hi anaven durant la guerra i que allà va aprendre moltes coses sobre herbes remeieres de la mediterrània continental, potser gràcies als coneixements de la Teresita, que diu en Santi.
Guim s'hi diu el fill d'una amiga que és d'allà.St Guim i d'altres pobles veïns, com el d'Estaràs, van crear la Plataforma Unitària del Sió es van oposar durant anys al traçat dels desdoblament de la N-II per la Vall del riu Sió, afluent del Segre, una zona amb molts valors naturalístics i amb molts de dies de boira a l'any. Van guanyar contra el MOPU i amb el suport del Consell , finalment, la nova autovia va passar per l'antic camí romà, que passa pel Port de La Panadella, per cert punt de parada tècnica per anar al WC i menjar en els trajectes llargs. Vaig tenir un alumne de St.Guim.La teulada de l'esgésia de St. Guim és de pissarra una cantada arquitectònica en una terra on predomina la construcció en pedra seca.
Sobre en Carles "Flavià" tinc una informació explicada per un amic meu que el va conèixer a la residència dels salesians de la Vall d'Hebron, on hi eren interns. Es veu que de petit en Carles era molt gros i un pèl beneit i tots els cruels companys no deixaven de fer-li mofa. Amb unes experiències que deurien ser frustrants, encara no entenc com se n'ha sortit amb tant d'èxit a la vida...potser se'n va anar a la Val d'Aran (poble de Garós) a construir com un boig habitatges dins l'estil atlàntic per oblidar les males experiències de Barcelona... A la fonda de Garós, regentada per la senyora, una pajesota valderanenca, d'en Carles hi fan una olla aranesa qui t'hi llepes els dits.Els pares hi havien anat més d'una vegada, i jo una.Prop d'allà hi ha el Pic d'en Montardo, un dels cims més alt del Pirineu occidental, 2.800m (?).
I, ja acabo no us emprenyo més.....mireu si ha donat de sí la foto i els seus comments posteriors. La documentada crònica d'en Santi m'ha fet improvitzar el meu relat, sobre allò que jo he viscut respecte de localismes i gentilicis (es diu així ?)que han aparegut.L'habilitat mental que he utilitzat és la de l'associació.
Ah, em deixava, a ST. Guim tenen escola de primària i estació meteorològica. Conec una mestre de St. Guim que.... paro, ja n'hi ha prou...però m'ho he passat bomba deixant brollar tota aquesta parrafada...
MOLT Bé totes aquestes cròniques Santi i Maite.També he pasat per St. Guim, fent camí cap el pirineu, i no sé si és que era diumenge però em va fer la sensació d'un poble solitari, no hi havia ningú per el carrer. A banda d' això volía dir, Santi: que t' has deixat un comentari que crec que és important de la mare(tia Pepis).Dels grans records que té del tiet Flavia un d'ells és que li va ensenyar a arreglar rellotges, i recordo que en va adquirir molta traça... em feia goig veure-la de vegades desmontant per redera un rellotge. Amb una eina per miniatures manipulava aquelles peces de dintre tant petites...despres em deia mira, ja funciona.
Hi havíe en Flaviai en Flavianet, distincció important. La mare, jo no sé la Pepis, em va deixar absolutament admirat per la habilitat que tenía -més que el pare- en obrir i tractar un rellotge. Hostia! (o una cosa d´ aquetes que dic jo) vaig dir, i aixó d´on ve?, De la botiga d´en Flaviá, va dir. Lo qual significa que mes o menys totes, mes o menys temps, havien conegut la rellotgería. Soposo que sí, que potser la Pepis hi va passar mes temps, peró, no se si ho sabieu, la mare, també.
el tio flavià era molt esplendit,em nosaltres que eram les seves nevodes,pepis i jo, el regal que mes recordo era un llibre d'andersen( comtes) una preciositat de llibre!!!!! i a mi una papota de celuloida que era la nina de moda de llavors,marca "la tortuga", lo que molt m'henprenyaba del meu tio era cuant venia amb els seus amigotes xulajant i enriense'n de la meva figura tan desnerida fent-ma cantar debant dels seus compinxes la canço de : si jo fos lastre que canta el dia,i em la meva veu timida i cagada de por em feia pujar cada vegada mes el to perque fes mes gràcia! i aixi s'en podient enfotre mes de mi ell i tots els seus compinxes! aixó ho tinc ben present!!! deia molt la paraula "musola"! jajaja a la proxima la pepis os dirà el seu testimoni veridig com el meu!!! TERE.
11 comentaris:
Si. Ahir dissabte, Sant Narcís, de set a set. Avui sí que de sis a sis.
Per cert, qui és aquest dels rellotges?
el santi ens dirà exactament si es el tiet AMADU,O,el tiet FLAVIÀ,o exàctament qui?¿?
Flavià. Germà de la iaia. Rellotger. Idealista. La tieta Pepis en guarda grans records.
