Avui, la MªCarme i el Mingu hem estat buscant fotografies del pare. En teníem unes quantes per posar aquí, però al final hem escollit aquesta tan.. tan.. -com ho diríem?- tan.. flipant?
El company es deia Lluís Maria Puig. En recordem la fesomia i que era una persona molt de gresca, però no recordem detalls. Xevi, Pere, doneu-nos un cop de mà!
Avui fa 10 anys que el pare és al cel i segur que n'han muntat alguna..
6 comentaris:
hi han dos temes.
el jersei, i en puig.
sobre el jersei, et diré que sempre l´havia admirat. crec que es va comprar a Andorra -païs de llibertat- era extraordinari, preciós, tant la textura com el dibuix.
el vaig heretar jó, amb molt orgull i em va acompanyar molts anys. no recordo, de moment, com va morir.
En puig, si es el pare de miquel puig i lluis puig, la cosa es més delicada.
Eren una penya molt divertida, arriscada perque els hi agradava el camp, la pesca i la muntanya, i la festa!
Peró va passar un incident.
La dona de en Puig es va enrrollar amb el Baltierrez (que un dels seus fills es gran amic-d´actituds- meu).
al pssar aixó, la penya es va disoldre -diaspora-
a nosaltres ens prohibien sortir amb els puig -que eren els nostres amics naturals- i no enteniem res
Els puig vivíen al costat de la resi de la mare.
i tot aixo em tornave de cop al anar a veure -les poques vegades que hi vaig anar- a la mare.
de totes maneres, totes les maneres,
tenien una amistat molt bonica.
potser els hi va faltar -mancar- esperit obert.
el pare Baltierrez es va suicidar.
però si, el jersei, el tenía jo.
potser es massa bèstia el comment, pero es pura realitat.
Fins on recordo,la amistat dels pares amb els seus, amics,era molt bonica....
escenificaven escenes precioses, arrivaven a casa seva disfessats(vivien al costat)els Alabern....i l´Andea....
Potser van patir plis! plas1 a otra cosa mariposa!,
Però segur que si ens ho expliquessin, sería molt bonic.....
passseu, passeu, casa meva es casa vostre, .....si es que hi ha, CASES D´ALGÚ.
Quan he vist el tiet he pensat però si és igual que en Pere ! i l'amic no sé, em recorda aquella peli d'uns presoners que s'escapen lligats pels peus amb les cadenes amb boles de ferro...vaja tiparrajo més divertit...
I tant divertit....no ho saps prou.
Si no hagues tingut de treballar com un cabro....la vida hauría estat molt divertida....com amb en Jordi, el teu pare, imagino....sí, es molt bonica la peli, perque sempre anem lligats per alguna part.
Que sigui aquest un pregon comentari d'admiració.
Admiració per un geòmetre entre els geòmetres, d'aquells que es passejaven pel jardí de Plató tot parlant de cercles i esferes —esferes de cordialitat.
Esferes i cercles perfectes, deien tot passejant.
I ho deien com qui no diu res, això de "perfectes". I parlaven dels misteris entre els misteris com qui es fa un ou ferrat
Un dia, un d'ells —alumne aventatjat— fent una pirueta de claqué amb els peus totalment a l'aire va exclamar: "—Ja ho tinc! Us ho demostraré!ª
Un que va néixer un vint-i-nou d'octubre (molt a prop del vint-i-quatre) i va tornar a néixer també un altre vint-i-nou d'octubre: el cercle perfecte
Que sigui, aquest, un comentari d'admiració i d'agraïment.
D'un dels Estrada o d'un dels Pau podria ser aquest comentari que segueix:
—Doncs jo hauria dit que estava abraçat al tiet Jordi !
Publica un comentari a l'entrada