Botiga al carrer de la Princesa ("sic", puix el tema és...). Botiga, més tard, prop del carrer de les Camèlies ("sic-sic"), a l'avinguda de la Verge de Montserrat "sic-sic-sic") al costat de la parròquia del Redemptor (No cal, aquí, el "sic", oi?)
Membre de la Creu Roja i entregat defensor dels drets i de l'ajut entre nosaltres els humans
Fins que es va casar amb una dona de Sant Guim de Freixenet,
un poble desolat de la Sagarra que sobreviu gràcies a l'estació de tren. Sempre hi he volgut anar. A un que n'hi vaig parlar hi va anar a fer el cap de setmana i en tornar em va explicar que era com una vil·la de l'Oest americà tal com ens les descriuen les pel·licules. Poble, per altra banda, on les Bertran hi van fet estada durant la Guerra
la qual tieta Teresina —era de preveure— va resultar ser molt cobdiciosa i així és com, diuen, es van fer amb molts diners i tres fills,
En Flavià, en Carles, la Carme.
El primer l'he tractat un parell de vegades. Quan era jove volia que entrés a formar part d'una colla d'amics —un grup que en deien "De Colores". Em va encomanar tan sols la passsió per la Vespa
En Carles és arquitecte i viu a la Val d'Aran. Un dia, quan va acabar la carrera va anar a passar un temps ("fins que calgui" a una cala del cap de Creus sol amb una flauta.
Diu que va arribar un dia que va veure que no calia seguir, que ara ja ho tenia clar.
Li haig d'agrair l'acollida de quan em va deixar durant uns dies, un apartament, allà a Vielha, en una d'aquelles meves crisis de joventut
La Carme es va fer d'una congregació. No sé si exactament en podríem dir monja.
Com podeu veure, entranyables. Sempre he pensat que si hagués disposat de temps i diners hagués sovintejat les visites,
En Flavià, que és qui ha seguit el negoci, té una filla que es diu Jazmina. Es van "trobar" a la facultat amb la Marta. Es van fer amigues. Un dia em van demanar que les acompanyés a un concert del Pets a la quinta forca del Penedès.
D'ell, del tiet, contràriament al que pot semblar a la fotografia, en recordo el seu somriure, i el fet que sempre que s'adreçava a mi ho feia rient. Ja devia pensar: aquest Heideggerià l'hem de fer riure
Per mi, aquí, a la fotografia, diu més del què diu. Podríem dir que més que una fotografia és una declaració de principis.
Un dia vaig anar a passar la tarda de diumenge a casa seva i en vem armar una de grossa.
Algú ens havia dit que hom es podia aguantar horitzontalment (en estat catatònic: això no ens ho havien dit i si ho haguessin fet no ho hauríem entès) només recolzat pel capdamunt de dues cadires situades, una a la zona dels turmells i l'altra al clatell. Crec que va ser en Carles. En Flavià i jo l'aguantavem per sota fins que va arrivar el moment de deixar-lo anar.
Sang, plors i crits i mai més hi vaig tornar
Tinc la sensació que per uns moments en Carles es va aguantar i també guardo la sensació que allò que li va fallar és que va deixar, per uns instants, de voler
GRÀCIES SANTI!
JO VAIC RESTAURAR ELS VITRALLS DE SANT GUIM!!!!!!!!!!
Tremendu! Brutal!! Ostres, que bé aniria poder tenir explicacions com aquesta de coses de la família que es van perdent.
Hem rigut molt amb la Isabel amb la tragèdia de les cadires i ens ha agradat molt aquesta petita biografia tota plena de gràcies.
Ja tenia raó el tiet Flavià. On més destaca el teu llenguatge és lluny de Heidegger. Perdona :)
St. Guim de Freixenet és un poble de ruta. L'estació de tren li dóna aquesta semblança a un poble de l'oeste americano. Els pares del Melcior, que tenen caseta a Vergós Guerrejat, hi van sovint a comprar. Fan un pa de pessic d'aquells d'abans. Les botifarres de Can Marsans són molt bones. Al restaurant ca la Maria s'hi menja molt bé, quan hi entres et sembla que estàs com en el casino del poble.El pa els hi porten de St. Guim,amb furgoneta com quan a l'estiu venia el melonero a l'Ametlla amb el carro i burro i anava cridant : melons i síndries !! Tots els petits del barri sortiem corrents a rebre'l i ell pesava els kilos de fruita amb una balança romana.
A St. Quim hi viu el jove paleta que va construir la casa als sogres.A St.Guim fan la festa major pel 14 d'agost, i és una festa major de poble petit: caballitos, parada de pomes ensucrades de vermell, núvols de sucre rosa que es fabriquen en un torn donant voltes a un palet de fusta.
A St. Quim, la mare explica que hi anaven durant la guerra i que allà va aprendre moltes coses sobre herbes remeieres de la mediterrània continental, potser gràcies als coneixements de la Teresita, que diu en Santi.
Guim s'hi diu el fill d'una amiga que és d'allà.St Guim i d'altres pobles veïns, com el d'Estaràs, van crear la Plataforma Unitària del Sió es van oposar durant anys al traçat dels desdoblament de la N-II per la Vall del riu Sió, afluent del Segre, una zona amb molts valors naturalístics i amb molts de dies de boira a l'any. Van guanyar contra el MOPU i amb el suport del Consell , finalment, la nova autovia va passar per l'antic camí romà, que passa pel Port de La Panadella, per cert punt de parada tècnica per anar al WC i menjar en els trajectes llargs. Vaig tenir un alumne de St.Guim.La teulada de l'esgésia de St. Guim és de pissarra una cantada arquitectònica en una terra on predomina la construcció en pedra seca.
Sobre en Carles "Flavià" tinc una informació explicada per un amic meu que el va conèixer a la residència dels salesians de la Vall d'Hebron, on hi eren interns. Es veu que de petit en Carles era molt gros i un pèl beneit i tots els cruels companys no deixaven de fer-li mofa. Amb unes experiències que deurien ser frustrants, encara no entenc com se n'ha sortit amb tant d'èxit a la vida...potser se'n va anar a la Val d'Aran (poble de Garós) a construir com un boig habitatges dins l'estil atlàntic per oblidar les males experiències de Barcelona... A la fonda de Garós, regentada per la senyora, una pajesota valderanenca, d'en Carles hi fan una olla aranesa qui t'hi llepes els dits.Els pares hi havien anat més d'una vegada, i jo una.Prop d'allà hi ha el Pic d'en Montardo, un dels cims més alt del Pirineu occidental, 2.800m (?).
I, ja acabo no us emprenyo més.....mireu si ha donat de sí la foto i els seus comments posteriors. La documentada crònica d'en Santi m'ha fet improvitzar el meu relat, sobre allò que jo he viscut respecte de localismes i gentilicis (es diu així ?)que han aparegut.L'habilitat mental que he utilitzat és la de l'associació.
Ah, em deixava, a ST. Guim tenen escola de primària i estació meteorològica. Conec una mestre de St. Guim que.... paro, ja n'hi ha prou...però m'ho he passat bomba deixant brollar tota aquesta parrafada...
jajajajja
Em perdoneu, no ??
Gràcies
Sí que sembla que etigui dient algua cosa com "Sein und Zeit" (el Ser i el Temps)... tot uns temes !
MOLT Bé totes aquestes cròniques Santi i Maite.També he pasat per St. Guim, fent camí cap el pirineu, i no sé si és que era diumenge però em va fer la sensació d'un poble solitari, no hi havia ningú per el carrer.
A banda d' això volía dir, Santi: que t' has deixat un comentari que crec que és important de la mare(tia Pepis).Dels grans records que té del tiet Flavia un d'ells és que li va ensenyar a arreglar rellotges, i recordo que en va adquirir molta traça... em feia goig veure-la de vegades desmontant per redera un rellotge. Amb una eina per miniatures manipulava aquelles peces de dintre tant petites...despres em deia mira, ja funciona.
Hi havíe en Flaviai en Flavianet, distincció important.
La mare, jo no sé la Pepis, em va deixar absolutament admirat per la habilitat que tenía -més que el pare- en obrir i tractar un rellotge. Hostia! (o una cosa d´ aquetes que dic jo) vaig dir, i aixó d´on ve?, De la botiga d´en Flaviá, va dir. Lo qual significa que mes o menys totes, mes o menys temps, havien conegut la rellotgería.
Soposo que sí, que potser la Pepis hi va passar mes temps, peró, no se si ho sabieu, la mare, també.
el tio flavià era molt esplendit,em nosaltres que eram les seves nevodes,pepis i jo,
el regal que mes recordo era un llibre d'andersen( comtes) una preciositat de llibre!!!!! i a mi una papota de celuloida que era la nina de moda de llavors,marca "la tortuga", lo que molt m'henprenyaba del meu tio era cuant venia amb els seus amigotes xulajant i enriense'n de la meva figura tan desnerida fent-ma cantar debant dels seus compinxes la canço de : si jo fos lastre que canta el dia,i em la meva veu timida i cagada de por em feia pujar cada vegada mes el to perque fes mes gràcia! i aixi s'en podient enfotre mes de mi ell i tots els seus compinxes! aixó ho tinc ben present!!!
deia molt la paraula "musola"! jajaja
a la proxima la pepis os dirà el seu testimoni veridig com el meu!!!
TERE.
Maremeva! ahir diuen que ens tornen els papers de Salamanca, i avui el Nasi i.. la Tere! LA TERE EN PERSONA!!
El blog acaba d'entrar a la Història.
Publica un comentari a l'entrada